Cròniques
Personals original de Llum Sánchez
66
La millor de l'estiu...Venia
pel passeig marítim, davant meu una parella jove amb un xiquet d'uns
dos anys. Es gira i em mira, em mira i somriu, jo també; per una
moments ens hem mirat somrient-nos l'un a l'altre. Se m'ha tremplat
el cor... Això és la felicitat a la que al·ludia Borges en el seu
poema "Instantes", un instant de felicitat que ens regala
la vida...Sóc una dona afortunada.
I crec que ho sóc perquè em
fa l'efecte que vaig encaixant la vida com és, no com jo vull que
sia; em treballe la tolerància dins el marc de la solitut amb el que
s'inscriu l'existència, i avance sense arrogància, humil, abstreta
contemplant les boires, lleus i joganeres, entossudides en canviar de
forma i de lloc constantment. De vegades tinc la sensació d'haver
experimentat cert estat atípic, és com si un es veiés des de fora.
Sospite que s'ha d'haver de caminat pel desert de la soledat per
percebre les tonalitats de l'existència.
Cert que l'actitut demana
afinar la sensibilitat per tal copsar determinats matissos a partir
de la pròpia intimitat. No són coses d'explicar sinó de sentir. A
la ciutat, se sol viure a un confortable anonimat; ningú representa
res per ningú, és com nedar a la tèbia mar de la ignorància...
Viure sol significa haver
d'abandonar definitivament algunes actituts tan freqüents com
equívoques. Assumir humilment la pròpia insignificància, acceptar
la certesa de que fora, tot succeix amb total normalitat
independentment de la teua humil existència.
Després que s'han superat
alguns prejudicis, s'ha avançat per determinades etapes, s'han
abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les il·lusions
residuals, llavors és quan es comença a treure profit de la
soledat.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
67
No
vull tornar al col·legi!, que quede clar...
Ara
me'n recorde d'un que plorava perquè no volia anar al col·legi.
__a
veure, mare, dis-me tres raons per tindre que anar jo al
col·legi__l'hi diu el fill a l mare. I ella va i li respón:
primera:
Perquè és dilluns.
segona:
perquè és hora d'entrar.I
tercera:
perquè ets el director...
Ara
va i resulta que a mi em passa la mateixa. Qui m'ho havia de dir!
Ai!,
amb tot i això, per sort anem madurant, que no és poc. No basta
donar lliçons, també s'han d'aprendre. La vida s'ha de plantejar
com un aprenentatge constant; com ara l'aprenentatge de la
solitut...Em fa l'efecte que és un dels que impliquen més
dificultats.
Perquè
veja'm, de menuts a l'escola un treballa per anar a mostrar-li-ho a
la mestra i rebre la consegüent aprovació...Això constitueix un
motiu per guanyar la pròpia autoestima, que de nou potenciarà
l'aprenent per perseverar amb l'esforç i seguir obtenint resultats
possitius; que així mateix hi reafirmaran a l'alumne en la
satisfacció de l'aprentatge.
Després
que s'han superat algunes etapes, s'han abandonat un grapat de somnis
i s'han desestimat les darreres il·lusions residuals; llavors és
quan es pren consciència de la pròpia individualitat. Has arribat a
un món interior que comença a prendre forma, i té una raó
d'existir quan un es troba preparat per esplorar-lo.
Del
nombre de persones amb les que un es relaciona, se sol preservar
només les que són significatives; dels gestos, les paraules, les
accions; els autèntics; de les situacions divertides, la gioia; dels
records, els màgics, de les paraules, les dolces i les sabies...
Cròniques
Personals
68
I va
arribar el darrer dia de vacances. Irene es trobava a punt, bon
aspecte, bona forma física i mental...Es misteriós el que
m'ocorre__va pensar__la neuròloga em va parlar de teràpia
ocupacional__De sobte s'adonà que es trobava despistada. Amb tot,
ara véia que tenia raó. __"...enmalateix en vacances... No
vull ni pensar quan em retire; em sap greu reconèixer-ho...tanmateix
es veu que és així.
Quan
tenia molta feina es solia organitzar i ho portava tot endavant;
encara que també podria ser que després de mantindre un alt nivell
d'estrés, les taquicàrdies eren la prova, s'ensorrava. Amb tot no
es trobava massa segura de les seues observacions, així que va
desistir de treure conclusions.
Es
sentia totalment preparada. L'endemà a les 10.30 h, claustre. Ja
tenia preparat fins i tot la roba que vestiria__dec de tindre
paciencia amb mi...sóc tan trasto...__
Telma,
la seua germana, vingué per fí i ho passaren molt bé. Ara, se
sentia amb ella millor que mai__ara si que som amigues, ens escoltem,
ens comprenem...Em va regalar un CD i va dir __el tall 17 te'l
dedique expressament: "La vida és bella", per Noa i Miguel
Bosé. Té una lletra molt dolça i ingènua, és encisadora.
Telma
no gaudia dels plaers de la bona taula, menjava molt poc i com si fos
per pura necessitat. Els mancava una mica de complicitat en aquest
terreny. Irene va estar temptada de regalar-li un exemplar de "Sota
el sol de la Toscana", amb tot va pensar que no devia imposar-li
els seus models, sinó que havia de tindre paciència i esperar que
la seua germana se'n anonés; amb altres coses ho anava fent. Lua
també anava deprenent d'ella, així, reciprocament, sense
protagonismes, d'igual a igual.
__Aniré
ara al Setembre. Anna em va tocar i m'espera__li digué a la seua
germana.__ A més he de veure a la cosina Loreta...i tinc ganes
d'anar, no sé per què.
Un
parell de dies al Perelló amb la Vicentina i el Lluís, també
havien aconseguit superar les seues diferències i s'estimaven més
que mai. Ella s'havia "humanitzat", solia dir Irene, fins i
tot m'ha proposat eixir a sopar amb un parell d'amigues seues.
Increïble!.
Dilluns
Irene havia d'entrevistar-se amb Roque, de "Proyecto Hombre",
va anar a oferir-se com voluntària__alguna tasca podré fer, arribat
el moment__ va pensar.
Li
van venir al cap unes paraules de Mercedes Sosa, en la lletra d'una
de les seues cançons:
...que
al llamar a un hombre hermano
sabes
que es verdad
y que
no es cosa de salvarse
cuando
hay otros que jamás
se
han de salvar.
He
d'assumir l'anonimat i arrimar el muscle mentres puga. Crec que fins
ara no havia pogut __ va pensar Irene__.
Cróniques
Personals
69
I es
va fer el miracle: Gala!, la companya que Irene desitjava, si més
no, això va experimentar ella. Encara que no va poder estar-se de
pensar que podria enganyar-se...Amb tot a primera vista semblava que
tenien grans afinitats, i això per ella d'entrada era prou.
Gala,
semblava una persona bondadosa, sana...fins i tot va arribar a pensar
que tenia les qualitats que ella més admirava en una persona, a
saber: prudència, tolerància, dolcesa, assertivitat...Semblava una
dona feliç. __Sóc casada amb un professor, vivim a Canet; els meus
pares eren agricultors. Tenim una filla y un fill. __li explicà
Gala al llarg de la primera entrevista.
Després,
Irene, recordant aquella conversa, pensà que aquella dona conservava
l'entusiasme jovenivol per la seua professió, cosa molt de valorar
perquè en general aquest durava poc, i molts docents de mica en mica
anaven caen en una flonja monotònia, que amb el temps conduïa a la
indiferència... Tanmateix ella va arribar a la conclusió, potser
precipitada, que la vida li havia concedit un dels seus tres grans
desitjos.
"En
fa l'efecte que arribarem a ser molt bones companyes i potser
amigues. Sóc una dona afortunada, el proper aniversari es presenta
diferent; per fi he trobat la companya que tant necessitava."
Lua
patia d'imsomni, la qual cosa l'afectava en forma de depressió
persistent, li mermava agilitat mental, la submia en estats de
melancolia, que passant el temps mostraven tendència a agreujar-se.
De ben jove encara, va començar a freqüentar la consulta de metges
i especialestes amb la ferma voluntat de superar allò que ella dèia
"viratges del caràcter".
"Hui
m'he reservat unes botes i un bosso. I l'altre dia em vaig regalar un
doble cd de música de Cap Verd. Es molt primitiva, en algunes
composicions s'aprecia l'ntrumental autòcton, però m'agrada la seua
expressivitat tan ingènua, tan pròpia, d'una gran bellesa. La
música em fa més suportable la vida."
Tenia
la sort, solia dir, que li apassionava la seua professió tot i que
acabava pensant que la seua era una història feta de detalls menuts,
de lleugeres superacions, d'avanços i retrossessos incessants__Sí,
és així__solia dir__és així i prou. Cercar una millora encara que
sia mínima, provar i desestimar, provar i gaudir de l'encert; plorar
i maleïr, (caure del cavall), torcar-me les llàgrimes i
alleugerir-me les ferides, i tornar a intentar-ho, tornar a pujar al
cavall. (tinc la mà dreta inflamada, hauré de reequilibrar la
dieta.)
Recordava
amb certa enyorança l'estada a les "Illes", tornar a
Menorca quan no hi foren els turístes...La recordava amb enyorança;
els ull se li entelaren..."plorar i maleïr, (caure del cavall),
torcar-me les llàgrimes i alleugerir-me les ferides, i tornar a
intentar-ho (tornar a pujar el cavall). I avant..."__pensà.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
70
"La
vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay, Dios!..."
__cantussejava Irene, mentre revisava els treballs dels alumnes.__
Acabava
de sornar el telèfon. L'agafà contrariada per la
interrupció.__Ostres! una alumna del "meu curs", de fa un
fum d'anys.! Que volen reunir-se tot el grup de vuité i comptem amb
mi per sopar juntes!. Són un tall de boges.__
De
sobte li vingueren al cap les seues cares com si les tingué al
davant...aquell ambient, les excursions que feren amb ella; les seues
fotos que encara conservava...i que de tant en tant es quedava
corpresa mirant-se-les i pensant "Deu meu, si ja seràn unes
donasses...i uns fadrins; la meua bogeria de joventut, vint-i-sis
anys, sembla que fou ahir.
"Aquestes
coses em reconcilien amb l'Humanitat. Quí és cap a pensar que
encara se'n recorden de mí. Ara, que si jo fos Gala, no sé si seria
capaç de seguir...Les seues xiquetes... i alguns xiquets!. Tota una
vida...cóm els ho podria agraïr?. Encara que no arribés a
celebrar-se, la intenció, eixe record afectuós que els ha
engegat...Malgrat les meues falles, tan grans i tant freqüets. Ara
que tan sols em resta uns anys per retirar-me...Llavors començava
amb tanta il·lusió!. (ara que m'he ficat les ulleres d'aprop em
veig més bé.)__pensà Irene.
Moltes
vegades havia tornat el seu pensament, els seus records a aquells
dies estretament compartits...amb companys, companyes i alumnat.
Mestrestant llavors va ser quan va haver de viure la tragèdia més
gran de la seua vida, la mort de sa mare.
El
col·legi nou, pintat de verd...tot un somni; el fred que féia en
aquells corredors del nou col·legi recent estrenat, oberts a
l'intempèrie, sense cap finestra. Ells, sis anys, jo, aprenent de
tot, quán poc sabia. Ara no sé molt més. També en aquell
col·lectiu hi havia gent molt penosa. Jo, però, em partia el pit
per les meus xiquetes i quixets. Finalment vaig haver de llençar la
tovallola.No sé si perquè em vaig adonat que estava embarassada de
la meua filla.
Una
vegada a l'autobús, que ens duía d'excursió, Vichy amb la seua
ingenuitat em preguntà: "Mestra, quines són les tres coses que
més desitges fer a la vida"? Jo li vaig respondre, no sé amb
quin ordre:
__Ensenyar
amb la nostra llengua,
__Tindre
una filla,
__
Viatjar i escriure.
(te'n
recordes Vichy?)
Fa
tants anys...Aleshores ja sabia jo exactament allò que volia. Tan
sols em mancava escriure per a que els meus tres grans desitjos
s'haguessen acomplert. I, per sort, bambé ha arribat.
Són
molts els records que deixen els anys de convivència, encara que a
determinats alumnes se'ls pren més afecte, perquè són més
propers, et miren als ulls amb els seus tan nets, tan nets...que
només els pots respondre'ls amb el cor a la mà. Tot i que el
alumnes són com els fills a tots se'ls estima per això acabes
acceptant-los com són.
Tants
i tant records acudeixen a la memòria d'Irene que encar detecta
l'olor de les aules, la cridoria del pati a l'hora de l'esplai, les
llàgrimes rodolant-los per la cara polsegosa de tan de jugar...Són
tant i tants records com per emplenar una i més vides que
tinguessem, i mai no es cansarien evocar-los.
Van
prendre la comunió, com aleshores era d'estricta observància; fruit
del moment i de les creences ancestrals mai no quëstionades...els
vaig regalar a cadascú un mocadoret brodat amb el seu nom.
Cròniques
Personals
71
Sóc
feliç ací, vora el foc de la llar, escoltant música a estones,
d'altres escrivint, llegínt, contemplant el paisatge a través de
l'ampli finetral de la sala d'estar; aquella era una vida apacible.
Havia retrobat el petit plaer de gronxar-se al balancí, tan
còmode... Irene va recordar que quan es casà se'n comparen un de
fusta color avellana, i d'estructura baixa i confortable, on tantes
vegades havia adormit als seus fills.
"Qué
prompte passa el temps ací.. Demà hauré de tornar a la
"civilització". Aquest lloc és el cel. Ahir, un dia
d'ensomni, el cel blavíssim, l'aire transparent, les muntanyes
blavenques, desdibuixades per la llunyania... Quan siga gran viatjaré
amb un bagul com el de la Piquer i un balancí com aquest. Allà on
em trobe a gust, em quedaré una temporada, llogaré una casa o un
apartament, estudi o xalet...Jo mateix compraré i em guisaré.
Llavors em dedicaria a conéixer el veïnat i assajar de fer vida
social.
Passat
un temps prudencial, no massa per no avorir-me, ni massa curt com si
fos "el jueu errant", seguiria viatge amb una bossa de mà
i una ombrella, com la Mari Popins. A la bossa tan sols un pijama i
una muda, només el que cal fins que trobe aloixament. Quan sabia on
aniré a rauré, em faré enviar la resta. Cada vegada ho veig més
clar i més senzill. Lluny d'acovardir-me vaig fent-me més i millor
a la idea de pràcticar la vida nòmada i se'm clarifiquen les
qüestions de detall.
El
cotxe es troba al taller, xapa i pintura. Era fet una desidia, encara
que cada vegada tinc menys ganes de fer-lo servir. Potser no en
necessite d'altre, les coses esclavitzen; quan menys coses tens, més
tranquil va una per la vida, l'energia es concentra i es viu més i
millor; i fins i tot els petits plaers es tornen exquisits
En
llogar una vivenda veuré que tinga una llar. De menuda a casa en
teníem. El pare, quan a l'hivern tornava inert de la feina, encenia
un bon foc i la vida llavors prenia un altre color. Ell parava les
mans per escalfar-se, mirava les flames i li canviava la cara grisa
que duia del fret. Els hiverns de la meua infantesa van transcorrer
vora la llar per escalfar-nos, i la mare a l'hivern hi féia el
sopar.
Demà
hauré de tornar a casa, tant de bò si pels Nadals i per Pasqües em
pogués tornar a vindre uns dies. No he tingut temps d'eixir a
passetjar, a
conéixer
els voltants, pujar a l'ermita, replegar llenya...Qué prompte se'n
han passat els dies, quins moments tants plens sembla que no han
estat de vint-i-quatre hores com els altres. Jo no imaginava que la
maduresa podia ser així d'esplèndida. Crec que he fet una bona
elecció. Diguem que a partir de cert moment les meues decisions han
estat més encertades.
No
en vull fer caps de corda lamentant errors passats. Deixe'm-t'ho
estar. Res no és perfecte, falles i encerts formen un teixit
indestriablement humà, segons correspon a la propia naturalesa.
Prou. M'he passat la vida magnificant els errors, això no interessa,
ara conec una vida millor. Com que he esdevingut una persona pacient
i tolerant, espere dels meus un tracte igualitari; la resta no
compta.
Cróniques
personals
72
Quantes
coses en tan poc temps!. No sé per on començar...L'acte de
"Recordem l'escola", que les exalumnes decidiren celebrar,
es realitzà per fí...Tornar a veure "les meues xiquetes"...
Ens coneguerem quan es preparaven per fer la Comunió, i les vaig dur
al llarg de sis cursos després.__compte la meua vida amb
cursos...no havia caigut fins ara__.
No
aconseguia recordarme'n de Mª Encarna Serrano, pobreta meua, es
quedaria de pedra!. Vaig estar fent memòria durant uns dies, i per
fí ho vaig aconseguir. Potser no podia recordar-la perquè apenes es
féia notar, era tímida com un conill, o massa discreta i crec
recordar que no solia venir-se'n a les excursions.
Volien
unes paraules de comiat...Però això era impossible... haguessem
acabat totes plorant a llàgima viva...jo la primera, això que a mi
em costa manifestar les emocions..., amb un nus a la gola, em vaig
limitar, a passar-los un quadern d'un paper especial i demanar que em
deixarem l'adreça , o el telèfon, o bé algunes paraules...Després
vaig comprovar que va ser una bona ocurrència...
"Mestra,
gràcies per moltes coses, per parlar en valencià, per ensenyar-nos
a fer teatre, per dur-nos d'excursió...i per escridassar-nos quan et
treien de polleguera. Vichy."
"Mestra,
he deprés molt amb tu, i ara m'agrada venir al col·legi, fer els
deures...però el que més, dibuixar. Aquesta ets tu quan t'enutges i
ens escridasses, per això tens la boca tan gran...
"Mestra,
a mi vindre al col·legi no m'agrava gens, però no t'ho volia
dir...Ara, després de tots aquests anys amb tu i amb les companyes,
em dona molta pena que s'acabe, i no sé si vull anar a
institut...T'estime, molt! . Mª Josep
"Sóc
Laura, quan et vaig conéixer tan ruca, em donaves por...,mestra.
Després ja no, ara no vull que s'acabe l'escola, no vull anar a
institut ni res... jo em vull quedar ací!!!!"
Quan
vaig acabar de llegir els darrers missatges em vaig treure el
mocador...i les ulleres...mai no hagués pensat que això fos
així...tant de quefer que em donaren, tant que algunes em feren
rabiar...i, ara, tant que em dolia deixar-les...
Amb
tot, acabarem fent-nos fotos, a l'aula, al pati, a l'entrada de
centre...fotos gamberres, informals, provocadores; riures i fins i
tot algunes llàgrimes. Llavors no sabia com anava a afectar-me
deixar enrere aquest primer intent d'exercir la professió, la que el
meu oncle, Don Andrés Silvent, Andreu, per nosaltres, li havia
suggerir a ma mare. Ara m'adone de quanta saviesa aconseguida amb
paciència, amb temps, amb l'exercici continuat de la professió al
llarg de tota una vida, havia guiat els seus consells. __"Lluïsa,
les xiques han d'estudiar..."__ I ella, que sí, Andreu, que sí,
que el Toni i jo farem tot que que pugam...no pateixques, home, no
pateixques...
Cróniques
Personals original de
Llum Sánchez
73
Jo
he canviat. No sé si aquest esdeveniment ha tingut res a veure, però
he experimentat un canvi molt significatiu, acompanyat, com sòl
ocorrer en aquests casos, per una alteració al meu estat de salut,
aquesta poca salut de ferro. Tan sols podria donar uns pocs
indicatius sobre aquest canvi, com ara que em sent més segura, més
espontània i afectuosa; tot i que segueix sentint-me molt
vulnerable, i ho sóc.
Em
sent més aprop d'altres persones. També vaig saludar, una braçada
i dues besades a la Mª Dolors, i des de dins del cotxe a Pep, que
passava en aqueix moment pel carrer. No tinc més remei. Pel que es
veu arriba un moment, en que no em sent capaç de seguir
experimentant rancunia, i perdone.
Sí,
ara que ho pense em trobe pitjor últimament. Gran dificultat per
dormir i un son gens reparador i sí, poblat d'inquietuts. Ell
segueix apareixent nit rerea nit...l'odie, no em sent capaç de
perdonar-lo. Quina llàstima haver compartit la meua vida amb una
persona de tan poca qualitat humana; quina llàstima que m'haja
marcat de per vida; quín absurd que s'escole als meus somnis la seua
imatge detestable; quina condemna reviure aquella angoixa, aquell
infern sense flames...quina desfeta, quina pèrdua de la meua
autoestima, quin sacrifici tan innútil, quanta crueltat, hi ha qui
diria ignorància... No, ni ignorància ni inconsciència, aquests
termes gotegen condescedència.
Necessite
oblidar, ara que la meua vida va prenent forma, ara que vaig
aconsegint ser allò que sempre havia desitjat. Tindre una
personalitat definida, saber passar de les opinions alienes, ser jo
mateix amb totes les conseqüències; ara, amb la pràctica de
l'aprenentatge significatiu, dintre d'uns anys seré una bona
professional; ara, precisament, que tinc allò que em va mancà al
seu moment per redirigir la meua vida amb la persona correcta, la que
podria haver estimat fins al darrer moment de la meua història, de
no haver sigut tan covarda.
Massa
jove vaig assumir responsabilitats insostenibles, massa confiada vaig
anar a l'escorxador, massa tolerant em vaig mostrar amb qui ignorava
les meus necessitats, massa tristor acumulada per plorar, massa negra
la nir al fons d'un insomni persistent, que em rosegava com una
eruga.
Em
sol passar que quan he introduït un canvi seriós a la vida ha estat
a costa de la meua salut. Amb tot sé que em trobe en bones mans; la
Dr. Teresa Buades, em conéix ben bé i m'inspira la suficient
confiança per pensar que pot ajudar-me.
Cróniques
personals original de Llum
Sánchez
74
Aquell
dissabte al dematí Irene va agafar la borsa de mà i eixí de casa
amb la intenció d'actualitzar l'interior del seu habitatge. Al llarg
del temps que duia dedicada amb cos i ànima a la seua professió, no
havia parat esment a la necessitat d'un lloc on es pogués sentir a
"sa casa"; fidel a la seua idea de vida nòmade, li
semblava un contrasentit pensar establir-se d'una manera més sòlida;
sabia que en qualsevol moment podia sentir la necessitat d'alçar el
vol com les oronetes; cosa que només consistía en gestionar el
trasllat laboral a un altra localitat on haguessen vacants.
__He
comprat algunes coses__li comentà a Gala mentre feien l'esplai__.
Te'n recordes d'aquell balancí que et vaig comentar?...doncs n'he
trobat un de molt semblant; ja el veuràs, és de sucre, fins i tot
la fusta, de color mel, m'encisa...I una llàntia de ceràmica de
Portaceli, que col·locaré al repeu del finestral. Les cortinetes
d'organdí, han quedat molt fines, i damunt van les de fil, com les
tradicionals a les cases valencianes, amb una vora brodada amb colors
crús.
La
boda de la Manela, requeria un capítol a banda. Quantes coses, qué
bé s'ho passaren i qué malalteta es trobà a l'endemà.
Alfret... potser ho comentaria en altre moment...
Començà
amb la "trobada", un nova situació d'aprenentatge. Com més
s'apren és ensenyant!. Els terapèutes de vegades mostraven actituts
ambivalents, la qual cosa li creava malestar. Era evident que no es
sentia gens còmoda, fins i tot va arribar a pensar si hauria estat
una bona idea la del voluntariat. __alguns pares es mostren
reticents, fins i tot manifesten certa desconfiança__ pensà__ no
trobe cap indici de sinceritat amb les seues actituts, ni a les seus
confessions. Nous rics, massa i massa prompte. L'arrogància no els
permet reconéixer les seues falles. Ser pares és difícil, ser
fills d'alguns pares també ho és.
Amb
un petit grup d'apenes adolescent, que havien començat a acudir al
taller de bioenergètica, Irene es trobava bé, podíen aprendre molt
uns dels altres. Ferran, el "perdonavides", Josep Raimón
era simpàtic...tanmateix no pensava concedir-los atenció individual
de moment; abans havíen de quedar ben definides les competències de
cadacú..., tant les del grup, les individuals i les seus pròpies.
El cas era acceptar les seues condicions...que es podíen resumir en
"fer i deixar fer", demanava una actitut receptiva i de
col·laboració, atés que cadascú havía comptat amb l'obció
d'integrar-se al grup a voluntat.
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
75
He
estat pensant__no massa, és clar__en Baltassar. Aquí, en aquest
centre tinc ara mateix només dues persones, companys vàlits vull
dir; a saber: Gala i Baltassar, això és molt més del que hagués
pogut imaginar al passat recent.
Gala,
és una persona excel·lent, no cap dir-ho, i extraordinària
professional. Tan prompte la vaig conèixer em va donar la mida, però
ella no necessita per res una amiga. Mare de dues filles, excel·lent
situació socio-econòmica...ha tocat el trespol, o si més no, el
sòstre. Amb tot, des del meu punt de mira li trobe una vena
"càndida", encara que això no són més que simples
especulacions meues, i per tant susceptibles d'error.
Supose
que pensa que ja no hi ha lloc per a més relacions a la seua vida.
Relacions d'amistat, de companyonia...També és cert que té a son
pare vellet i malalt, encara que no és filla única, també té una
germana. Bó, en poques paraules, la nostra incipient amistat sembla
que ha entrat en punt mort; no es pot avançar més en aquesta
persona. Prou. Potser a mi tampoc m'interessa; intueix que és una
dona massa intergrada, per dir-ho d'alguna manera, no és capaç de
desmarcar-se amb res; segurament no experiementa cap necessitat. Amb
tot a mi m'agrada pensar que la tintc aprop meu. Les nostres
converses han estat escasses però substancioses, i a més m'han
ajudat a prendre decisions. Vull dir que és una dona oberta i amb
grans valors, i amb tot, acomodada...No es que plantege molts
qüestionaments de cap tipus. Tant de bò si no fos cert.
L'altre
nou company vàlit és Baltassar. Em va semblar una mica "fava",
només conéixer-nos. Un dia em vaig adonar que sabia d'informàtica,
i com que necessitava que algú em passés el projecte per a
ENCONTRE, vaig i s'ho demane a ell. M'ajuda i larlem un poc; el trobe
simpàtic i a més comprove que no es "fava".
A
partir d'aquest moment tinc una idea que em roda pel cap, la de
tenir-lo com secretari. Sí, fins i tot a mi em passen aquestes
coses. L'única relació que m'agradaria mantenir amb un home amb
condicions, seria aquesta. Deuria ser retirat, així atés que no
podria oferir-li un sou, si que podria ser una quantitat simbòlica;
això sí, previ període d'adaptació i mutua conéixença, ambdós
podríem prendre en consideració la idea de compartir aloixament i
manutenció, que sempre resulta més econòmic. Encara que pense,
sobretot, amb els viatges, es a dir a la meua manera de viure, la que
jo desitge pel dia de demà.
Suposem
que per ell resulte avorrida i manca d'estimuls. En tornar del viatge
tindria llibertat per remprendre la seua pròpia vida. Família,
relacions...(Crec que és fadri i que viu amb dos germans fadrins
també.)
Doncs
bé, la persona idònia sens dubte seria Baltassar. Encara el conec
superficialment, em fa pensar que ho seria perquè li trobe posat de
persona senzilla però intel·ligent; simpàtic, però discret;
afectuós, no embafós i, sobretot, un company, un amic.
No
obstant això, atès el meu atípic cop d'ull en aquestes qüestions,
més val que no faça més càbales i que m'atenga rigorosament a la
realitat. Amb tot crec que li sóc propera, encara que ell es manté
distant; jo també, i en pau i jugant.
Es
més que provable que em manque tanta informació com seria necessari
per fer-me una idea més exacta de la seua persona i de la seua
personalitat. Es més que segur que tinga la seua parella, i tot. En
eixe cas l'avantatge sols rau en que ell representaria el tipus de
persona que necessite, i a qui jo també pogués fer-li falta. De tal
manera que ja no seria un projecte__bogeria, palla mental o demència
senil...posem per cas, sinó que tindria cos, nom,
característiques...
A
cop d'ull sembla una cosa molt difícil, un nou tipus de relació,
que no es dóna enlloc, o bé es dóna en casos comptats. Exempta
d'obligacions, d'exigències mútues...i tal,tal... Basada únicament
amb un acord revisable periòdicament i molt, molt obert.
Clar
que una relació en aquests termes exigeix una talla humana fora
mida, molt més gran que les relacions oficialitzades. Es basaria en
la mútua lleialtat i per això en una comucicació fluïda i un
respecte mutu fora mida d'un a l'altre.
Mancaria
determinar amb més axactitut les obligacions__no m'agrada aquesta
paraula__ ah, sí, les responsabilitats de cadascun.
M'alegre
d'haver caigut en aquesta "agudesa". Es molt bona per
determinades persones, totes no són del móntó, i ens marcaria una
pauta de relació prou possitiva, crec jo. Dec de seguir madurant-la
perquè només així podré obtíndre-la. Ho dic perquè tinc
llegit que quan algú té dins el cap una idea ben clara d'allò que
desitja és fàcil trobar-ho.
Quant
costen de trobar les coses, o no es troben, o bé s'incòrre en una
elecció fallida...Això passa quan un no ha reflexionat seriosament
sobre allò que li convé. Aquesta paraula m'ha fet recordar la
filosofia d'Espinoza. Hem d'anar detectant el que és bò, doncs, ens
complementa i ens fa creixer, el que ens convé amb el sentit més sà
del terme.
Cròniques
Personal original de Llum
Sánchez
76
Viure
i escriure no són verbs antagònics. Escriure ens pot ajudar a viure
amb intensitat.
Eva Piquer (Barcelona 1969)
Eva Piquer (Barcelona 1969)
"La
dolça picor de la sarna" vet aquí un títol sugerent per una
novel·la. La idea d'escriure, poc a poc va prenent cos a dintre meu.
El conéixement assolit a través de l'ensenyament, em va despertar
una habilitat adormida. Quan fa uns anys vaig começar a escriure,
sovint tenia la sensació d'una escriptura forçada. Amb el temps
m'adone que ja no és així. Han hagut de passat "anys i
planys", i jo, inalterable, he seguit escrivint aquests fulls
plens de situacions, persones i personatges,...que han anat acudint
per materialitzar-se a través de l'escriptura.
He
hagut d'enfrontar moltes, moltes vegades allò de: "i ara que
fas...ja no escrius?". M'he sentit àrida com un desert en un
temps estèril; i encara la vella tossuderia, regularment em posava a
escriure...M'agrada gaudir d'eixos moments d'intimitat, o potser ho
féia "per entendre'm", déia, i d'ensems amb l'esperança
que arribés el moment en que pogués encarar-me amb el paper en
blanc sense sentir la suor a les mans.
Jo
no sospitava com era d'intens el meu desig __ara ho sé de
cert__havia de materialitzar-se tart o d'hora. Ha dut el seu
temps...de vegades massa i tot. Ara sé que s'ha gestat a poc a poc,
a través d'aquest procés lentíssim, paral·lel, però, al meu
procés personal; amb tot i això seguia escrivint sense extasias-me
amb la contemplació dels avanços, ni plorar quan romania inert
davant la blancor del full.
En
algun moment em vaig adonar que potser havia superat la penosa
sensació de no ser capaç, gràcies a que abans ja havia tastat
instants màgics asociats a fet de blasmar en caràcters
d'escriptura, algunes de les veus que de tant en tant sentia a dintre
meu; la seua voluntat de fer-se escoltar.
L'avi
fou present a les primeres calentures literàties d'una tendra
adolescència, que em va sorprendre amb les mans sobre el teclat de
la vella Royal de l'avi, i a ell fent-me d'instructor. Ell volia de
bell antuvi que comencés amb bon peu, col·locant els dits a les
tecles corresponents... Veges, quina ocurrència!; i jo el que volia
era prenyer les tecles i começar a escoltar els clacs! que feien les
tecles en colpetjar sobre el paper.
Amb
tot fet de trobar-me davant de la màquina d'escriure em va conmoure,
així que li vaig llevar la pols i em vaig posar davant el teclat
contemplant amb respecte la seua negror, tan digna ella, plena de
tecletes que em va fer l'efecte que em cucaven l'ull.
Aquell
fet va tindre un efecte màgic sobre la mi. Vaig mirar l'avi, que amb
les ulleres a la punta del nas, em mirava molt seriós per damunt i
em dirigia l'atenció com si fos un director d'orquestra. Llavors, jo
només volia trastejar la màquina com si fos un joguet. L'avi, però,
el que volia era ensenyar-me a manejar-la correctament, encara que
allò no semblava massa divertit. A mi el que m'agradava llavors, era
prenyer les tecles i escoltar el clac!. A ell intentar ensenyar-me a
escriure correctament...
Cròniques
personals original de
Llum Sánchez
Cròniques
Personal original de Llum Sánchez
66
La millor de l'estiu...Venia
pel passeig marítim, davant meu una parella jove amb un xiquet d'uns
dos anys. Es gira i em mira, em mira i somriu, jo també; per una
moments ens hem mirat somrient-nos l'un a l'altre. Se m'ha tremplat
el cor... Això és la felicitat a la que al·ludia Borges en el seu
poema "Instantes", un instant de felicitat que ens regala
la vida...Sóc una dona afortunada.
I crec que ho sóc perquè em
fa l'efecte que vaig encaixant la vida com és, no com jo vull que
sia; em treballe la tolerància dins el marc de la solitut amb el que
s'inscriu l'existència, i avance sense arrogància, humil, abstreta
contemplant les boires, lleus i joganeres, entossudides en canviar de
forma i de lloc constantment. De vegades tinc la sensació d'haver
experimentat cert estat atípic, és com si un es veiés des de fora.
Sospite que s'ha d'haver de caminat pel desert de la soledat per
percebre les tonalitats de l'existència.
Cert que l'actitut demana
afinar la sensibilitat per tal copsar determinats matissos a partir
de la pròpia intimitat. No són coses d'explicar sinó de sentir. A
la ciutat, se sol viure a un confortable anonimat; ningú representa
res per ningú, és com nedar a la tèbia mar de la ignorància...
Viure sol significa haver
d'abandonar definitivament algunes actituts tan freqüents com
equívoques. Assumir humilment la pròpia insignificància, acceptar
la certesa de que fora, tot succeix amb total normalitat
independentment de la teua humil existència.
Després que s'han superat
alguns prejudicis, s'ha avançat per determinades etapes, s'han
abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les il·lusions
residuals, llavors és quan es comença a treure profit de la
soledat.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
67
No
vull tornar al col·legi!, que quede clar...
Ara
me'n recorde d'un que plorava perquè no volia anar al col·legi.
__a
veure, mare, dis-me tres raons per tindre que anar jo al
col·legi__l'hi diu el fill a l mare. I ella va i li respón:
primera:
Perquè és dilluns.
segona:
perquè és hora d'entrar.I
tercera:
perquè ets el director...
Ara
va i resulta que a mi em passa la mateixa. Qui m'ho havia de dir!
Ai!,
amb tot i això, per sort anem madurant, que no és poc. No basta
donar lliçons, també s'han d'aprendre. La vida s'ha de plantejar
com un aprenentatge constant; com ara l'aprenentatge de la
solitut...Em fa l'efecte que és un dels que impliquen més
dificultats.
Perquè
veja'm, de menuts a l'escola un treballa per anar a mostrar-li-ho a
la mestra i rebre la consegüent aprovació...Això constitueix un
motiu per guanyar la pròpia autoestima, que de nou potenciarà
l'aprenent per perseverar amb l'esforç i seguir obtenint resultats
possitius; que així mateix hi reafirmaran a l'alumne en la
satisfacció de l'aprentatge.
Després
que s'han superat algunes etapes, s'han abandonat un grapat de somnis
i s'han desestimat les darreres il·lusions residuals; llavors és
quan es pren consciència de la pròpia individualitat. Has arribat a
un món interior que comença a prendre forma, i té una raó
d'existir quan un es troba preparat per esplorar-lo.
Del
nombre de persones amb les que un es relaciona, se sol preservar
només les que són significatives; dels gestos, les paraules, les
accions; els autèntics; de les situacions divertides, la gioia; dels
records, els màgics, de les paraules, les dolces i les sabies...
Cròniques
Personals
68
I va
arribar el darrer dia de vacances. Irene es trobava a punt, bon
aspecte, bona forma física i mental...Es misteriós el que
m'ocorre__va pensar__la neuròloga em va parlar de teràpia
ocupacional__De sobte s'adonà que es trobava despistada. Amb tot,
ara véia que tenia raó. __"...enmalateix en vacances... No
vull ni pensar quan em retire; em sap greu reconèixer-ho...tanmateix
es veu que és així.
Quan
tenia molta feina es solia organitzar i ho portava tot endavant;
encara que també podria ser que després de mantindre un alt nivell
d'estrés, les taquicàrdies eren la prova, s'ensorrava. Amb tot no
es trobava massa segura de les seues observacions, així que va
desistir de treure conclusions.
Es
sentia totalment preparada. L'endemà a les 10.30 h, claustre. Ja
tenia preparat fins i tot la roba que vestiria__dec de tindre
paciencia amb mi...sóc tan trasto...__
Telma,
la seua germana, vingué per fí i ho passaren molt bé. Ara, se
sentia amb ella millor que mai__ara si que som amigues, ens escoltem,
ens comprenem...Em va regalar un CD i va dir __el tall 17 te'l
dedique expressament: "La vida és bella", per Noa i Miguel
Bosé. Té una lletra molt dolça i ingènua, és encisadora.
Telma
no gaudia dels plaers de la bona taula, menjava molt poc i com si fos
per pura necessitat. Els mancava una mica de complicitat en aquest
terreny. Irene va estar temptada de regalar-li un exemplar de "Sota
el sol de la Toscana", amb tot va pensar que no devia imposar-li
els seus models, sinó que havia de tindre paciència i esperar que
la seua germana se'n anonés; amb altres coses ho anava fent. Lua
també anava deprenent d'ella, així, reciprocament, sense
protagonismes, d'igual a igual.
__Aniré
ara al Setembre. Anna em va tocar i m'espera__li digué a la seua
germana.__ A més he de veure a la cosina Loreta...i tinc ganes
d'anar, no sé per què.
Un
parell de dies al Perelló amb la Vicentina i el Lluís, també
havien aconseguit superar les seues diferències i s'estimaven més
que mai. Ella s'havia "humanitzat", solia dir Irene, fins i
tot m'ha proposat eixir a sopar amb un parell d'amigues seues.
Increïble!.
Dilluns
Irene havia d'entrevistar-se amb Roque, de "Proyecto Hombre",
va anar a oferir-se com voluntària__alguna tasca podré fer, arribat
el moment__ va pensar.
Li
van venir al cap unes paraules de Mercedes Sosa, en la lletra d'una
de les seues cançons:
...que
al llamar a un hombre hermano
sabes
que es verdad
y que
no es cosa de salvarse
cuando
hay otros que jamás
se
han de salvar.
He
d'assumir l'anonimat i arrimar el muscle mentres puga. Crec que fins
ara no havia pogut __ va pensar Lua.
Cróniques
Personals
69
I es
va fer el miracle: Gala!, la companya que Irene desitjava, si més
no, això va experimentar ella. Encara que no va poder estar-se de
pensar que podria enganyar-se...Amb tot a primera vista semblava que
tenien grans afinitats, i això per ella d'entrada era prou.
Gala,
semblava una persona bondadosa, sana...fins i tot va arribar a pensar
que tenia les qualitats que ella més admirava en una persona, a
saber: prudència, tolerància, dolcesa, assertivitat...Semblava una
dona feliç. __Sóc casada amb un professor, vivim a Canet; els meus
pares eren agricultors. Tenim una filla y un fill. __li explicà
Gala al llarg de la primera entrevista.
Després,
Irene, recordant aquella conversa, pensà que aquella dona conservava
l'entusiasme jovenivol per la seua professió, cosa molt de valorar
perquè en general aquest durava poc, i molts docents de mica en mica
anaven caen en una flonja monotònia, que amb el temps conduïa a la
indiferència... Tanmateix ella va arribar a la conclusió, potser
precipitada, que la vida li havia concedit un dels seus tres grans
desitjos.
"En
fa l'efecte que arribarem a ser molt bones companyes i potser
amigues. Sóc una dona afortunada, el proper aniversari es presenta
diferent; per fi he trobat la companya que tant necessitava."
Lua
patia d'imsomni, la qual cosa l'afectava en forma de depressió
persistent, li mermava agilitat mental, la submia en estats de
melancolia, que passant el temps mostraven tendència a agreujar-se.
De ben jove encara, va començar a freqüentar la consulta de metges
i especialestes amb la ferma voluntat de superar allò que ella dèia
"viratges del caràcter".
"Hui
m'he reservat unes botes i un bosso. I l'altre dia em vaig regalar un
doble cd de música de Cap Verd. Es molt primitiva, en algunes
composicions s'aprecia l'ntrumental autòcton, però m'agrada la seua
expressivitat tan ingènua, tan pròpia, d'una gran bellesa. La
música em fa més suportable la vida."
Tenia
la sort, solia dir, que li apassionava la seua professió tot i que
acabava pensant que la seua era una història feta de detalls menuts,
de lleugeres superacions, d'avanços i retrossessos incessants__Sí,
és així__solia dir__és així i prou. Cercar una millora encara que
sia mínima, provar i desestimar, provar i gaudir de l'encert; plorar
i maleïr, (caure del cavall), torcar-me les llàgrimes i
alleugerir-me les ferides, i tornar a intentar-ho, tornar a pujar al
cavall. (tinc la mà dreta inflamada, hauré de reequilibrar la
dieta.)
Recordava
amb certa enyorança l'estada a les "Illes", tornar a
Menorca quan no hi foren els turístes...La recordava amb enyorança;
els ull se li entelaren..."plorar i maleïr, (caure del cavall),
torcar-me les llàgrimes i alleugerir-me les ferides, i tornar a
intentar-ho (tornar a pujar el cavall). I avant..."__pensà.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
70
"La
vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay, Dios!..."
__cantussejava Irene, mentre revisava els treballs dels alumnes.__
Acabava
de sornar el telèfon. L'agafà contrariada per la
interrupció.__Ostres! una alumna del "meu curs", de fa un
fum d'anys.! Que volen reunir-se tot el grup de vuité i comptem amb
mi per sopar juntes!. Són un tall de boges.__
De
sobte li vingueren al cap les seues cares com si les tingué al
davant...aquell ambient, les excursions que feren amb ella; les seues
fotos que encara conservava...i que de tant en tant es quedava
corpresa mirant-se-les i pensant "Deu meu, si ja seràn unes
donasses...i uns fadrins; la meua bogeria de joventut, vint-i-sis
anys, sembla que fou ahir.
"Aquestes
coses em reconcilien amb l'Humanitat. Quí és cap a pensar que
encara se'n recorden de mí. Ara, que si jo fos Gala, no sé si seria
capaç de seguir...Les seues xiquetes... i alguns xiquets!. Tota una
vida...cóm els ho podria agraïr?. Encara que no arribés a
celebrar-se, la intenció, eixe record afectuós que els ha
engegat...Malgrat les meues falles, tan grans i tant freqüets. Ara
que tan sols em resta uns anys per retirar-me...Llavors començava
amb tanta il·lusió!. (ara que m'he ficat les ulleres d'aprop em
veig més bé.)__pensà Irene.
Moltes
vegades havia tornat el seu pensament, els seus records a aquells
dies estretament compartits...amb companys, companyes i alumnat.
Mestrestant llavors va ser quan va haver de viure la tragèdia més
gran de la seua vida, la mort de sa mare.
El
col·legi nou, pintat de verd...tot un somni; el fred que féia en
aquells corredors del nou col·legi recent estrenat, oberts a
l'intempèrie, sense cap finestra. Ells, sis anys, jo, aprenent de
tot, quán poc sabia. Ara no sé molt més. També en aquell
col·lectiu hi havia gent molt penosa. Jo, però, em partia el pit
per les meus xiquetes i quixets. Finalment vaig haver de llençar la
tovallola.No sé si perquè em vaig adonat que estava embarassada de
la meua filla.
Una
vegada a l'autobús, que ens duía d'excursió, Vichy amb la seua
ingenuitat em preguntà: "Mestra, quines són les tres coses que
més desitges fer a la vida"? Jo li vaig respondre, no sé amb
quin ordre:
__Ensenyar
amb la nostra llengua,
__Tindre
una filla,
__
Viatjar i escriure.
(te'n
recordes Vichy?)
Fa
tants anys...Aleshores ja sabia jo exactament allò que volia. Tan
sols em mancava escriure per a que els meus tres grans desitjos
s'haguessen acomplert. I, per sort, bambé ha arribat.
Són
molts els records que deixen els anys de convivència, encara que a
determinats alumnes se'ls pren més afecte, perquè són més
propers, et miren als ulls amb els seus tan nets, tan nets...que
només els pots respondre'ls amb el cor a la mà. Tot i que el
alumnes són com els fills a tots se'ls estima per això acabes
acceptant-los com són.
Tants
i tant records acudeixen a la memòria d'Irene que encar detecta
l'olor de les aules, la cridoria del pati a l'hora de l'esplai, les
llàgrimes rodolant-los per la cara polsegosa de tan de jugar...Són
tant i tants records com per emplenar una i més vides que
tinguessem, i mai no es cansarien evocar-los.
Van
prendre la comunió, com aleshores era d'estricta observància; fruit
del moment i de les creences ancestrals mai no quëstionades...els
vaig regalar a cadascú un mocadoret brodat amb el seu nom.
Cròniques
Personals
71
Sóc
feliç ací, vora el foc de la llar, escoltant música a estones,
d'altres escrivint, llegínt, contemplant el paisatge a través de
l'ampli finetral de la sala d'estar; aquella era una vida apacible.
Havia retrobat el petit plaer de gronxar-se al balancí, tan
còmode... Irene va recordar que quan es casà se'n comparen un de
fusta color avellana, i d'estructura baixa i confortable, on tantes
vegades havia adormit als seus fills.
"Qué
prompte passa el temps ací.. Demà hauré de tornar a la
"civilització". Aquest lloc és el cel. Ahir, un dia
d'ensomni, el cel blavíssim, l'aire transparent, les muntanyes
blavenques, desdibuixades per la llunyania... Quan siga gran viatjaré
amb un bagul com el de la Piquer i un balancí com aquest. Allà on
em trobe a gust, em quedaré una temporada, llogaré una casa o un
apartament, estudi o xalet...Jo mateix compraré i em guisaré.
Llavors em dedicaria a conéixer el veïnat i assajar de fer vida
social.
Passat
un temps prudencial, no massa per no avorir-me, ni massa curt com si
fos "el jueu errant", seguiria viatge amb una bossa de mà
i una ombrella, com la Mari Popins. A la bossa tan sols un pijama i
una muda, només el que cal fins que trobe aloixament. Quan sabia on
aniré a rauré, em faré enviar la resta. Cada vegada ho veig més
clar i més senzill. Lluny d'acovardir-me vaig fent-me més i millor
a la idea de pràcticar la vida nòmada i se'm clarifiquen les
qüestions de detall.
El
cotxe es troba al taller, xapa i pintura. Era fet una desidia, encara
que cada vegada tinc menys ganes de fer-lo servir. Potser no en
necessite d'altre, les coses esclavitzen; quan menys coses tens, més
tranquil va una per la vida, l'energia es concentra i es viu més i
millor; i fins i tot els petits plaers es tornen exquisits
En
llogar una vivenda veuré que tinga una llar. De menuda a casa en
teníem. El pare, quan a l'hivern tornava inert de la feina, encenia
un bon foc i la vida llavors prenia un altre color. Ell parava les
mans per escalfar-se, mirava les flames i li canviava la cara grisa
que duia del fret. Els hiverns de la meua infantesa van transcorrer
vora la llar per escalfar-nos, i la mare a l'hivern hi féia el
sopar.
Demà
hauré de tornar a casa, tant de bò si pels Nadals i per Pasqües em
pogués tornar a vindre uns dies. No he tingut temps d'eixir a
passetjar, a
conéixer
els voltants, pujar a l'ermita, replegar llenya...Qué prompte se'n
han passat els dies, quins moments tants plens sembla que no han
estat de vint-i-quatre hores com els altres. Jo no imaginava que la
maduresa podia ser així d'esplèndida. Crec que he fet una bona
elecció. Diguem que a partir de cert moment les meues decisions han
estat més encertades.
No
en vull fer caps de corda lamentant errors passats. Deixe'm-t'ho
estar. Res no és perfecte, falles i encerts formen un teixit
indestriablement humà, segons correspon a la propia naturalesa.
Prou. M'he passat la vida magnificant els errors, això no interessa,
ara conec una vida millor. Com que he esdevingut una persona pacient
i tolerant, espere dels meus un tracte igualitari; la resta no
compta.
Cróniques
personals
72
Quantes
coses en tan poc temps!. No sé per on començar...L'acte de
"Recordem l'escola", que les exalumnes decidiren celebrar,
es realitzà per fí...Tornar a veure "les meues xiquetes"...
Ens coneguerem quan es preparaven per fer la Comunió, i les vaig dur
al llarg de sis cursos després.__compte la meua vida amb
cursos...no havia caigut fins ara__.
No
aconseguia recordarme'n de Mª Encarna Serrano, pobreta meua, es
quedaria de pedra!. Vaig estar fent memòria durant uns dies, i per
fí ho vaig aconseguir. Potser no podia recordar-la perquè apenes es
féia notar, era tímida com un conill, o massa discreta i crec
recordar que no solia venir-se'n a les excursions.
Volien
unes paraules de comiat...Però això era impossible... haguessem
acabat totes plorant a llàgima viva...jo la primera, això que a mi
em costa manifestar les emocions..., amb un nus a la gola, em vaig
limitar, a passar-los un quadern d'un paper especial i demanar que em
deixarem l'adreça , o el telèfon, o bé algunes paraules...Després
vaig comprovar que va ser una bona ocurrència...
"Mestra,
gràcies per moltes coses, per parlar en valencià, per ensenyar-nos
a fer teatre, per dur-nos d'excursió...i per escridassar-nos quan et
treien de polleguera. Vichy."
"Mestra,
he deprés molt amb tu, i ara m'agrada venir al col·legi, fer els
deures...però el que més, dibuixar. Aquesta ets tu quan t'enutges i
ens escridasses, per això tens la boca tan gran...
"Mestra,
a mi vindre al col·legi no m'agrava gens, però no t'ho volia
dir...Ara, després de tots aquests anys amb tu i amb les companyes,
em dona molta pena que s'acabe, i no sé si vull anar a
institut...T'estime, molt! . Mª Josep
"Sóc
Laura, quan et vaig conéixer tan ruca, em donaves por...,mestra.
Després ja no, ara no vull que s'acabe l'escola, no vull anar a
institut ni res... jo em vull quedar ací!!!!"
Quan
vaig acabar de llegir els darrers missatges em vaig treure el
mocador...i les ulleres...mai no hagués pensat que això fos
així...tant de quefer que em donaren, tant que algunes em feren
rabiar...i, ara, tant que em dolia deixar-les...
Amb
tot, acabarem fent-nos fotos, a l'aula, al pati, a l'entrada de
centre...fotos gamberres, informals, provocadores; riures i fins i
tot algunes llàgrimes. Llavors no sabia com anava a afectar-me
deixar enrere aquest primer intent d'exercir la professió, la que el
meu oncle, Don Andrés Silvent, Andreu, per nosaltres, li havia
suggerir a ma mare. Ara m'adone de quanta saviesa aconseguida amb
paciència, amb temps, amb l'exercici continuat de la professió al
llarg de tota una vida, havia guiat els seus consells. __"Lluïsa,
les xiques han d'estudiar..."__ I ella, que sí, Andreu, que sí,
que el Toni i jo farem tot que que pugam...no pateixques, home, no
pateixques...
Cróniques
Personals original de
Llum Sánchez
73
Jo
he canviat. No sé si aquest esdeveniment ha tingut res a veure, però
he experimentat un canvi molt significatiu, acompanyat, com sòl
ocorrer en aquests casos, per una alteració al meu estat de salut,
aquesta poca salut de ferro. Tan sols podria donar uns pocs
indicatius sobre aquest canvi, com ara que em sent més segura, més
espontània i afectuosa; tot i que segueix sentint-me molt
vulnerable, i ho sóc.
Em
sent més aprop d'altres persones. També vaig saludar, una braçada
i dues besades a la Mª Dolors, i des de dins del cotxe a Pep, que
passava en aqueix moment pel carrer. No tinc més remei. Pel que es
veu arriba un moment, en que no em sent capaç de seguir
experimentant rancunia, i perdone.
Sí,
ara que ho pense em trobe pitjor últimament. Gran dificultat per
dormir i un son gens reparador i sí, poblat d'inquietuts. Ell
segueix apareixent nit rerea nit...l'odie, no em sent capaç de
perdonar-lo. Quina llàstima haver compartit la meua vida amb una
persona de tan poca qualitat humana; quina llàstima que m'haja
marcat de per vida; quín absurd que s'escole als meus somnis la seua
imatge detestable; quina condemna reviure aquella angoixa, aquell
infern sense flames...quina desfeta, quina pèrdua de la meua
autoestima, quin sacrifici tan innútil, quanta crueltat, hi ha qui
diria ignorància... No, ni ignorància ni inconsciència, aquests
termes gotegen condescedència.
Necessite
oblidar, ara que la meua vida va prenent forma, ara que vaig
aconsegint ser allò que sempre havia desitjat. Tindre una
personalitat definida, saber passar de les opinions alienes, ser jo
mateix amb totes les conseqüències; ara, amb la pràctica de
l'aprenentatge significatiu, dintre d'uns anys seré una bona
professional; ara, precisament, que tinc allò que em va mancà al
seu moment per redirigir la meua vida amb la persona correcta, la que
podria haver estimat fins al darrer moment de la meua història, de
no haver sigut tan covarda.
Massa
jove vaig assumir responsabilitats insostenibles, massa confiada vaig
anar a l'escorxador, massa tolerant em vaig mostrar amb qui ignorava
les meus necessitats, massa tristor acumulada per plorar, massa negra
la nir al fons d'un insomni persistent, que em rosegava com una
eruga.
Em
sol passar que quan he introduït un canvi seriós a la vida ha estat
a costa de la meua salut. Amb tot sé que em trobe en bones mans; la
Dr. Teresa Buades, em conéix ben bé i m'inspira la suficient
confiança per pensar que pot ajudar-me.
Cróniques
personals original de Llum
Sánchez
74
Aquell
dissabte al dematí Irene va agafar la borsa de mà i eixí de casa
amb la intenció d'actualitzar l'interior del seu habitatge. Al llarg
del temps que duia dedicada amb cos i ànima a la seua professió, no
havia parat esment a la necessitat d'un lloc on es pogués sentir a
"sa casa"; fidel a la seua idea de vida nòmade, li
semblava un contrasentit pensar establir-se d'una manera més sòlida;
sabia que en qualsevol moment podia sentir la necessitat d'alçar el
vol com les oronetes; cosa que només consistía en gestionar el
trasllat laboral a un altra localitat on haguessen vacants.
__He
comprat algunes coses__li comentà a Gala mentre feien l'esplai__.
Te'n recordes d'aquell balancí que et vaig comentar?...doncs n'he
trobat un de molt semblant; ja el veuràs, és de sucre, fins i tot
la fusta, de color mel, m'encisa...I una llàntia de ceràmica de
Portaceli, que col·locaré al repeu del finestral. Les cortinetes
d'organdí, han quedat molt fines, i damunt van les de fil, com les
tradicionals a les cases valencianes, amb una vora brodada amb colors
crús.
La
boda de la Manela, requeria un capítol a banda. Quantes coses, qué
bé s'ho passaren i qué malalteta es trobà a l'endemà.
Alfret... potser ho comentaria en altre moment...
Començà
amb la "trobada", un nova situació d'aprenentatge. Com més
s'apren és ensenyant!. Els terapèutes de vegades mostraven actituts
ambivalents, la qual cosa li creava malestar. Era evident que no es
sentia gens còmoda, fins i tot va arribar a pensar si hauria estat
una bona idea la del voluntariat. __alguns pares es mostren
reticents, fins i tot manifesten certa desconfiança__ pensà__ no
trobe cap indici de sinceritat amb les seues actituts, ni a les seus
confessions. Nous rics, massa i massa prompte. L'arrogància no els
permet reconéixer les seues falles. Ser pares és difícil, ser
fills d'alguns pares també ho és.
Amb
un petit grup d'apenes adolescent, que havien començat a acudir al
taller de bioenergètica, Irene es trobava bé, podíen aprendre molt
uns dels altres. Ferran, el "perdonavides", Josep Raimón
era simpàtic...tanmateix no pensava concedir-los atenció individual
de moment; abans havíen de quedar ben definides les competències de
cadacú..., tant les del grup, les individuals i les seus pròpies.
El cas era acceptar les seues condicions...que es podíen resumir en
"fer i deixar fer", demanava una actitut receptiva i de
col·laboració, atés que cadascú havía comptat amb l'obció
d'integrar-se al grup a voluntat.
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
75
He
estat pensant__no massa, és clar__en Baltassar. Aquí, en aquest
centre tinc ara mateix només dues persones, companys vàlits vull
dir; a saber: Gala i Baltassar, això és molt més del que hagués
pogut imaginar al passat recent.
Gala,
és una persona excel·lent, no cap dir-ho, i extraordinària
professional. Tan prompte la vaig conèixer em va donar la mida, però
ella no necessita per res una amiga. Mare de dues filles, excel·lent
situació socio-econòmica...ha tocat el trespol, o si més no, el
sòstre. Amb tot, des del meu punt de mira li trobe una vena
"càndida", encara que això no són més que simples
especulacions meues, i per tant susceptibles d'error.
Supose
que pensa que ja no hi ha lloc per a més relacions a la seua vida.
Relacions d'amistat, de companyonia...També és cert que té a son
pare vellet i malalt, encara que no és filla única, també té una
germana. Bó, en poques paraules, la nostra incipient amistat sembla
que ha entrat en punt mort; no es pot avançar més en aquesta
persona. Prou. Potser a mi tampoc m'interessa; intueix que és una
dona massa intergrada, per dir-ho d'alguna manera, no és capaç de
desmarcar-se amb res; segurament no experiementa cap necessitat. Amb
tot a mi m'agrada pensar que la tintc aprop meu. Les nostres
converses han estat escasses però substancioses, i a més m'han
ajudat a prendre decisions. Vull dir que és una dona oberta i amb
grans valors, i amb tot, acomodada...No es que plantege molts
qüestionaments de cap tipus. Tant de bò si no fos cert.
L'altre
nou company vàlit és Baltassar. Em va semblar una mica "fava",
només conéixer-nos. Un dia em vaig adonar que sabia d'informàtica,
i com que necessitava que algú em passés el projecte per a
ENCONTRE, vaig i s'ho demane a ell. M'ajuda i larlem un poc; el trobe
simpàtic i a més comprove que no es "fava".
A
partir d'aquest moment tinc una idea que em roda pel cap, la de
tenir-lo com secretari. Sí, fins i tot a mi em passen aquestes
coses. L'única relació que m'agradaria mantenir amb un home amb
condicions, seria aquesta. Deuria ser retirat, així atés que no
podria oferir-li un sou, si que podria ser una quantitat simbòlica;
això sí, previ període d'adaptació i mutua conéixença, ambdós
podríem prendre en consideració la idea de compartir aloixament i
manutenció, que sempre resulta més econòmic. Encara que pense,
sobretot, amb els viatges, es a dir a la meua manera de viure, la que
jo desitge pel dia de demà.
Suposem
que per ell resulte avorrida i manca d'estimuls. En tornar del viatge
tindria llibertat per remprendre la seua pròpia vida. Família,
relacions...(Crec que és fadri i que viu amb dos germans fadrins
també.)
Doncs
bé, la persona idònia sens dubte seria Baltassar. Encara el conec
superficialment, em fa pensar que ho seria perquè li trobe posat de
persona senzilla però intel·ligent; simpàtic, però discret;
afectuós, no embafós i, sobretot, un company, un amic.
No
obstant això, atès el meu atípic cop d'ull en aquestes qüestions,
més val que no faça més càbales i que m'atenga rigorosament a la
realitat. Amb tot crec que li sóc propera, encara que ell es manté
distant; jo també, i en pau i jugant.
Es
més que provable que em manque tanta informació com seria necessari
per fer-me una idea més exacta de la seua persona i de la seua
personalitat. Es més que segur que tinga la seua parella, i tot. En
eixe cas l'avantatge sols rau en que ell representaria el tipus de
persona que necessite, i a qui jo també pogués fer-li falta. De tal
manera que ja no seria un projecte__bogeria, palla mental o demència
senil...posem per cas, sinó que tindria cos, nom,
característiques...
A
cop d'ull sembla una cosa molt difícil, un nou tipus de relació,
que no es dóna enlloc, o bé es dóna en casos comptats. Exempta
d'obligacions, d'exigències mútues...i tal,tal... Basada únicament
amb un acord revisable periòdicament i molt, molt obert.
Clar
que una relació en aquests termes exigeix una talla humana fora
mida, molt més gran que les relacions oficialitzades. Es basaria en
la mútua lleialtat i per això en una comucicació fluïda i un
respecte mutu fora mida d'un a l'altre.
Mancaria
determinar amb més axactitut les obligacions__no m'agrada aquesta
paraula__ ah, sí, les responsabilitats de cadascun.
M'alegre
d'haver caigut en aquesta "agudesa". Es molt bona per
determinades persones, totes no són del móntó, i ens marcaria una
pauta de relació prou possitiva, crec jo. Dec de seguir madurant-la
perquè només així podré obtíndre-la. Ho dic perquè tinc
llegit que quan algú té dins el cap una idea ben clara d'allò que
desitja és fàcil trobar-ho.
Quant
costen de trobar les coses, o no es troben, o bé s'incòrre en una
elecció fallida...Això passa quan un no ha reflexionat seriosament
sobre allò que li convé. Aquesta paraula m'ha fet recordar la
filosofia d'Espinoza. Hem d'anar detectant el que és bò, doncs, ens
complementa i ens fa creixer, el que ens convé amb el sentit més sà
del terme.
Cròniques
Personal original de Llum
Sánchez
76
Viure
i escriure no són verbs antagònics. Escriure ens pot ajudar a viure
amb intensitat.
Eva Piquer (Barcelona 1969)
Eva Piquer (Barcelona 1969)
"La
dolça picor de la sarna" vet aquí un títol sugerent per una
novel·la. La idea d'escriure, poc a poc va prenent cos a dintre meu.
El conéixement assolit a través de l'ensenyament, em va despertar
una habilitat adormida. Quan fa uns anys vaig começar a escriure,
sovint tenia la sensació d'una escriptura forçada. Amb el temps
m'adone que ja no és així. Han hagut de passat "anys i
planys", i jo, inalterable, he seguit escrivint aquests fulls
plens de situacions, persones i personatges,...que han anat acudint
per materialitzar-se a través de l'escriptura.
He
hagut d'enfrontar moltes, moltes vegades allò de: "i ara que
fas...ja no escrius?". M'he sentit àrida com un desert en un
temps estèril; i encara la vella tossuderia, regularment em posava a
escriure...M'agrada gaudir d'eixos moments d'intimitat, o potser ho
féia "per entendre'm", déia, i d'ensems amb l'esperança
que arribés el moment en que pogués encarar-me amb el paper en
blanc sense sentir la suor a les mans.
Jo
no sospitava com era d'intens el meu desig __ara ho sé de
cert__havia de materialitzar-se tart o d'hora. Ha dut el seu
temps...de vegades massa i tot. Ara sé que s'ha gestat a poc a poc,
a través d'aquest procés lentíssim, paral·lel, però, al meu
procés personal; amb tot i això seguia escrivint sense extasias-me
amb la contemplació dels avanços, ni plorar quan romania inert
davant la blancor del full.
En
algun moment em vaig adonar que potser havia superat la penosa
sensació de no ser capaç, gràcies a que abans ja havia tastat
instants màgics asociats a fet de blasmar en caràcters
d'escriptura, algunes de les veus que de tant en tant sentia a dintre
meu; la seua voluntat de fer-se escoltar.
L'avi
fou present a les primeres calentures literàties d'una tendra
adolescència, que em va sorprendre amb les mans sobre el teclat de
la vella Royal de l'avi, i a ell fent-me d'instructor. Ell volia de
bell antuvi que comencés amb bon peu, col·locant els dits a les
tecles corresponents... Veges, quina ocurrència!; i jo el que volia
era prenyer les tecles i começar a escoltar els clacs! que feien les
tecles en colpetjar sobre el paper.
Amb
tot fet de trobar-me davant de la màquina d'escriure em va conmoure,
així que li vaig llevar la pols i em vaig posar davant el teclat
contemplant amb respecte la seua negror, tan digna ella, plena de
tecletes que em va fer l'efecte que em cucaven l'ull.
Aquell
fet va tindre un efecte màgic sobre la mi. Vaig mirar l'avi, que amb
les ulleres a la punta del nas, em mirava molt seriós per damunt i
em dirigia l'atenció com si fos un director d'orquestra. Llavors, jo
només volia trastejar la màquina com si fos un joguet. L'avi, però,
el que volia era ensenyar-me a manejar-la correctament, encara que
allò no semblava massa divertit. A mi el que m'agradava llavors, era
prenyer les tecles i escoltar el clac!. A ell intentar ensenyar-me a
escriure correctament...
Cròniques
personals original de
Llum Sánchez
77
Crec
recordar que va ser a Ernesto Sábato a qui li vaig llegir aquelles
paraules: " ...un escriptor només comença a ser-ho quan ja ha
superat els seus fantasmes". Aleshores no ho comprenia ben bé.
Després quan creia haver-ho comprés vaig pensar, "jo mai no
podré lliurar-me dels meus fantasmes, en són molts i molts
grossos". Ara m'adone que era una qüestió de temps.
Si
que arriba un moment en que ja pots lliurar-te a la ficció, però
entenent aquest terme en sentit ampli. De cas no és ficció la
interpretació que li donem a les situacions que vivim, als nostres
records, als nostres desitjos, il·lusions, fracassos ...no és
ficció?. Només pel relat sesgat que hem de fer, per la necessitat
d'expressar-ho amb paraules, per ficar-ho en el cosset de la
semàntica ja fem ficció. Mai ho diem com és, com va ser, és una
interpretació, una variant entre milers i milers"
Les
paraules de Sábato em van frenar durant no sé quant de temps. Tenia
una certa tendència a creure a als altres, si més no, si són
persones de talent. Després reaccione i em torne hipercrítica. Un
poc vaig de banda a banda... encara que això no em preocupa, ara no
em preocupa perquè perceb la meua coherència interna. He hagut de
tentar amb paciència per arribar a comprendre-ho, "pacient i
laboriosa com un benedictí" com llavors em definía un amic .
"La
dolça picor de la sarna" està pensada des de fa anys. Es una
novel·la amb un marcat tò irònic, però ensems d'una profunda
tendresa per personatge central i per extensió per l'ésser humà i
per la vida. En ella se relaten nombroses històries de trobades
efimeres, unes sòrdides, d'altres, perilloses, d'altres penoses,
sempre decepcionants.
Una
teràpia conductista assaig-error-encert. El rerrefons, la
progressiva maduresa que va adquirint-se a través de l'experiència.
Es
una història contada a un altre personatge que té el dò de saber
escoltar.
Cròniques Personals original de Llum Sánchez
77
Crec
recordar que va ser a Ernesto Sábato a qui li vaig llegir aquelles
paraules: " ...un escriptor només comença a ser-ho quan ja ha
superat els seus fantasmes". Aleshores no ho comprenia ben bé.
Després quan créia haver-ho comprés vaig pensar, "jo mai no
podré lliurar-me dels meus fantasmes, en són molts i molts
grossos". Ara m'adone que era una qüestió de temps.
Si
que arriba un moment en que ja pots lliurar-te a la ficció, però
entenent aquest terme en sentit ampli. De cas no és ficció la
interpretació que li donem a les situacions que vivim, als nostres
records, als nostres desitjos, il·lusions, fracassos ...no és
ficció?. Només pel relat sesgat que hem de fer, per la necessitat
d'expressar-ho amb paraules, per ficar-ho en el cosset de la
semàntica ja fem ficció. Mai ho diem com és, com va ser, és una
interpretació, una variant entre milers i milers"
Les
paraules de Sábato em van frenar durant no sé quant de temps. Tenia
una certa tendència a creure a als altres, si més no, si són
persones de talent. Després reaccione i em torne hipercrítica. Un
poc vaig de banda a banda... encara que això no em preocupa, ara no
em preocupa perquè perceb la meua coherència interna. He hagut de
tentar amb paciència per arribar a comprendre-ho, "pacient i
laboriosa com un benedictí" com llavors em definía un amic .
"La
dolça picor de la sarna" està pensada des de fa anys. Es una
novel·la amb un marcat tò irònic, però ensems d'una profunda
tendresa per personatge central i per extensió per l'ésser humà i
per la vida. En ella se relaten nombroses històries de trobades
efímeres, unes sòrdides, d'altres, perilloses, d'altres penoses,
sempre decepcionants.
Una
teràpia conductista assaig-error-encert. El rerefons, la
progressiva maduresa que va adquirint-se a través de l'experiència.
Es
una història contada a un altre personatge que té el dò de saber
escoltar.
Comentaris