Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies

               Cròniques Personals

40

Ha tocat la Telma, que vindràn demà. Dinarem junts. Molt bé. De vegades encara em venen al cap alguns records...i sé que he de cancel·lar-los. "Les coses són com són", dèia sovint la gent gran per tancar una discussió o un possible dissentiment...Passar una estona junts és molt agradable després de tot.

Ser una dona lliure comporta un risc, atés que els altres entenen més les uniformitants que les disidències. La llibertat és un concepte que a vegades incomoda. La persona lliure es considera un estrany espcimen, que no encaixa amb les conductes habituals de la gent. Tanmateix ho comprenc i potser per això no refuig el malestar que em produeixen certes situacions, perquè sé que se'n passen prompte i torne a reequilibrar-me.

Amb tot, he pogut constatar que aquest fet podia resultar, si més no, molest. I no és que feren servir estratègies especials, sinó que són les nostres maneres habituals. Tota una filosofía que no comparteix; reconec que sóc un ésser primari. " Si m'estimes, no em faràs patir" "Si em fas patir i a més, innútilment, serà que no m'estimes..." 

Tot i això ser capaç de redissenyar noves relacions sense haver d'arribar al trencament comporta cert grau de flexibilitat. També es cert que la vida que havia imaginat no tenia res a veure amb la que em va tocar a la "rifa". Necessitava treballar, atés que ara les responsabilitats eren cada vegada més exigents, els ingressos, escassos; les despeses i les exigències d'una vida independent em van descobrir un món complexe i difícil, farcit de responsabilitats, d'inseguretat econòmica i de la necessitat constant d'implementar nous esforços d'adaptació a la nova realitat que s'imposava; la vida de parella, la precarietat al treball, la dificultat de viure a una ciutat molt lluny de la família...l'inclemència d'un clima molt més fret, l'allunyament de les nostres respectives famílies...I, per arrodonir el quadre, vaig descobrir-me amb "estat de bona esperança". s'imposava la necessitat de exercir la meua professió bé fos de sustituta o d'interina. 

Amb tot al llarg d'aquell procès vaig aprendre que és molt més significatiu el que ens uneix que allò que ens separa. Amb el temps, dels pares i de la familia tota he tret en conclusió que la vida passa amb tot els seu seguici d'exits i fracassos, de frustracions i descobriments, d'il·lusions i desencís...I per sort paga la pena. 

Ara, que ja em sent responsable de mi mateix, m'adone que res no és fàcil, tot i que no hagués passat res si aquesta decisió l'hagués pres uns anys abans. Com no passarà res, ara. Un retret, una queixa..., no m'atabala, es pot parlar qualsevol tema. Comprenc que res dura sempre, tot resta sotmés a la llei del canvi constant. "Cambia, todo cambia," diu Mercedes Sosa en una bellíssima cançò.