dimarts, 8 de desembre de 2015





                Cròniques personals


30


He trobat un llibre com caigut del cel "Maestros valencianos bajo el franquismo". Ara seguiré documentant-me sobre la Guerra Civil, és un tema recurrent per les generacions dels fills dels que van patir-la en propia carn, i mai no ben acabada d'explicar. Llavors hi havia entre la gent allò que es podia anomenar un pacte de silenci, com no podia ser d'altra manera. Quan preguntàvem es limitaven a relatar anècdotes aillades relacionades amb l'escasesa o manca d'aliments, roba, medicaments...i totes les carències imaginables, les mares; si em dirigia a mon pare, de vegades se'm quedava mirant i jo obserbava cóm els ulls s'hi l'omplien de llàgrimes... Van haver de passar anys per conéixer els "perquès" de gran part d'allò que constituïa el món dels adults. Amb tot, quan parlaven, les informacions eren tan sesgades que semblaven les peces d'un trecaclosques que els xiquets mai no gosàvem imaginar complet.

El tema de la guerra era un assumpte reservat, vaig deduïr als meus pocs anys. Al poble encara recorde una esglèsia en runes..., l'escasesa d'aliments, les families empobrides compartint diverses dependències d'una casa."L'organillo"carregat i arrossegat per un burret, que s'aturava als cantons dels carrers, mentre el seu amo girava una manivela i començava a sonar alguna cançó de "moda" ... Els pobres de solemnitat.., els mutilats, les malalties mortals, la tuberculosi... s'emportava per davant la gent ben jove.

L'ambient d'aquells anys posteriors a la posguerra inmediata, era una barretja de ganes de viure i de escasses possibilitats...Altra cosa que vaig detectar entre els adults va ser la por a parlar, el silenci imposat al menor indici de plantejar-los alguna pregunta...el meu desconcert i la curiositat, eternament insatisfeta, la fam de "saber"contra els "misteris".

Hauré de fer les primeres incursions al camp de la documentació, és la base per practicar l'escriptura. Per altra banda al que tinc escrit sí que hi voldria donar forma definitiva. "Coses de xiquets" és un obra que m'agradaria dedicar als meus fills, perquè van ser els que me l'nspiràren . He d'afegir els capítols que manquen...Un altre projecte és "Ciao, Fellini" sobre el viatge a Itàlia...Amb tot de moment em sent incapaç de mamprendre un projecte d'una manera seriosa, les condicions professionals i familiars per ara m'ho fan impossible. Hauré d'esperar.

Recorde que he viscut períodes molt creatius, quan després dels cursos de teatre vaig integrar-me a un grup i acabàrem fent representacions amb públic; o després, quan amb algunes companyes de treball, organitzàrem un programa de radio que solíem emetre els divendres per una emisora local...Amb aquest ambient solia escriure un conte radiofònic per setmana. Era curiós sentir fluir les idees, els arguments, després en equip fer la grabació per l'emisora...escoltar per telèfon els comentaris dels oients...Anar-se'n al barri del Carme a celebrar-ho...El sentiment experimentat ens compensava de l'esforç i les renuncies que suposava escriure.

De moment a l'escola la feina va bé. L'alumnat respon però dels companys...no es pot dir el mateix. Sort que ja ho accepte com un fet consumat i no em fa patir massa, o si més no, això és el que desitge. Impartint les classes, malgrat la dificultat que implica l'ensenyament de la pròpia llengua a un alumnat majorment castellanoparlant, em sent "quasi" feliç. I encar he estat capaç de negar-me a assistir a actes de confraternitat. Desteste el "teatre" fora dels escenaris.

Sort que em trobe millor, quan vaig acabar el curs estava feta un lluç.






Publica un comentari a l'entrada