dissabte, 19 de març de 2016





   


Cròniques Personals original de Llum Sánchez


66


La millor de l'estiu...Venia pel passeig marítim, davant meu una parella jove amb un xiquet d'uns dos anys. Es gira i em mira, em mira i somriu, jo també; per una moments ens hem mirat somrient-nos l'un a l'altre. Se m'ha tremplat el cor... Això és la felicitat a la que al·ludia Borges en el seu poema "Instantes", un instant de felicitat que ens regala la vida...Sóc una dona afortunada.

I crec que ho sóc perquè em fa l'efecte que vaig encaixant la vida com és, no com jo vull que sia; em treballe la tolerància dins el marc de la solitut amb el que s'inscriu l'existència, i avance sense arrogància, humil, abstreta contemplant les boires, lleus i joganeres, entossudides en canviar de forma i de lloc constantment. De vegades tinc la sensació d'haver experimentat cert estat atípic, és com si un es veiés des de fora. Sospite que s'ha d'haver de caminat pel desert de la soledat per percebre les tonalitats de l'existència.

Cert que l'actitut demana afinar la sensibilitat per tal copsar determinats matissos a partir de la pròpia intimitat. No són coses d'explicar sinó de sentir. A la ciutat, se sol viure a un confortable anonimat; ningú representa res per ningú, és com nedar a la tèbia mar de la ignorància...

Viure sol significa haver d'abandonar definitivament algunes actituts tan freqüents com equívoques. Assumir humilment la pròpia insignificància, acceptar la certesa de que fora, tot succeix amb total normalitat independentment de la teua humil existència.

Després que s'han superat alguns prejudicis, s'ha avançat per determinades etapes, s'han abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les il·lusions residuals, llavors és quan es comença a treure profit de la soledat.











Cròniques Personals original de Llum Sánchez



67


No vull tornar al col·legi!, que quede clar...
Ara me'n recorde d'un que plorava perquè no volia anar al col·legi.

__a veure, mare, dis-me tres raons per tindre que anar jo al col·legi__l'hi diu el fill a l mare. I ella va i li respón:

primera: Perquè és dilluns.

segona: perquè és hora d'entrar.I

tercera: perquè ets el director...

Ara va i resulta que a mi em passa la mateixa. Qui m'ho havia de dir!

Ai!, amb tot i això, per sort anem madurant, que no és poc. No basta donar lliçons, també s'han d'aprendre. La vida s'ha de plantejar com un aprenentatge constant; com ara l'aprenentatge de la solitut...Em fa l'efecte que és un dels que impliquen més dificultats.

Perquè veja'm, de menuts a l'escola un treballa per anar a mostrar-li-ho a la mestra i rebre la consegüent aprovació...Això constitueix un motiu per guanyar la pròpia autoestima, que de nou potenciarà l'aprenent per perseverar amb l'esforç i seguir obtenint resultats possitius; que així mateix hi reafirmaran a l'alumne en la satisfacció de l'aprentatge.

Després que s'han superat algunes etapes, s'han abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les darreres il·lusions residuals; llavors és quan es pren consciència de la pròpia individualitat. Has arribat a un món interior que comença a prendre forma, i té una raó d'existir quan un es troba preparat per esplorar-lo.

Del nombre de persones amb les que un es relaciona, se sol preservar només les que són significatives; dels gestos, les paraules, les accions; els autèntics; de les situacions divertides, la gioia; dels records, els màgics, de les paraules, les dolces i les sabies...








Cròniques Personals


68


I va arribar el darrer dia de vacances. Irene es trobava a punt, bon aspecte, bona forma física i mental...Es misteriós el que m'ocorre­__va pensa­r__la neuròloga em va parlar de teràpia ocupacional__De sobte s'adonà que es trobava despistada. Amb tot, ara véia que tenia raó. __"...enmalateix en vacances... No vull ni pensar quan em retire; em sap greu reconèixer-ho...tanmateix es veu que és així.

Quan tenia molta feina es solia organitzar i ho portava tot endavant; encara que també podria ser que després de mantindre un alt nivell d'estrés, les taquicàrdies eren la prova, s'ensorrava. Amb tot no es trobava massa segura de les seues observacions, així que va desistir de treure conclusions.

Es sentia totalment preparada. L'endemà a les 10.30 h, claustre. Ja tenia preparat fins i tot la roba que vestiria__dec de tindre paciencia amb mi...sóc tan trasto...__

Telma, la seua germana, vingué per fí i ho passaren molt bé. Ara, se sentia amb ella millor que mai__ara si que som amigues, ens escoltem, ens comprenem...Em va regalar un CD i va dir __el tall 17 te'l dedique expressament: "La vida és bella", per Noa i Miguel Bosé. Té una lletra molt dolça i ingènua, és encisadora.

Telma no gaudia dels plaers de la bona taula, menjava molt poc i com si fos per pura necessitat. Els mancava una mica de complicitat en aquest terreny. Irene va estar temptada de regalar-li un exemplar de "Sota el sol de la Toscana", amb tot va pensar que no devia imposar-li els seus models, sinó que havia de tindre paciència i esperar que la seua germana se'n anonés; amb altres coses ho anava fent. Lua també anava deprenent d'ella, així, reciprocament, sense protagonismes, d'igual a igual.

__Aniré ara al Setembre. Anna em va tocar i m'espera__li digué a la seua germana.__ A més he de veure a la cosina Loreta...i tinc ganes d'anar, no sé per què.

Un parell de dies al Perelló amb la Vicentina i el Lluís, també havien aconseguit superar les seues diferències i s'estimaven més que mai. Ella s'havia "humanitzat", solia dir Irene, fins i tot m'ha proposat eixir a sopar amb un parell d'amigues seues. Increïble!.

Dilluns Irene havia d'entrevistar-se amb Roque, de "Proyecto Hombre", va anar a oferir-se com voluntària__alguna tasca podré fer, arribat el moment__ va pensar.

Li van venir al cap unes paraules de Mercedes Sosa, en la lletra d'una de les seues cançons:

...que al llamar a un hombre hermano
sabes que es verdad
y que no es cosa de salvarse
cuando hay otros que jamás
se han de salvar.

He d'assumir l'anonimat i arrimar el muscle mentres puga. Crec que fins ara no havia pogut­ __ va pensar Irene__.



























Cróniques Personals


69

I es va fer el miracle: Gala!, la companya que Irene desitjava, si més no, això va experimentar ella. Encara que no va poder estar-se de pensar que podria enganyar-se...Amb tot a primera vista semblava que tenien grans afinitats, i això per ella d'entrada era prou.

Gala, semblava una persona bondadosa, sana...fins i tot va arribar a pensar que tenia les qualitats que ella més admirava en una persona, a saber: prudència, tolerància, dolcesa, assertivitat...Semblava una dona feliç. __Sóc casada amb un professor, vivim a Canet; els meus pares eren agricultors. Tenim una filla y un fill. __li explicà Gala al llarg de la primera entrevista.

Després, Irene, recordant aquella conversa, pensà que aquella dona conservava l'entusiasme jovenivol per la seua professió, cosa molt de valorar perquè en general aquest durava poc, i molts docents de mica en mica anaven caen en una flonja monotònia, que amb el temps conduïa a la indiferència... Tanmateix ella va arribar a la conclusió, potser precipitada, que la vida li havia concedit un dels seus tres grans desitjos.

"En fa l'efecte que arribarem a ser molt bones companyes i potser amigues. Sóc una dona afortunada, el proper aniversari es presenta diferent; per fi he trobat la companya que tant necessitava."

Lua patia d'imsomni, la qual cosa l'afectava en forma de depressió persistent, li mermava agilitat mental, la submia en estats de melancolia, que passant el temps mostraven tendència a agreujar-se. De ben jove encara, va començar a freqüentar la consulta de metges i especialestes amb la ferma voluntat de superar allò que ella dèia "viratges del caràcter".

"Hui m'he reservat unes botes i un bosso. I l'altre dia em vaig regalar un doble cd de música de Cap Verd. Es molt primitiva, en algunes composicions s'aprecia l'ntrumental autòcton, però m'agrada la seua expressivitat tan ingènua, tan pròpia, d'una gran bellesa. La música em fa més suportable la vida."

Tenia la sort, solia dir, que li apassionava la seua professió tot i que acabava pensant que la seua era una història feta de detalls menuts, de lleugeres superacions, d'avanços i retrossessos incessants__Sí, és així__solia dir__és així i prou. Cercar una millora encara que sia mínima, provar i desestimar, provar i gaudir de l'encert; plorar i maleïr, (caure del cavall), torcar-me les llàgrimes i alleugerir-me les ferides, i tornar a intentar-ho, tornar a pujar al cavall. (tinc la mà dreta inflamada, hauré de reequilibrar la dieta.)

Recordava amb certa enyorança l'estada a les "Illes", tornar a Menorca quan no hi foren els turístes...La recordava amb enyorança; els ull se li entelaren..."plorar i maleïr, (caure del cavall), torcar-me les llàgrimes i alleugerir-me les ferides, i tornar a intentar-ho (tornar a pujar el cavall). I avant..."__pensà.








Cròniques Personals original de Llum Sánchez



70


­"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay, Dios!..." __cantussejava Irene, mentre revisava els treballs dels alumnes.__

Acabava de sornar el telèfon. L'agafà contrariada per la interrupció.__Ostres! una alumna del "meu curs", de fa un fum d'anys.! Que volen reunir-se tot el grup de vuité i comptem amb mi per sopar juntes!. Són un tall de boges.__

De sobte li vingueren al cap les seues cares com si les tingué al davant...aquell ambient, les excursions que feren amb ella; les seues fotos que encara conservava...i que de tant en tant es quedava corpresa mirant-se-les i pensant "Deu meu, si ja seràn unes donasses...i uns fadrins; la meua bogeria de joventut, vint-i-sis anys, sembla que fou ahir.

"Aquestes coses em reconcilien amb l'Humanitat. Quí és cap a pensar que encara se'n recorden de mí. Ara, que si jo fos Gala, no sé si seria capaç de seguir...Les seues xiquetes... i alguns xiquets!. Tota una vida...cóm els ho podria agraïr?. Encara que no arribés a celebrar-se, la intenció, eixe record afectuós que els ha engegat...Malgrat les meues falles, tan grans i tant freqüets. Ara que tan sols em resta uns anys per retirar-me...Llavors començava amb tanta il·lusió!. (ara que m'he ficat les ulleres d'aprop em veig més bé.)__pensà Irene.

Moltes vegades havia tornat el seu pensament, els seus records a aquells dies estretament compartits...amb companys, companyes i alumnat. Mestrestant llavors va ser quan va haver de viure la tragèdia més gran de la seua vida, la mort de sa mare.

El col·legi nou, pintat de verd...tot un somni; el fred que féia en aquells corredors del nou col·legi recent estrenat, oberts a l'intempèrie, sense cap finestra. Ells, sis anys, jo, aprenent de tot, quán poc sabia. Ara no sé molt més. També en aquell col·lectiu hi havia gent molt penosa. Jo, però, em partia el pit per les meus xiquetes i quixets. Finalment vaig haver de llençar la tovallola.No sé si perquè em vaig adonat que estava embarassada de la meua filla.

Una vegada a l'autobús, que ens duía d'excursió, Vichy amb la seua ingenuitat em preguntà: "Mestra, quines són les tres coses que més desitges fer a la vida"? Jo li vaig respondre, no sé amb quin ordre:

__Ensenyar amb la nostra llengua,
__Tindre una filla,
__ Viatjar i escriure.
(te'n recordes Vichy?)

Fa tants anys...Aleshores ja sabia jo exactament allò que volia. Tan sols em mancava escriure per a que els meus tres grans desitjos s'haguessen acomplert. I, per sort, bambé ha arribat.

Són molts els records que deixen els anys de convivència, encara que a determinats alumnes se'ls pren més afecte, perquè són més propers, et miren als ulls amb els seus tan nets, tan nets...que només els pots respondre'ls amb el cor a la mà. Tot i que el alumnes són com els fills a tots se'ls estima per això acabes acceptant-los com són.

Tants i tant records acudeixen a la memòria d'Irene que encar detecta l'olor de les aules, la cridoria del pati a l'hora de l'esplai, les llàgrimes rodolant-los per la cara polsegosa de tan de jugar...Són tant i tants records com per emplenar una i més vides que tinguessem, i mai no es cansarien evocar-los.

Van prendre la comunió, com aleshores era d'estricta observància; fruit del moment i de les creences ancestrals mai no quëstionades...els vaig regalar a cadascú un mocadoret brodat amb el seu nom.



Cròniques Personals

71

Sóc feliç ací, vora el foc de la llar, escoltant música a estones, d'altres escrivint, llegínt, contemplant el paisatge a través de l'ampli finetral de la sala d'estar; aquella era una vida apacible. Havia retrobat el petit plaer de gronxar-se al balancí, tan còmode... Irene va recordar que quan es casà se'n comparen un de fusta color avellana, i d'estructura baixa i confortable, on tantes vegades havia adormit als seus fills.

"Qué prompte passa el temps ací.. Demà hauré de tornar a la "civilització". Aquest lloc és el cel. Ahir, un dia d'ensomni, el cel blavíssim, l'aire transparent, les muntanyes blavenques, desdibuixades per la llunyania... Quan siga gran viatjaré amb un bagul com el de la Piquer i un balancí com aquest. Allà on em trobe a gust, em quedaré una temporada, llogaré una casa o un apartament, estudi o xalet...Jo mateix compraré i em guisaré. Llavors em dedicaria a conéixer el veïnat i assajar de fer vida social.

Passat un temps prudencial, no massa per no avorir-me, ni massa curt com si fos "el jueu errant", seguiria viatge amb una bossa de mà i una ombrella, com la Mari Popins. A la bossa tan sols un pijama i una muda, només el que cal fins que trobe aloixament. Quan sabia on aniré a rauré, em faré enviar la resta. Cada vegada ho veig més clar i més senzill. Lluny d'acovardir-me vaig fent-me més i millor a la idea de pràcticar la vida nòmada i se'm clarifiquen les qüestions de detall.

El cotxe es troba al taller, xapa i pintura. Era fet una desidia, encara que cada vegada tinc menys ganes de fer-lo servir. Potser no en necessite d'altre, les coses esclavitzen; quan menys coses tens, més tranquil va una per la vida, l'energia es concentra i es viu més i millor; i fins i tot els petits plaers es tornen exquisits

En llogar una vivenda veuré que tinga una llar. De menuda a casa en teníem. El pare, quan a l'hivern tornava inert de la feina, encenia un bon foc i la vida llavors prenia un altre color. Ell parava les mans per escalfar-se, mirava les flames i li canviava la cara grisa que duia del fret. Els hiverns de la meua infantesa van transcorrer vora la llar per escalfar-nos, i la mare a l'hivern hi féia el sopar.

Demà hauré de tornar a casa, tant de bò si pels Nadals i per Pasqües em pogués tornar a vindre uns dies. No he tingut temps d'eixir a passetjar, a
conéixer els voltants, pujar a l'ermita, replegar llenya...Qué prompte se'n han passat els dies, quins moments tants plens sembla que no han estat de vint-i-quatre hores com els altres. Jo no imaginava que la maduresa podia ser així d'esplèndida. Crec que he fet una bona elecció. Diguem que a partir de cert moment les meues decisions han estat més encertades.

No en vull fer caps de corda lamentant errors passats. Deixe'm-t'ho estar. Res no és perfecte, falles i encerts formen un teixit indestriablement humà, segons correspon a la propia naturalesa. Prou. M'he passat la vida magnificant els errors, això no interessa, ara conec una vida millor. Com que he esdevingut una persona pacient i tolerant, espere dels meus un tracte igualitari; la resta no compta.







Cróniques personals

72

Quantes coses en tan poc temps!. No sé per on començar...L'acte de "Recordem l'escola", que les exalumnes decidiren celebrar, es realitzà per fí...Tornar a veure "les meues xiquetes"... Ens coneguerem quan es preparaven per fer la Comunió, i les vaig dur al llarg de sis cursos després.__compte la meua vida amb cursos...no havia caigut fins ara__.

No aconseguia recordarme'n de Mª Encarna Serrano, pobreta meua, es quedaria de pedra!. Vaig estar fent memòria durant uns dies, i per fí ho vaig aconseguir. Potser no podia recordar-la perquè apenes es féia notar, era tímida com un conill, o massa discreta i crec recordar que no solia venir-se'n a les excursions.

Volien unes paraules de comiat...Però això era impossible... haguessem acabat totes plorant a llàgima viva...jo la primera, això que a mi em costa manifestar les emocions..., amb un nus a la gola, em vaig limitar, a passar-los un quadern d'un paper especial i demanar que em deixarem l'adreça , o el telèfon, o bé algunes paraules...Després vaig comprovar que va ser una bona ocurrència...

"Mestra, gràcies per moltes coses, per parlar en valencià, per ensenyar-nos a fer teatre, per dur-nos d'excursió...i per escridassar-nos quan et treien de polleguera. Vichy."

"Mestra, he deprés molt amb tu, i ara m'agrada venir al col·legi, fer els deures...però el que més, dibuixar. Aquesta ets tu quan t'enutges i ens escridasses, per això tens la boca tan gran...

"Mestra, a mi vindre al col·legi no m'agrava gens, però no t'ho volia dir...Ara, després de tots aquests anys amb tu i amb les companyes, em dona molta pena que s'acabe, i no sé si vull anar a institut...T'estime, molt! . Mª Josep

"Sóc Laura, quan et vaig conéixer tan ruca, em donaves por...,mestra. Després ja no, ara no vull que s'acabe l'escola, no vull anar a institut ni res... jo em vull quedar ací!!!!"

Quan vaig acabar de llegir els darrers missatges em vaig treure el mocador...i les ulleres...mai no hagués pensat que això fos així...tant de quefer que em donaren, tant que algunes em feren rabiar...i, ara, tant que em dolia deixar-les...

Amb tot, acabarem fent-nos fotos, a l'aula, al pati, a l'entrada de centre...fotos gamberres, informals, provocadores; riures i fins i tot algunes llàgrimes. Llavors no sabia com anava a afectar-me deixar enrere aquest primer intent d'exercir la professió, la que el meu oncle, Don Andrés Silvent, Andreu, per nosaltres, li havia suggerir a ma mare. Ara m'adone de quanta saviesa aconseguida amb paciència, amb temps, amb l'exercici continuat de la professió al llarg de tota una vida, havia guiat els seus consells. __"Lluïsa, les xiques han d'estudiar..."__ I ella, que sí, Andreu, que sí, que el Toni i jo farem tot que que pugam...no pateixques, home, no pateixques...






Cróniques Personals original de Llum Sánchez
73

Jo he canviat. No sé si aquest esdeveniment ha tingut res a veure, però he experimentat un canvi molt significatiu, acompanyat, com sòl ocorrer en aquests casos, per una alteració al meu estat de salut, aquesta poca salut de ferro. Tan sols podria donar uns pocs indicatius sobre aquest canvi, com ara que em sent més segura, més espontània i afectuosa; tot i que segueix sentint-me molt vulnerable, i ho sóc.

Em sent més aprop d'altres persones. També vaig saludar, una braçada i dues besades a la Mª Dolors, i des de dins del cotxe a Pep, que passava en aqueix moment pel carrer. No tinc més remei. Pel que es veu arriba un moment, en que no em sent capaç de seguir experimentant rancunia, i perdone.

Sí, ara que ho pense em trobe pitjor últimament. Gran dificultat per dormir i un son gens reparador i sí, poblat d'inquietuts. Ell segueix apareixent nit rerea nit...l'odie, no em sent capaç de perdonar-lo. Quina llàstima haver compartit la meua vida amb una persona de tan poca qualitat humana; quina llàstima que m'haja marcat de per vida; quín absurd que s'escole als meus somnis la seua imatge detestable; quina condemna reviure aquella angoixa, aquell infern sense flames...quina desfeta, quina pèrdua de la meua autoestima, quin sacrifici tan innútil, quanta crueltat, hi ha qui diria ignorància... No, ni ignorància ni inconsciència, aquests termes gotegen condescedència.

Necessite oblidar, ara que la meua vida va prenent forma, ara que vaig aconsegint ser allò que sempre havia desitjat. Tindre una personalitat definida, saber passar de les opinions alienes, ser jo mateix amb totes les conseqüències; ara, amb la pràctica de l'aprenentatge significatiu, dintre d'uns anys seré una bona professional; ara, precisament, que tinc allò que em va mancà al seu moment per redirigir la meua vida amb la persona correcta, la que podria haver estimat fins al darrer moment de la meua història, de no haver sigut tan covarda.

Massa jove vaig assumir responsabilitats insostenibles, massa confiada vaig anar a l'escorxador, massa tolerant em vaig mostrar amb qui ignorava les meus necessitats, massa tristor acumulada per plorar, massa negra la nir al fons d'un insomni persistent, que em rosegava com una eruga.

Em sol passar que quan he introduït un canvi seriós a la vida ha estat a costa de la meua salut. Amb tot sé que em trobe en bones mans; la Dr. Teresa Buades, em conéix ben bé i m'inspira la suficient confiança per pensar que pot ajudar-me.






Cróniques personals original de Llum Sánchez


74

Aquell dissabte al dematí Irene va agafar la borsa de mà i eixí de casa amb la intenció d'actualitzar l'interior del seu habitatge. Al llarg del temps que duia dedicada amb cos i ànima a la seua professió, no havia parat esment a la necessitat d'un lloc on es pogués sentir a "sa casa"; fidel a la seua idea de vida nòmade, li semblava un contrasentit pensar establir-se d'una manera més sòlida; sabia que en qualsevol moment podia sentir la necessitat d'alçar el vol com les oronetes; cosa que només consistía en gestionar el trasllat laboral a un altra localitat on haguessen vacants.

__He comprat algunes coses__li comentà a Gala mentre feien l'esplai__. Te'n recordes d'aquell balancí que et vaig comentar?...doncs n'he trobat un de molt semblant; ja el veuràs, és de sucre, fins i tot la fusta, de color mel, m'encisa...I una llàntia de ceràmica de Portaceli, que col·locaré al repeu del finestral. Les cortinetes d'organdí, han quedat molt fines, i damunt van les de fil, com les tradicionals a les cases valencianes, amb una vora brodada amb colors crús.

La boda de la Manela, requeria un capítol a banda. Quantes coses, qué bé s'ho passaren i qué malalteta es trobà a l'endemà.­ Alfret... potser ho comentaria en altre moment...

Començà amb la "trobada", un nova situació d'aprenentatge. Com més s'apren és ensenyant!. Els terapèutes de vegades mostraven actituts ambivalents, la qual cosa li creava malestar. Era evident que no es sentia gens còmoda, fins i tot va arribar a pensar si hauria estat una bona idea la del voluntariat. __alguns pares es mostren reticents, fins i tot manifesten certa desconfiança__ pensà__ no trobe cap indici de sinceritat amb les seues actituts, ni a les seus confessions. Nous rics, massa i massa prompte. L'arrogància no els permet reconéixer les seues falles. Ser pares és difícil, ser fills d'alguns pares també ho és.

Amb un petit grup d'apenes adolescent, que havien començat a acudir al taller de bioenergètica, Irene es trobava bé, podíen aprendre molt uns dels altres. Ferran, el "perdonavides", Josep Raimón era simpàtic...tanmateix no pensava concedir-los atenció individual de moment; abans havíen de quedar ben definides les competències de cadacú..., tant les del grup, les individuals i les seus pròpies. El cas era acceptar les seues condicions...que es podíen resumir en "fer i deixar fer", demanava una actitut receptiva i de col·laboració, atés que cadascú havía comptat amb l'obció d'integrar-se al grup a voluntat.














Cròniques Personals original de Llum Sánchez


75


He estat pensant__no massa, és clar__en Baltassar. Aquí, en aquest centre tinc ara mateix només dues persones, companys vàlits vull dir; a saber: Gala i Baltassar, això és molt més del que hagués pogut imaginar al passat recent.

Gala, és una persona excel·lent, no cap dir-ho, i extraordinària professional. Tan prompte la vaig conèixer em va donar la mida, però ella no necessita per res una amiga. Mare de dues filles, excel·lent situació socio-econòmica...ha tocat el trespol, o si més no, el sòstre. Amb tot, des del meu punt de mira li trobe una vena "càndida", encara que això no són més que simples especulacions meues, i per tant susceptibles d'error.

Supose que pensa que ja no hi ha lloc per a més relacions a la seua vida. Relacions d'amistat, de companyonia...També és cert que té a son pare vellet i malalt, encara que no és filla única, també té una germana. Bó, en poques paraules, la nostra incipient amistat sembla que ha entrat en punt mort; no es pot avançar més en aquesta persona. Prou. Potser a mi tampoc m'interessa; intueix que és una dona massa intergrada, per dir-ho d'alguna manera, no és capaç de desmarcar-se amb res; segurament no experiementa cap necessitat. Amb tot a mi m'agrada pensar que la tintc aprop meu. Les nostres converses han estat escasses però substancioses, i a més m'han ajudat a prendre decisions. Vull dir que és una dona oberta i amb grans valors, i amb tot, acomodada...No es que plantege molts qüestionaments de cap tipus. Tant de bò si no fos cert.

L'altre nou company vàlit és Baltassar. Em va semblar una mica "fava", només conéixer-nos. Un dia em vaig adonar que sabia d'informàtica, i com que necessitava que algú em passés el projecte per a ENCONTRE, vaig i s'ho demane a ell. M'ajuda i larlem un poc; el trobe simpàtic i a més comprove que no es "fava".

A partir d'aquest moment tinc una idea que em roda pel cap, la de tenir-lo com secretari. Sí, fins i tot a mi em passen aquestes coses. L'única relació que m'agradaria mantenir amb un home amb condicions, seria aquesta. Deuria ser retirat, així atés que no podria oferir-li un sou, si que podria ser una quantitat simbòlica; això sí, previ període d'adaptació i mutua conéixença, ambdós podríem prendre en consideració la idea de compartir aloixament i manutenció, que sempre resulta més econòmic. Encara que pense, sobretot, amb els viatges, es a dir a la meua manera de viure, la que jo desitge pel dia de demà.

Suposem que per ell resulte avorrida i manca d'estimuls. En tornar del viatge tindria llibertat per remprendre la seua pròpia vida. Família, relacions...(Crec que és fadri i que viu amb dos germans fadrins també.)

Doncs bé, la persona idònia sens dubte seria Baltassar. Encara el conec superficialment, em fa pensar que ho seria perquè li trobe posat de persona senzilla però intel·ligent; simpàtic, però discret; afectuós, no embafós i, sobretot, un company, un amic.

No obstant això, atès el meu atípic cop d'ull en aquestes qüestions, més val que no faça més càbales i que m'atenga rigorosament a la realitat. Amb tot crec que li sóc propera, encara que ell es manté distant; jo també, i en pau i jugant.

Es més que provable que em manque tanta informació com seria necessari per fer-me una idea més exacta de la seua persona i de la seua personalitat. Es més que segur que tinga la seua parella, i tot. En eixe cas l'avantatge sols rau en que ell representaria el tipus de persona que necessite, i a qui jo també pogués fer-li falta. De tal manera que ja no seria un projecte__bogeria, palla mental o demència senil...posem per cas, sinó que tindria cos, nom, característiques...

A cop d'ull sembla una cosa molt difícil, un nou tipus de relació, que no es dóna enlloc, o bé es dóna en casos comptats. Exempta d'obligacions, d'exigències mútues...i tal,tal... Basada únicament amb un acord revisable periòdicament i molt, molt obert.

Clar que una relació en aquests termes exigeix una talla humana fora mida, molt més gran que les relacions oficialitzades. Es basaria en la mútua lleialtat i per això en una comucicació fluïda i un respecte mutu fora mida d'un a l'altre.

Mancaria determinar amb més axactitut les obligacions__no m'agrada aquesta paraula__ ah, sí, les responsabilitats de cadascun.

M'alegre d'haver caigut en aquesta "agudesa". Es molt bona per determinades persones, totes no són del móntó, i ens marcaria una pauta de relació prou possitiva, crec jo. Dec de seguir madurant-la perquè només així podré obtíndre-la. Ho dic perquè tinc llegit que quan algú té dins el cap una idea ben clara d'allò que desitja és fàcil trobar-ho.

Quant costen de trobar les coses, o no es troben, o bé s'incòrre en una elecció fallida...Això passa quan un no ha reflexionat seriosament sobre allò que li convé. Aquesta paraula m'ha fet recordar la filosofia d'Espinoza. Hem d'anar detectant el que és bò, doncs, ens complementa i ens fa creixer, el que ens convé amb el sentit més sà del terme.






Cròniques Personal original de Llum Sánchez


76


Viure i escriure no són verbs antagònics. Escriure ens pot ajudar a viure amb intensitat.

Eva Piquer (Barcelona 1969)


"La dolça picor de la sarna" vet aquí un títol sugerent per una novel·la. La idea d'escriure, poc a poc va prenent cos a dintre meu. El conéixement assolit a través de l'ensenyament, em va despertar una habilitat adormida. Quan fa uns anys vaig começar a escriure, sovint tenia la sensació d'una escriptura forçada. Amb el temps m'adone que ja no és així. Han hagut de passat "anys i planys", i jo, inalterable, he seguit escrivint aquests fulls plens de situacions, persones i personatges,...que han anat acudint per materialitzar-se a través de l'escriptura.

He hagut d'enfrontar moltes, moltes vegades allò de: "i ara que fas...ja no escrius?". M'he sentit àrida com un desert en un temps estèril; i encara la vella tossuderia, regularment em posava a escriure...M'agrada gaudir d'eixos moments d'intimitat, o potser ho féia "per entendre'm", déia, i d'ensems amb l'esperança que arribés el moment en que pogués encarar-me amb el paper en blanc sense sentir la suor a les mans.

Jo no sospitava com era d'intens el meu desig __ara ho sé de cert__havia de materialitzar-se tart o d'hora. Ha dut el seu temps...de vegades massa i tot. Ara sé que s'ha gestat a poc a poc, a través d'aquest procés lentíssim, paral·lel, però, al meu procés personal; amb tot i això seguia escrivint sense extasias-me amb la contemplació dels avanços, ni plorar quan romania inert davant la blancor del full.

En algun moment em vaig adonar que potser havia superat la penosa sensació de no ser capaç, gràcies a que abans ja havia tastat instants màgics asociats a fet de blasmar en caràcters d'escriptura, algunes de les veus que de tant en tant sentia a dintre meu; la seua voluntat de fer-se escoltar.

L'avi fou present a les primeres calentures literàties d'una tendra adolescència, que em va sorprendre amb les mans sobre el teclat de la vella Royal de l'avi, i a ell fent-me d'instructor. Ell volia de bell antuvi que comencés amb bon peu, col·locant els dits a les tecles corresponents... Veges, quina ocurrència!; i jo el que volia era prenyer les tecles i começar a escoltar els clacs! que feien les tecles en colpetjar sobre el paper.

Amb tot fet de trobar-me davant de la màquina d'escriure em va conmoure, així que li vaig llevar la pols i em vaig posar davant el teclat contemplant amb respecte la seua negror, tan digna ella, plena de tecletes que em va fer l'efecte que em cucaven l'ull.

Aquell fet va tindre un efecte màgic sobre la mi. Vaig mirar l'avi, que amb les ulleres a la punta del nas, em mirava molt seriós per damunt i em dirigia l'atenció com si fos un director d'orquestra. Llavors, jo només volia trastejar la màquina com si fos un joguet. L'avi, però, el que volia era ensenyar-me a manejar-la correctament, encara que allò no semblava massa divertit. A mi el que m'agradava llavors, era prenyer les tecles i escoltar el clac!. A ell intentar ensenyar-me a escriure correctament...









Cròniques personals original de Llum Sánchez







Cròniques Personal original de Llum Sánchez


66


La millor de l'estiu...Venia pel passeig marítim, davant meu una parella jove amb un xiquet d'uns dos anys. Es gira i em mira, em mira i somriu, jo també; per una moments ens hem mirat somrient-nos l'un a l'altre. Se m'ha tremplat el cor... Això és la felicitat a la que al·ludia Borges en el seu poema "Instantes", un instant de felicitat que ens regala la vida...Sóc una dona afortunada.

I crec que ho sóc perquè em fa l'efecte que vaig encaixant la vida com és, no com jo vull que sia; em treballe la tolerància dins el marc de la solitut amb el que s'inscriu l'existència, i avance sense arrogància, humil, abstreta contemplant les boires, lleus i joganeres, entossudides en canviar de forma i de lloc constantment. De vegades tinc la sensació d'haver experimentat cert estat atípic, és com si un es veiés des de fora. Sospite que s'ha d'haver de caminat pel desert de la soledat per percebre les tonalitats de l'existència.

Cert que l'actitut demana afinar la sensibilitat per tal copsar determinats matissos a partir de la pròpia intimitat. No són coses d'explicar sinó de sentir. A la ciutat, se sol viure a un confortable anonimat; ningú representa res per ningú, és com nedar a la tèbia mar de la ignorància...

Viure sol significa haver d'abandonar definitivament algunes actituts tan freqüents com equívoques. Assumir humilment la pròpia insignificància, acceptar la certesa de que fora, tot succeix amb total normalitat independentment de la teua humil existència.

Després que s'han superat alguns prejudicis, s'ha avançat per determinades etapes, s'han abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les il·lusions residuals, llavors és quan es comença a treure profit de la soledat.











Cròniques Personals original de Llum Sánchez



67


No vull tornar al col·legi!, que quede clar...
Ara me'n recorde d'un que plorava perquè no volia anar al col·legi.

__a veure, mare, dis-me tres raons per tindre que anar jo al col·legi__l'hi diu el fill a l mare. I ella va i li respón:

primera: Perquè és dilluns.

segona: perquè és hora d'entrar.I

tercera: perquè ets el director...

Ara va i resulta que a mi em passa la mateixa. Qui m'ho havia de dir!

Ai!, amb tot i això, per sort anem madurant, que no és poc. No basta donar lliçons, també s'han d'aprendre. La vida s'ha de plantejar com un aprenentatge constant; com ara l'aprenentatge de la solitut...Em fa l'efecte que és un dels que impliquen més dificultats.

Perquè veja'm, de menuts a l'escola un treballa per anar a mostrar-li-ho a la mestra i rebre la consegüent aprovació...Això constitueix un motiu per guanyar la pròpia autoestima, que de nou potenciarà l'aprenent per perseverar amb l'esforç i seguir obtenint resultats possitius; que així mateix hi reafirmaran a l'alumne en la satisfacció de l'aprentatge.

Després que s'han superat algunes etapes, s'han abandonat un grapat de somnis i s'han desestimat les darreres il·lusions residuals; llavors és quan es pren consciència de la pròpia individualitat. Has arribat a un món interior que comença a prendre forma, i té una raó d'existir quan un es troba preparat per esplorar-lo.

Del nombre de persones amb les que un es relaciona, se sol preservar només les que són significatives; dels gestos, les paraules, les accions; els autèntics; de les situacions divertides, la gioia; dels records, els màgics, de les paraules, les dolces i les sabies...

Cròniques Personals


68

I va arribar el darrer dia de vacances. Irene es trobava a punt, bon aspecte, bona forma física i mental...Es misteriós el que m'ocorre­__va pensa­r__la neuròloga em va parlar de teràpia ocupacional__De sobte s'adonà que es trobava despistada. Amb tot, ara véia que tenia raó. __"...enmalateix en vacances... No vull ni pensar quan em retire; em sap greu reconèixer-ho...tanmateix es veu que és així.

Quan tenia molta feina es solia organitzar i ho portava tot endavant; encara que també podria ser que després de mantindre un alt nivell d'estrés, les taquicàrdies eren la prova, s'ensorrava. Amb tot no es trobava massa segura de les seues observacions, així que va desistir de treure conclusions.

Es sentia totalment preparada. L'endemà a les 10.30 h, claustre. Ja tenia preparat fins i tot la roba que vestiria__dec de tindre paciencia amb mi...sóc tan trasto...__

Telma, la seua germana, vingué per fí i ho passaren molt bé. Ara, se sentia amb ella millor que mai__ara si que som amigues, ens escoltem, ens comprenem...Em va regalar un CD i va dir __el tall 17 te'l dedique expressament: "La vida és bella", per Noa i Miguel Bosé. Té una lletra molt dolça i ingènua, és encisadora.

Telma no gaudia dels plaers de la bona taula, menjava molt poc i com si fos per pura necessitat. Els mancava una mica de complicitat en aquest terreny. Irene va estar temptada de regalar-li un exemplar de "Sota el sol de la Toscana", amb tot va pensar que no devia imposar-li els seus models, sinó que havia de tindre paciència i esperar que la seua germana se'n anonés; amb altres coses ho anava fent. Lua també anava deprenent d'ella, així, reciprocament, sense protagonismes, d'igual a igual.

__Aniré ara al Setembre. Anna em va tocar i m'espera__li digué a la seua germana.__ A més he de veure a la cosina Loreta...i tinc ganes d'anar, no sé per què.

Un parell de dies al Perelló amb la Vicentina i el Lluís, també havien aconseguit superar les seues diferències i s'estimaven més que mai. Ella s'havia "humanitzat", solia dir Irene, fins i tot m'ha proposat eixir a sopar amb un parell d'amigues seues. Increïble!.

Dilluns Irene havia d'entrevistar-se amb Roque, de "Proyecto Hombre", va anar a oferir-se com voluntària__alguna tasca podré fer, arribat el moment__ va pensar.

Li van venir al cap unes paraules de Mercedes Sosa, en la lletra d'una de les seues cançons:

...que al llamar a un hombre hermano
sabes que es verdad
y que no es cosa de salvarse
cuando hay otros que jamás
se han de salvar.

He d'assumir l'anonimat i arrimar el muscle mentres puga. Crec que fins ara no havia pogut­ __ va pensar Lua.
































Cróniques Personals


69

I es va fer el miracle: Gala!, la companya que Irene desitjava, si més no, això va experimentar ella. Encara que no va poder estar-se de pensar que podria enganyar-se...Amb tot a primera vista semblava que tenien grans afinitats, i això per ella d'entrada era prou.

Gala, semblava una persona bondadosa, sana...fins i tot va arribar a pensar que tenia les qualitats que ella més admirava en una persona, a saber: prudència, tolerància, dolcesa, assertivitat...Semblava una dona feliç. __Sóc casada amb un professor, vivim a Canet; els meus pares eren agricultors. Tenim una filla y un fill. __li explicà Gala al llarg de la primera entrevista.

Després, Irene, recordant aquella conversa, pensà que aquella dona conservava l'entusiasme jovenivol per la seua professió, cosa molt de valorar perquè en general aquest durava poc, i molts docents de mica en mica anaven caen en una flonja monotònia, que amb el temps conduïa a la indiferència... Tanmateix ella va arribar a la conclusió, potser precipitada, que la vida li havia concedit un dels seus tres grans desitjos.

"En fa l'efecte que arribarem a ser molt bones companyes i potser amigues. Sóc una dona afortunada, el proper aniversari es presenta diferent; per fi he trobat la companya que tant necessitava."

Lua patia d'imsomni, la qual cosa l'afectava en forma de depressió persistent, li mermava agilitat mental, la submia en estats de melancolia, que passant el temps mostraven tendència a agreujar-se. De ben jove encara, va començar a freqüentar la consulta de metges i especialestes amb la ferma voluntat de superar allò que ella dèia "viratges del caràcter".

"Hui m'he reservat unes botes i un bosso. I l'altre dia em vaig regalar un doble cd de música de Cap Verd. Es molt primitiva, en algunes composicions s'aprecia l'ntrumental autòcton, però m'agrada la seua expressivitat tan ingènua, tan pròpia, d'una gran bellesa. La música em fa més suportable la vida."

Tenia la sort, solia dir, que li apassionava la seua professió tot i que acabava pensant que la seua era una història feta de detalls menuts, de lleugeres superacions, d'avanços i retrossessos incessants__Sí, és així__solia dir__és així i prou. Cercar una millora encara que sia mínima, provar i desestimar, provar i gaudir de l'encert; plorar i maleïr, (caure del cavall), torcar-me les llàgrimes i alleugerir-me les ferides, i tornar a intentar-ho, tornar a pujar al cavall. (tinc la mà dreta inflamada, hauré de reequilibrar la dieta.)

Recordava amb certa enyorança l'estada a les "Illes", tornar a Menorca quan no hi foren els turístes...La recordava amb enyorança; els ull se li entelaren..."plorar i maleïr, (caure del cavall), torcar-me les llàgrimes i alleugerir-me les ferides, i tornar a intentar-ho (tornar a pujar el cavall). I avant..."__pensà.








Cròniques Personals original de Llum Sánchez



70


­"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ay, Dios!..." __cantussejava Irene, mentre revisava els treballs dels alumnes.__

Acabava de sornar el telèfon. L'agafà contrariada per la interrupció.__Ostres! una alumna del "meu curs", de fa un fum d'anys.! Que volen reunir-se tot el grup de vuité i comptem amb mi per sopar juntes!. Són un tall de boges.__

De sobte li vingueren al cap les seues cares com si les tingué al davant...aquell ambient, les excursions que feren amb ella; les seues fotos que encara conservava...i que de tant en tant es quedava corpresa mirant-se-les i pensant "Deu meu, si ja seràn unes donasses...i uns fadrins; la meua bogeria de joventut, vint-i-sis anys, sembla que fou ahir.

"Aquestes coses em reconcilien amb l'Humanitat. Quí és cap a pensar que encara se'n recorden de mí. Ara, que si jo fos Gala, no sé si seria capaç de seguir...Les seues xiquetes... i alguns xiquets!. Tota una vida...cóm els ho podria agraïr?. Encara que no arribés a celebrar-se, la intenció, eixe record afectuós que els ha engegat...Malgrat les meues falles, tan grans i tant freqüets. Ara que tan sols em resta uns anys per retirar-me...Llavors començava amb tanta il·lusió!. (ara que m'he ficat les ulleres d'aprop em veig més bé.)__pensà Irene.

Moltes vegades havia tornat el seu pensament, els seus records a aquells dies estretament compartits...amb companys, companyes i alumnat. Mestrestant llavors va ser quan va haver de viure la tragèdia més gran de la seua vida, la mort de sa mare.

El col·legi nou, pintat de verd...tot un somni; el fred que féia en aquells corredors del nou col·legi recent estrenat, oberts a l'intempèrie, sense cap finestra. Ells, sis anys, jo, aprenent de tot, quán poc sabia. Ara no sé molt més. També en aquell col·lectiu hi havia gent molt penosa. Jo, però, em partia el pit per les meus xiquetes i quixets. Finalment vaig haver de llençar la tovallola.No sé si perquè em vaig adonat que estava embarassada de la meua filla.

Una vegada a l'autobús, que ens duía d'excursió, Vichy amb la seua ingenuitat em preguntà: "Mestra, quines són les tres coses que més desitges fer a la vida"? Jo li vaig respondre, no sé amb quin ordre:

__Ensenyar amb la nostra llengua,
__Tindre una filla,
__ Viatjar i escriure.
(te'n recordes Vichy?)

Fa tants anys...Aleshores ja sabia jo exactament allò que volia. Tan sols em mancava escriure per a que els meus tres grans desitjos s'haguessen acomplert. I, per sort, bambé ha arribat.

Són molts els records que deixen els anys de convivència, encara que a determinats alumnes se'ls pren més afecte, perquè són més propers, et miren als ulls amb els seus tan nets, tan nets...que només els pots respondre'ls amb el cor a la mà. Tot i que el alumnes són com els fills a tots se'ls estima per això acabes acceptant-los com són.

Tants i tant records acudeixen a la memòria d'Irene que encar detecta l'olor de les aules, la cridoria del pati a l'hora de l'esplai, les llàgrimes rodolant-los per la cara polsegosa de tan de jugar...Són tant i tants records com per emplenar una i més vides que tinguessem, i mai no es cansarien evocar-los.

Van prendre la comunió, com aleshores era d'estricta observància; fruit del moment i de les creences ancestrals mai no quëstionades...els vaig regalar a cadascú un mocadoret brodat amb el seu nom.



Cròniques Personals

71

Sóc feliç ací, vora el foc de la llar, escoltant música a estones, d'altres escrivint, llegínt, contemplant el paisatge a través de l'ampli finetral de la sala d'estar; aquella era una vida apacible. Havia retrobat el petit plaer de gronxar-se al balancí, tan còmode... Irene va recordar que quan es casà se'n comparen un de fusta color avellana, i d'estructura baixa i confortable, on tantes vegades havia adormit als seus fills.

"Qué prompte passa el temps ací.. Demà hauré de tornar a la "civilització". Aquest lloc és el cel. Ahir, un dia d'ensomni, el cel blavíssim, l'aire transparent, les muntanyes blavenques, desdibuixades per la llunyania... Quan siga gran viatjaré amb un bagul com el de la Piquer i un balancí com aquest. Allà on em trobe a gust, em quedaré una temporada, llogaré una casa o un apartament, estudi o xalet...Jo mateix compraré i em guisaré. Llavors em dedicaria a conéixer el veïnat i assajar de fer vida social.

Passat un temps prudencial, no massa per no avorir-me, ni massa curt com si fos "el jueu errant", seguiria viatge amb una bossa de mà i una ombrella, com la Mari Popins. A la bossa tan sols un pijama i una muda, només el que cal fins que trobe aloixament. Quan sabia on aniré a rauré, em faré enviar la resta. Cada vegada ho veig més clar i més senzill. Lluny d'acovardir-me vaig fent-me més i millor a la idea de pràcticar la vida nòmada i se'm clarifiquen les qüestions de detall.

El cotxe es troba al taller, xapa i pintura. Era fet una desidia, encara que cada vegada tinc menys ganes de fer-lo servir. Potser no en necessite d'altre, les coses esclavitzen; quan menys coses tens, més tranquil va una per la vida, l'energia es concentra i es viu més i millor; i fins i tot els petits plaers es tornen exquisits

En llogar una vivenda veuré que tinga una llar. De menuda a casa en teníem. El pare, quan a l'hivern tornava inert de la feina, encenia un bon foc i la vida llavors prenia un altre color. Ell parava les mans per escalfar-se, mirava les flames i li canviava la cara grisa que duia del fret. Els hiverns de la meua infantesa van transcorrer vora la llar per escalfar-nos, i la mare a l'hivern hi féia el sopar.

Demà hauré de tornar a casa, tant de bò si pels Nadals i per Pasqües em pogués tornar a vindre uns dies. No he tingut temps d'eixir a passetjar, a
conéixer els voltants, pujar a l'ermita, replegar llenya...Qué prompte se'n han passat els dies, quins moments tants plens sembla que no han estat de vint-i-quatre hores com els altres. Jo no imaginava que la maduresa podia ser així d'esplèndida. Crec que he fet una bona elecció. Diguem que a partir de cert moment les meues decisions han estat més encertades.

No en vull fer caps de corda lamentant errors passats. Deixe'm-t'ho estar. Res no és perfecte, falles i encerts formen un teixit indestriablement humà, segons correspon a la propia naturalesa. Prou. M'he passat la vida magnificant els errors, això no interessa, ara conec una vida millor. Com que he esdevingut una persona pacient i tolerant, espere dels meus un tracte igualitari; la resta no compta.







Cróniques personals

72

Quantes coses en tan poc temps!. No sé per on començar...L'acte de "Recordem l'escola", que les exalumnes decidiren celebrar, es realitzà per fí...Tornar a veure "les meues xiquetes"... Ens coneguerem quan es preparaven per fer la Comunió, i les vaig dur al llarg de sis cursos després.__compte la meua vida amb cursos...no havia caigut fins ara__.

No aconseguia recordarme'n de Mª Encarna Serrano, pobreta meua, es quedaria de pedra!. Vaig estar fent memòria durant uns dies, i per fí ho vaig aconseguir. Potser no podia recordar-la perquè apenes es féia notar, era tímida com un conill, o massa discreta i crec recordar que no solia venir-se'n a les excursions.

Volien unes paraules de comiat...Però això era impossible... haguessem acabat totes plorant a llàgima viva...jo la primera, això que a mi em costa manifestar les emocions..., amb un nus a la gola, em vaig limitar, a passar-los un quadern d'un paper especial i demanar que em deixarem l'adreça , o el telèfon, o bé algunes paraules...Després vaig comprovar que va ser una bona ocurrència...

"Mestra, gràcies per moltes coses, per parlar en valencià, per ensenyar-nos a fer teatre, per dur-nos d'excursió...i per escridassar-nos quan et treien de polleguera. Vichy."

"Mestra, he deprés molt amb tu, i ara m'agrada venir al col·legi, fer els deures...però el que més, dibuixar. Aquesta ets tu quan t'enutges i ens escridasses, per això tens la boca tan gran...

"Mestra, a mi vindre al col·legi no m'agrava gens, però no t'ho volia dir...Ara, després de tots aquests anys amb tu i amb les companyes, em dona molta pena que s'acabe, i no sé si vull anar a institut...T'estime, molt! . Mª Josep

"Sóc Laura, quan et vaig conéixer tan ruca, em donaves por...,mestra. Després ja no, ara no vull que s'acabe l'escola, no vull anar a institut ni res... jo em vull quedar ací!!!!"

Quan vaig acabar de llegir els darrers missatges em vaig treure el mocador...i les ulleres...mai no hagués pensat que això fos així...tant de quefer que em donaren, tant que algunes em feren rabiar...i, ara, tant que em dolia deixar-les...

Amb tot, acabarem fent-nos fotos, a l'aula, al pati, a l'entrada de centre...fotos gamberres, informals, provocadores; riures i fins i tot algunes llàgrimes. Llavors no sabia com anava a afectar-me deixar enrere aquest primer intent d'exercir la professió, la que el meu oncle, Don Andrés Silvent, Andreu, per nosaltres, li havia suggerir a ma mare. Ara m'adone de quanta saviesa aconseguida amb paciència, amb temps, amb l'exercici continuat de la professió al llarg de tota una vida, havia guiat els seus consells. __"Lluïsa, les xiques han d'estudiar..."__ I ella, que sí, Andreu, que sí, que el Toni i jo farem tot que que pugam...no pateixques, home, no pateixques...






Cróniques Personals original de Llum Sánchez
73

Jo he canviat. No sé si aquest esdeveniment ha tingut res a veure, però he experimentat un canvi molt significatiu, acompanyat, com sòl ocorrer en aquests casos, per una alteració al meu estat de salut, aquesta poca salut de ferro. Tan sols podria donar uns pocs indicatius sobre aquest canvi, com ara que em sent més segura, més espontània i afectuosa; tot i que segueix sentint-me molt vulnerable, i ho sóc.

Em sent més aprop d'altres persones. També vaig saludar, una braçada i dues besades a la Mª Dolors, i des de dins del cotxe a Pep, que passava en aqueix moment pel carrer. No tinc més remei. Pel que es veu arriba un moment, en que no em sent capaç de seguir experimentant rancunia, i perdone.

Sí, ara que ho pense em trobe pitjor últimament. Gran dificultat per dormir i un son gens reparador i sí, poblat d'inquietuts. Ell segueix apareixent nit rerea nit...l'odie, no em sent capaç de perdonar-lo. Quina llàstima haver compartit la meua vida amb una persona de tan poca qualitat humana; quina llàstima que m'haja marcat de per vida; quín absurd que s'escole als meus somnis la seua imatge detestable; quina condemna reviure aquella angoixa, aquell infern sense flames...quina desfeta, quina pèrdua de la meua autoestima, quin sacrifici tan innútil, quanta crueltat, hi ha qui diria ignorància... No, ni ignorància ni inconsciència, aquests termes gotegen condescedència.

Necessite oblidar, ara que la meua vida va prenent forma, ara que vaig aconsegint ser allò que sempre havia desitjat. Tindre una personalitat definida, saber passar de les opinions alienes, ser jo mateix amb totes les conseqüències; ara, amb la pràctica de l'aprenentatge significatiu, dintre d'uns anys seré una bona professional; ara, precisament, que tinc allò que em va mancà al seu moment per redirigir la meua vida amb la persona correcta, la que podria haver estimat fins al darrer moment de la meua història, de no haver sigut tan covarda.

Massa jove vaig assumir responsabilitats insostenibles, massa confiada vaig anar a l'escorxador, massa tolerant em vaig mostrar amb qui ignorava les meus necessitats, massa tristor acumulada per plorar, massa negra la nir al fons d'un insomni persistent, que em rosegava com una eruga.

Em sol passar que quan he introduït un canvi seriós a la vida ha estat a costa de la meua salut. Amb tot sé que em trobe en bones mans; la Dr. Teresa Buades, em conéix ben bé i m'inspira la suficient confiança per pensar que pot ajudar-me.






Cróniques personals original de Llum Sánchez


74

Aquell dissabte al dematí Irene va agafar la borsa de mà i eixí de casa amb la intenció d'actualitzar l'interior del seu habitatge. Al llarg del temps que duia dedicada amb cos i ànima a la seua professió, no havia parat esment a la necessitat d'un lloc on es pogués sentir a "sa casa"; fidel a la seua idea de vida nòmade, li semblava un contrasentit pensar establir-se d'una manera més sòlida; sabia que en qualsevol moment podia sentir la necessitat d'alçar el vol com les oronetes; cosa que només consistía en gestionar el trasllat laboral a un altra localitat on haguessen vacants.

__He comprat algunes coses__li comentà a Gala mentre feien l'esplai__. Te'n recordes d'aquell balancí que et vaig comentar?...doncs n'he trobat un de molt semblant; ja el veuràs, és de sucre, fins i tot la fusta, de color mel, m'encisa...I una llàntia de ceràmica de Portaceli, que col·locaré al repeu del finestral. Les cortinetes d'organdí, han quedat molt fines, i damunt van les de fil, com les tradicionals a les cases valencianes, amb una vora brodada amb colors crús.

La boda de la Manela, requeria un capítol a banda. Quantes coses, qué bé s'ho passaren i qué malalteta es trobà a l'endemà.­ Alfret... potser ho comentaria en altre moment...

Començà amb la "trobada", un nova situació d'aprenentatge. Com més s'apren és ensenyant!. Els terapèutes de vegades mostraven actituts ambivalents, la qual cosa li creava malestar. Era evident que no es sentia gens còmoda, fins i tot va arribar a pensar si hauria estat una bona idea la del voluntariat. __alguns pares es mostren reticents, fins i tot manifesten certa desconfiança__ pensà__ no trobe cap indici de sinceritat amb les seues actituts, ni a les seus confessions. Nous rics, massa i massa prompte. L'arrogància no els permet reconéixer les seues falles. Ser pares és difícil, ser fills d'alguns pares també ho és.

Amb un petit grup d'apenes adolescent, que havien començat a acudir al taller de bioenergètica, Irene es trobava bé, podíen aprendre molt uns dels altres. Ferran, el "perdonavides", Josep Raimón era simpàtic...tanmateix no pensava concedir-los atenció individual de moment; abans havíen de quedar ben definides les competències de cadacú..., tant les del grup, les individuals i les seus pròpies. El cas era acceptar les seues condicions...que es podíen resumir en "fer i deixar fer", demanava una actitut receptiva i de col·laboració, atés que cadascú havía comptat amb l'obció d'integrar-se al grup a voluntat.














Cròniques Personals original de Llum Sánchez


75


He estat pensant__no massa, és clar__en Baltassar. Aquí, en aquest centre tinc ara mateix només dues persones, companys vàlits vull dir; a saber: Gala i Baltassar, això és molt més del que hagués pogut imaginar al passat recent.

Gala, és una persona excel·lent, no cap dir-ho, i extraordinària professional. Tan prompte la vaig conèixer em va donar la mida, però ella no necessita per res una amiga. Mare de dues filles, excel·lent situació socio-econòmica...ha tocat el trespol, o si més no, el sòstre. Amb tot, des del meu punt de mira li trobe una vena "càndida", encara que això no són més que simples especulacions meues, i per tant susceptibles d'error.

Supose que pensa que ja no hi ha lloc per a més relacions a la seua vida. Relacions d'amistat, de companyonia...També és cert que té a son pare vellet i malalt, encara que no és filla única, també té una germana. Bó, en poques paraules, la nostra incipient amistat sembla que ha entrat en punt mort; no es pot avançar més en aquesta persona. Prou. Potser a mi tampoc m'interessa; intueix que és una dona massa intergrada, per dir-ho d'alguna manera, no és capaç de desmarcar-se amb res; segurament no experiementa cap necessitat. Amb tot a mi m'agrada pensar que la tintc aprop meu. Les nostres converses han estat escasses però substancioses, i a més m'han ajudat a prendre decisions. Vull dir que és una dona oberta i amb grans valors, i amb tot, acomodada...No es que plantege molts qüestionaments de cap tipus. Tant de bò si no fos cert.

L'altre nou company vàlit és Baltassar. Em va semblar una mica "fava", només conéixer-nos. Un dia em vaig adonar que sabia d'informàtica, i com que necessitava que algú em passés el projecte per a ENCONTRE, vaig i s'ho demane a ell. M'ajuda i larlem un poc; el trobe simpàtic i a més comprove que no es "fava".

A partir d'aquest moment tinc una idea que em roda pel cap, la de tenir-lo com secretari. Sí, fins i tot a mi em passen aquestes coses. L'única relació que m'agradaria mantenir amb un home amb condicions, seria aquesta. Deuria ser retirat, així atés que no podria oferir-li un sou, si que podria ser una quantitat simbòlica; això sí, previ període d'adaptació i mutua conéixença, ambdós podríem prendre en consideració la idea de compartir aloixament i manutenció, que sempre resulta més econòmic. Encara que pense, sobretot, amb els viatges, es a dir a la meua manera de viure, la que jo desitge pel dia de demà.

Suposem que per ell resulte avorrida i manca d'estimuls. En tornar del viatge tindria llibertat per remprendre la seua pròpia vida. Família, relacions...(Crec que és fadri i que viu amb dos germans fadrins també.)

Doncs bé, la persona idònia sens dubte seria Baltassar. Encara el conec superficialment, em fa pensar que ho seria perquè li trobe posat de persona senzilla però intel·ligent; simpàtic, però discret; afectuós, no embafós i, sobretot, un company, un amic.

No obstant això, atès el meu atípic cop d'ull en aquestes qüestions, més val que no faça més càbales i que m'atenga rigorosament a la realitat. Amb tot crec que li sóc propera, encara que ell es manté distant; jo també, i en pau i jugant.

Es més que provable que em manque tanta informació com seria necessari per fer-me una idea més exacta de la seua persona i de la seua personalitat. Es més que segur que tinga la seua parella, i tot. En eixe cas l'avantatge sols rau en que ell representaria el tipus de persona que necessite, i a qui jo també pogués fer-li falta. De tal manera que ja no seria un projecte__bogeria, palla mental o demència senil...posem per cas, sinó que tindria cos, nom, característiques...

A cop d'ull sembla una cosa molt difícil, un nou tipus de relació, que no es dóna enlloc, o bé es dóna en casos comptats. Exempta d'obligacions, d'exigències mútues...i tal,tal... Basada únicament amb un acord revisable periòdicament i molt, molt obert.

Clar que una relació en aquests termes exigeix una talla humana fora mida, molt més gran que les relacions oficialitzades. Es basaria en la mútua lleialtat i per això en una comucicació fluïda i un respecte mutu fora mida d'un a l'altre.

Mancaria determinar amb més axactitut les obligacions__no m'agrada aquesta paraula__ ah, sí, les responsabilitats de cadascun.

M'alegre d'haver caigut en aquesta "agudesa". Es molt bona per determinades persones, totes no són del móntó, i ens marcaria una pauta de relació prou possitiva, crec jo. Dec de seguir madurant-la perquè només així podré obtíndre-la. Ho dic perquè tinc llegit que quan algú té dins el cap una idea ben clara d'allò que desitja és fàcil trobar-ho.

Quant costen de trobar les coses, o no es troben, o bé s'incòrre en una elecció fallida...Això passa quan un no ha reflexionat seriosament sobre allò que li convé. Aquesta paraula m'ha fet recordar la filosofia d'Espinoza. Hem d'anar detectant el que és bò, doncs, ens complementa i ens fa creixer, el que ens convé amb el sentit més sà del terme.











Cròniques Personal original de Llum Sánchez


76


Viure i escriure no són verbs antagònics. Escriure ens pot ajudar a viure amb intensitat.

Eva Piquer (Barcelona 1969)


"La dolça picor de la sarna" vet aquí un títol sugerent per una novel·la. La idea d'escriure, poc a poc va prenent cos a dintre meu. El conéixement assolit a través de l'ensenyament, em va despertar una habilitat adormida. Quan fa uns anys vaig começar a escriure, sovint tenia la sensació d'una escriptura forçada. Amb el temps m'adone que ja no és així. Han hagut de passat "anys i planys", i jo, inalterable, he seguit escrivint aquests fulls plens de situacions, persones i personatges,...que han anat acudint per materialitzar-se a través de l'escriptura.

He hagut d'enfrontar moltes, moltes vegades allò de: "i ara que fas...ja no escrius?". M'he sentit àrida com un desert en un temps estèril; i encara la vella tossuderia, regularment em posava a escriure...M'agrada gaudir d'eixos moments d'intimitat, o potser ho féia "per entendre'm", déia, i d'ensems amb l'esperança que arribés el moment en que pogués encarar-me amb el paper en blanc sense sentir la suor a les mans.

Jo no sospitava com era d'intens el meu desig __ara ho sé de cert__havia de materialitzar-se tart o d'hora. Ha dut el seu temps...de vegades massa i tot. Ara sé que s'ha gestat a poc a poc, a través d'aquest procés lentíssim, paral·lel, però, al meu procés personal; amb tot i això seguia escrivint sense extasias-me amb la contemplació dels avanços, ni plorar quan romania inert davant la blancor del full.

En algun moment em vaig adonar que potser havia superat la penosa sensació de no ser capaç, gràcies a que abans ja havia tastat instants màgics asociats a fet de blasmar en caràcters d'escriptura, algunes de les veus que de tant en tant sentia a dintre meu; la seua voluntat de fer-se escoltar.

L'avi fou present a les primeres calentures literàties d'una tendra adolescència, que em va sorprendre amb les mans sobre el teclat de la vella Royal de l'avi, i a ell fent-me d'instructor. Ell volia de bell antuvi que comencés amb bon peu, col·locant els dits a les tecles corresponents... Veges, quina ocurrència!; i jo el que volia era prenyer les tecles i começar a escoltar els clacs! que feien les tecles en colpetjar sobre el paper.

Amb tot fet de trobar-me davant de la màquina d'escriure em va conmoure, així que li vaig llevar la pols i em vaig posar davant el teclat contemplant amb respecte la seua negror, tan digna ella, plena de tecletes que em va fer l'efecte que em cucaven l'ull.

Aquell fet va tindre un efecte màgic sobre la mi. Vaig mirar l'avi, que amb les ulleres a la punta del nas, em mirava molt seriós per damunt i em dirigia l'atenció com si fos un director d'orquestra. Llavors, jo només volia trastejar la màquina com si fos un joguet. L'avi, però, el que volia era ensenyar-me a manejar-la correctament, encara que allò no semblava massa divertit. A mi el que m'agradava llavors, era prenyer les tecles i escoltar el clac!. A ell intentar ensenyar-me a escriure correctament...









Cròniques personals original de Llum Sánchez



77



Crec recordar que va ser a Ernesto Sábato a qui li vaig llegir aquelles paraules: " ...un escriptor només comença a ser-ho quan ja ha superat els seus fantasmes". Aleshores no ho comprenia ben bé. Després quan creia haver-ho comprés vaig pensar, "jo mai no podré lliurar-me dels meus fantasmes, en són molts i molts grossos". Ara m'adone que era una qüestió de temps.

Si que arriba un moment en que ja pots lliurar-te a la ficció, però entenent aquest terme en sentit ampli. De cas no és ficció la interpretació que li donem a les situacions que vivim, als nostres records, als nostres desitjos, il·lusions, fracassos ...no és ficció?. Només pel relat sesgat que hem de fer, per la necessitat d'expressar-ho amb paraules, per ficar-ho en el cosset de la semàntica ja fem ficció. Mai ho diem com és, com va ser, és una interpretació, una variant entre milers i milers"

Les paraules de Sábato em van frenar durant no sé quant de temps. Tenia una certa tendència a creure a als altres, si més no, si són persones de talent. Després reaccione i em torne hipercrítica. Un poc vaig de banda a banda... encara que això no em preocupa, ara no em preocupa perquè perceb la meua coherència interna. He hagut de tentar amb paciència per arribar a comprendre-ho, "pacient i laboriosa com un benedictí" com llavors em definía un amic .

"La dolça picor de la sarna" està pensada des de fa anys. Es una novel·la amb un marcat tò irònic, però ensems d'una profunda tendresa per personatge central i per extensió per l'ésser humà i per la vida. En ella se relaten nombroses històries de trobades efimeres, unes sòrdides, d'altres, perilloses, d'altres penoses, sempre decepcionants.

Una teràpia conductista assaig-error-encert. El rerrefons, la progressiva maduresa que va adquirint-se a través de l'experiència.

Es una història contada a un altre personatge que té el dò de saber escoltar.








Cròniques Personals original de Llum Sánchez



77



Crec recordar que va ser a Ernesto Sábato a qui li vaig llegir aquelles paraules: " ...un escriptor només comença a ser-ho quan ja ha superat els seus fantasmes". Aleshores no ho comprenia ben bé. Després quan créia haver-ho comprés vaig pensar, "jo mai no podré lliurar-me dels meus fantasmes, en són molts i molts grossos". Ara m'adone que era una qüestió de temps.

Si que arriba un moment en que ja pots lliurar-te a la ficció, però entenent aquest terme en sentit ampli. De cas no és ficció la interpretació que li donem a les situacions que vivim, als nostres records, als nostres desitjos, il·lusions, fracassos ...no és ficció?. Només pel relat sesgat que hem de fer, per la necessitat d'expressar-ho amb paraules, per ficar-ho en el cosset de la semàntica ja fem ficció. Mai ho diem com és, com va ser, és una interpretació, una variant entre milers i milers"

Les paraules de Sábato em van frenar durant no sé quant de temps. Tenia una certa tendència a creure a als altres, si més no, si són persones de talent. Després reaccione i em torne hipercrítica. Un poc vaig de banda a banda... encara que això no em preocupa, ara no em preocupa perquè perceb la meua coherència interna. He hagut de tentar amb paciència per arribar a comprendre-ho, "pacient i laboriosa com un benedictí" com llavors em definía un amic .

"La dolça picor de la sarna" està pensada des de fa anys. Es una novel·la amb un marcat tò irònic, però ensems d'una profunda tendresa per personatge central i per extensió per l'ésser humà i per la vida. En ella se relaten nombroses històries de trobades efímeres, unes sòrdides, d'altres, perilloses, d'altres penoses, sempre decepcionants.

Una teràpia conductista assaig-error-encert. El rerefons, la progressiva maduresa que va adquirint-se a través de l'experiència.

Es una història contada a un altre personatge que té el dò de saber escoltar.

































Publica un comentari a l'entrada