dimecres, 30 de desembre de 2015





               

Cròniques Personals original de Llum Sánchez



43


El sol fa cucamones entre les boires. Des que vaig arribar tan sols ahir vaig poder gaudir-lo...Tot un plaer, per cert. Necessitava aquests dies de tranquil·litat i també aire net. Ara, ací, és un altra cosa. Els darrers dies a València foren extenuants. He d'aprendre a viure senzillament, una vida sense complicacions, sense angoixa. Encara en sent entre el pit i l'estòmag com em batega el cor i la gola...Tota una vida no s'esborra tan fàcilment –la prodigiosa memòria de les cèl·lules...–.

Ara m'ho propose de ferm:"S'ha acabat la guerra", aquesta és la consigna, encar avui arrossegue les conseqüències de les decisions desencertades. Em sembla millor un dia a dia sense ensurts, sense angoixes, els lent fluïr d'una vida amable. Algun petit caprici...Poc més. Ho sé però no ho faig, se m'esmuny. Encara resten energies difícils controlar. Treballe la unitat, és una necessitat prioritària. Ara ja no em puc avenir a viure d'altra manera. Se m'ha fet molt tart per aprendre. Ja sóc una dona gran, que per sort no ha mort del tot aquella xiqueta encuriosida i inquieta que fou; això és un punt!

Segueix sentint interès per moltes coses, sobretot ara que per fí m'acoste a la "comprensió". Amb tot, "al món dels adults, tan sols són les accions que valen", diu A. Lowen. Si aquest conèixement no es plasma en una vida de més qualitat, és estèril. Així doncs encara resta algún cabdell solt –dic del grossos!– Em done un plaç curt, un parell de mesos, un plaç mitjà, mig any, un llarg plaç, any i mig...per solucionar la resta.

Anar-me'n de València, doncs ja no em resta res a fer-hi, necessite tornar a la vida natural del poble. Un espai pròpi, senzill, envoltat de bon gust, sense luxes, però, ni concessions supèrflues, on retrobar-me com sóc ara, perquè aquesta és la que sóc i per ser-ho cal despullar-me, desprender'm de tot allò innecessàri, que destorba, que obstaculitza...I per què? per ser, tan sols per ser! Es por ser i fer? Jo crec que abans s'hauria de consolidar el ser, eixa unitat tan necessària, el pròpi conéixement, per dur que siga, la pròpia aceptació sense recança. Una i altra vegada, fent oblidar, dessarrelant del cos i de la ment les pautes equívoques. Requereix temps i dedicació. Abadonar tot excés. Tornar a la elementalitat, un viatge aventurat i potser venturós, perquè sols així es pot guaitar un altra forma de ser, i per tant de viure, atès que el contrari ha estat un fracàs dels anteriors intents és vital. No ei...( després d'una interrupció ja no sé per on anava)

Ara parle d'una cosa que conec, amb la que em trobe familiaritzada. L'anàlisi també m'ajuda. Si no hi hagués fet, no hauria pogut seguir endavant, era ja una condicció necessària. Atès el meu ordre de prioritats ja no deuria ajornar-lo més. Aquest em mena a considerar, així en obert, a encaixar fragments, retalls... a integrar, i sobretot a abandonar ja definitivament velles qüestions. És una tasca d'higiene mental. Sí que pot ser llarg i evidenment és costós en sentit econòmic i en sentit de l'esforç que implica, però molt possitiu. Si hagués tingut l'oportunitat d'emprendre-ho abans m'hagués estalviat moltes preocupacions. Ara considere, per tant, també els avantatges de la ciutat...i eixe instint meu de furó, sempre indagant, a la recerca, sense saber molt bé de què, inconformista i pacient, qualitats i defectes a parts iguals m'han ajudat a aconseguir allò que des de sempre m'havia proposat: el coneixèment.

En aquest sentit comence a pensar que la meua vida, lluny del que tantes vegades he pensat, ha estat realment un èxit. Tots i casdascú dels meus esforços més afanyosos ara mostren un sentit. Hem tingut la santa paciència acumular experiències, vida encara que aparenment no semblés tenir cap sentit, o molt poc. Amb tot eixes abuntoses vivències, complexes, ximples, disperses a vegades, faltes d'unitat o gratuïtes, eren uns materials inestimables que després aprofitaria per interpretar-lo, per traure conclusions, proves, evidències del tot necessàries. I així és com ara em serveix d'aquest immens vagatge de vida i el fem servir, ara que sembla que ha arribat el moment.

Escric i ni m'adone de certa fluidesa. Malgrat la dolcesa del temps i del paisatge, l'aire i el color del sud, blaus i malves, grisencs brumosos o diàfans, el primer sol de la primavera, després d'alguns dies de grisor, del piular encisador dels ocells, encara que no m'he pogut desprendre de la sensació de manca-de-temps, tot arribarà. La maduresa deu ser l'edat daurada.

Jo encara no ho he comprés a nivell vivencial i em sorprenc preocupant-me per aquesta o l'altra niesa. Com si m'entossudés en ignorar que açò ja pertany al passat i que la vida d'una vegada i per sempre s'ha tornat amable i pacífica. aquesta estúpida dona té el cap força dur. És molt curiós cóm som papaços d'acomodar-nos molt més prompte al sofriment que a la felicitat. Per gaudir d'aquesta ens cal un aprenentatge molt més intens. Perquè és incompatible amb tot el que significa esforç i artifici, i aquestes han estat les premises de tota vida humana., també la meua, és clar, i abatre-les no és gens senzill.

Ara ja no em cal ensenyar res, no representar ser un model, no emetre opinions i ni tan sols formar-me-les. Es un gran pes que m'he tret de damunt. Viure sotmés a la total vulnerabilitat de la vida sense ánim de lluita és situar-se just a la zona d'invulnerabilitat, amb la qual cosa se justifica ampliament la savia mesura d'haver copsat la humilitat tan necessària que ens ajuda a abandonar tota pretenció i a trobar la mesura exacta.

Sembla que divague però tan sols pretenc consolidar els subtils matissos d'un procés tan antic com l'ésser humà o pot ser com el món. Per això és tan convenient eixir de l'ambit domèstic on ens passem la vida, on ens embrutim i no fem més que girar la roda sense gosar desenganxar-nos, temorosos i angoixats per l'inèrcia, no per motius justificats. Ara, ací, lluny de l'altre espai i l'altre temps, detecte altres possibilitats que tant sols fa uns dies ni sospitava. Necessite eixir més. Recorde la meua vivenda a la ciutat, obsoleta, grisa i fosca. Ja no té sentit, el seu moment ha passat. Dec d'anar pensant en un nou emplaçament encara que no ho puc fer d'una forma inmediata, doncs depenc de circumstàncies que escapen del meu control. Amb tot no me'n havia adonat amb tanta claredat com ara. Es com quan fa tretze anys vaig decidir canviar de vida. La certesa, la necessitat d'enfrontar el canvi va imposar-se per se; no restava més que actuar, començar a prendre decisions. Igual mire ara, amb la mateixa circumspecció el meu món, i sóc conscient que he de deixar-lo, d'una manera o d'un altra. Trobaré, com aleshores, les circumstàncies propícies i tot es tornarà fàcil i clar.

Prompte sabré exactament qué he de fer, on anar i com. Prompte comptaré amb la informació que em cal per engegar el nomadisme que porte a dins de tots els meus principis.


Publica un comentari a l'entrada