Cròniques Personals originals de Llum Sánchez
42
Em
trobe sola a casa. Aquest últims dies he anat un poc atrafegatda tot
i que enguany m'ho he pres amb temps. El sopar de Nadal, amb els
fills i les seues parelles...Els regals foren acollits entre bromes
i ironies. "Per la mama", dèia un paquet decorat amb blanc
i daurat ; hi vaig prendre sense ni sospitar què podria ser...Vaig
començat a desprendre el llaç tot voluptuós, a continuació una cosa
esplèndidament presentada amb delicades capes de papers de seda de
colors diversos, un de verd suavíssim es superposava a un malva
esquissit...després un llàmpec d'ocre deixava pas a un salmó, seguit d'un gris delicadíssim...A tot això el cometaris d'uns i
d'altres, les ironies, la meua impaciència...riures i somriures... i
finalment: Ta-Ta-Ta-Xannnnnn!!! Un petit flaçó em veia parpallugues
del seu estoig estant, semblava un brillant autèntic...Em va
encisar tan bon punt vaig olorar-lo mentre que els ulls se m'omplien
d'una boirina apenes perceptible. Sentia espectant la mirada de tots
ells... de tots ells.
Gaudim
de salut i ens estimem, trobar-nos junts ens proporciona una gran
satisfacció. Ara m'adone que hem anat construïnt aquesta relació a
poc a poc, laboriosament i incansable, millorant les condicions,
acoblant-nos, conéixent-nos, lliurant a l'oblit els difícils
moments de desencontre.
Ara
tot és diferent, atencions i detalls per part dels fill i les seues
parelles, sense rebombori, serenament. Quan cal ens prestem
recolzament, atenció. Potser això és el que tant havia desitjat,
però no hauria sigut capaç de definir-ho tal com ara ho
vivim. Bó, m'agrada la nostra vida i la relació que gaudim. El fet de
retrobar-me, d'haver superat la depressió crònica que patía, m'ha
donat una serenitat i un saber fer que és just allò que desitjava.
Per la qual cosa em felicite cordialment i em penje la medalla de
"L'Andeu", i als meus també, perquè entre tots hem sigut
capaços de restaurar les nostres relacions i d'aprofundir als nostres
sentiments, de donar-los la fermesa i la pulcritut, la vitalitat i la
solidesa que calia...
Quan
pense que pot arribar el moment que ens tinguem; no no crec que falte
molt, sempre recorde aquella bellíssima pel·lícula de Julieta
Massina. Ella ja era una àvia, el seu era un personatge tan ple de
tendresa...tan dolç. La seua expressió tan esplèndida, tan plena
de serenitat, de saviesa...Sí, m'agradaria tornar a criar, a tindre
una criatura als meus braços a mirar-la, a cuidar-la...Reparar
aquelles mancances que per la meua jovenesa i inexperiència van
haver de sofrir els mues fills..."No sabíem més, teniem vint
anys" .
Comentaris