dimarts, 29 de desembre de 2015







             Cròniques Personals originals de Llum Sánchez


42


Em trobe sola a casa. Aquest últims dies he anat un poc atrafegatda tot i que enguany m'ho he pres amb temps. El sopar de Nadal, amb els fills i les seues parelles...Els regals foren acollits entre bromes i ironies. "Per la mama", dèia un paquet decorat amb blanc i daurat ; hi vaig prendre sense ni sospitar què podria ser...Vaig començat a desprendre el llaç tot voluptuós, a continuació una cosa esplèndidament presentada amb delicades capes de papers de seda de colors diversos, un de verd suavíssim es superposava a un malva esquissit...després un llàmpec d'ocre deixava pas a un salmó,  seguit d'un gris delicadíssim...A tot això el cometaris d'uns i d'altres, les ironies, la meua impaciència...riures i somriures... i finalment: Ta-Ta-Ta-Xannnnnn!!! Un petit flaçó em veia parpallugues del seu estoig estant, semblava un brillant autèntic...Em va encisar tan bon punt vaig olorar-lo mentre que els ulls se m'omplien d'una boirina apenes perceptible. Sentia espectant la mirada de tots ells... de tots ells.

Gaudim de salut i ens estimem, trobar-nos junts ens proporciona una gran satisfacció. Ara m'adone que hem anat construïnt aquesta relació a poc a poc, laboriosament i incansable, millorant les condicions, acoblant-nos, conéixent-nos, lliurant a l'oblit els difícils moments de desencontre.

Ara tot és diferent, atencions i detalls per part dels fill i les seues parelles, sense rebombori, serenament. Quan cal ens prestem recolzament, atenció. Potser això és el que tant havia desitjat, però no hauria sigut capaç de definir-ho tal com ara ho vivim. Bó, m'agrada la nostra vida i la relació que gaudim. El fet de retrobar-me, d'haver superat la depressió crònica que patía, m'ha donat una serenitat i un saber fer que és just allò que desitjava. Per la qual cosa em felicite cordialment i em penje la medalla de "L'Andeu", i als meus també, perquè entre tots hem sigut capaços de restaurar les nostres relacions i d'aprofundir als nostres sentiments, de donar-los la fermesa i la pulcritut, la vitalitat i la solidesa que calia...

Quan pense que pot arribar el moment que ens tinguem; no no crec que falte molt, sempre recorde aquella bellíssima pel·lícula de Julieta Massina. Ella ja era una àvia, el seu era un personatge tan ple de tendresa...tan dolç. La seua expressió tan esplèndida, tan plena de serenitat, de saviesa...Sí, m'agradaria tornar a criar, a tindre una criatura als meus braços a mirar-la, a cuidar-la...Reparar aquelles mancances que per la meua jovenesa i inexperiència van haver de sofrir els mues fills..."No sabíem més, teniem vint anys" .
Publica un comentari a l'entrada