Cròniques Personals
31
Finalment
he hagut d'anar al metge, plaques i romanços..."possible
fractura o fisura..." sí, al pómul. Vaig sentir una ràbia
cega. I jo tan figa, esperant, una vegada més, que el cos s'ho
apanyés...és que sòc més infeliç que una espardenya! Així que
demà em toca parlar amb el cirujà maxilo-facial, a veure si pot fer
algun miracle després de tres mesos. Ja vaig arribar a la consulta
pensant que podía ser això, tot i que em va cridar l'atenció la
lentitut en que es resolvia el procès de recuperació, però...en
fí. Demà veure'm; sort que la dieta hipocalòrica va donant els
seus fruits. Prompte podré posar-me la meua roba.
Esta
vesprada he estat acabant de llegir el llibre sobre el president "D.
Manuel Azaña" i s'hi m'ha passat en un bis-bas; ara seguiré
amb "Mestres valencians durant el franquisme". Per fí
comença a parlar-se de la Guerra Civil. Per mi que està produint-se
un moviment de recuperació de la Memòria Històrica. Es parla d'un
pacte d'oblit que els polítics de torn consensuaren per fer la
trancisió de la dictadura a la democràcia. Es vergonyós...No sé
si s'hagués pogut fer d'altra manera, però quan més m'assabente
del procès d'aquella malhaurada etapa, més pena i indignació
m'envaeix.
Potser
aquesta epidèmia d'amnèsia col·lectiva explique l'estat
d'electroencefalogràma plà que mostra la nostra societat –amb
honroses excepcions –. També pot ser que s'explique l'obstinació
de la gent amb el recolzament al partit del govern, malgrat la llarga
llista de corruptel·les de tots els tamanys imaginables, que han
eixit a la llum. Aquests personatges semblen una versió actualitzada
i repolida del franquisme, els seus hereus a la europea. Milions per
a l'Opus Dei! ...i a l'escola pública a passar de l'aire...Amb
tantes mancances, ara mateix no tindrem ni per clarió.
Quina
parida de Reforma Educativa, no hi ha diners per actualitzar el sou
dels mestres, però sí per mantenir l'ensenyanment privat. Haurem de
recordar algunes circumstàncies per poder explicar-nos aquest
merder. Mentre la gent calla i mira la "tele" o el futbol,
oh, el futbol! la segona de les deitats del món actual; per tant
futbol a totes hores, a gairebé totes les cadenes de televisió
tant públiques com privades, i quasi totes les de ràdio, i després,
el sumum del deler...! la grollera parafernàlia dels "inxes",
l'enorme entrepà, cara ferotge, bufanda del pròpi al coll...i a
fotre crits, i de vegades, verga! . Es clar, som una civilització en
decadència; queden tan poques coses amb les que creure...tan
poquetes...
A l'escola ara treballe els Drets Humans amb un grup d'alumnes; quina ironia ensenyar-los que les persones tenim uns drets pel fet de ser persones, és a dir, que no es poden an.nular de cap manera; tanmateix gran part de l'Humanitat és víctima d'un incompliment general i sistemàtic del compromis amb els drets humans. Que España comèrcia amb l'armament...per a la nostra vergonya... que al seu moment ens vam declarar un país pacifista. Mentre l'alumnat mostra actituts de denúncia i d'impotència, i jo, malgrat els meus dubtes, els he de fer creure als alumnes que encara ens resta l'esperança. (redeu!) quin "paperet".
El
temps passa de pressa. Les forces, minven. De vegades em preguntre si
és cert que desitge viatjar i dur una vida nòmada. De vegades pense
que no sé on anar, i moltes de les meus iniciatives unes vegades han
resultat poc satisfactòries, i d'altres francament desastroses. Per
altra banda de tant en tant pense que quan acompleixca seixanta–i–
un anys no sé si llavors tindré forces per agafar el "pendin"
i(com deia m'agüela) i anar-me'n...amb tant que ho desitge.
No,
no em trobe desesperançada sinó ben al contrari, plena de vida i
energia; tanmateix en algun moment no puc evitar el dubte, no puc.
Sóc concient que el risc és gran, i això m'esglaia. Ara, fins i
tot, per anar al cinema m'ho pense, no sé ben bé què em passa; els
meus mecanismes trontollen quan em sent víctima de la manipulació,
de l'engany, amb més raó si em ve per part de qui m'havia ofert
l'imatge d'una persona honesta, d'una entitat honesta, d'un partit
honest...
Ara
mateix he de centrar-me amb propostes més senzilles i realistes,
treballar sense estressar-me, acceptar les circumstàncies que no puc
canviar, dirigir el meu destí des de la posició dels peus ben
plantat a terra, la relalitat és la que mana, s'ha d'acceptar.
Aprendre a seleccionar el que realment paga la pena, l'esforç, el
temps, la remuneració justa pel pròpi treball són exigències
irrenunciables de la tota persona i dels grups humans.
Mantenir
la pròpia individualitat sense pors, decididament; estar en contacte
permanent amb un mateix, què pense?, què desitge? què sent, quins
són els meus recursos?...quines les meues mancances?...Quan difícil
és aprendre a estimar-se quan t'han ensenyat a odiar-te; malgrat
això cal aconseguir-ho sense caure en l'egocentrisme. El respecte
per un mateix és la basse dels respecte pels altres.
Comentaris