Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies

               Cròniques Personals

             31

Finalment he hagut d'anar al metge, plaques i romanços..."possible fractura o fisura..." sí, al pómul. Vaig sentir una ràbia cega. I jo tan figa, esperant, una vegada més, que el cos s'ho apanyés...és que sòc més infeliç que una espardenya! Així que demà em toca parlar amb el cirujà maxilo-facial, a veure si pot fer algun miracle després de tres mesos. Ja vaig arribar a la consulta pensant que podía ser això, tot i que em va cridar l'atenció la lentitut en que es resolvia el procès de recuperació, però...en fí. Demà veure'm; sort que la dieta hipocalòrica va donant els seus fruits. Prompte podré posar-me la meua roba.

Esta vesprada he estat acabant de llegir el llibre sobre el president "D. Manuel Azaña" i s'hi m'ha passat en un bis-bas; ara seguiré amb "Mestres valencians durant el franquisme". Per fí comença a parlar-se de la Guerra Civil. Per mi que està produint-se un moviment de recuperació de la Memòria Històrica. Es parla d'un pacte d'oblit que els polítics de torn consensuaren per fer la trancisió de la dictadura a la democràcia. Es vergonyós...No sé si s'hagués pogut fer d'altra manera, però quan més m'assabente del procès d'aquella malhaurada etapa, més pena i indignació m'envaeix.

Potser aquesta epidèmia d'amnèsia col·lectiva explique l'estat d'electroencefalogràma plà que mostra la nostra societat ­–amb honroses excepcions –. També pot ser que s'explique l'obstinació de la gent amb el recolzament al partit del govern, malgrat la llarga llista de corruptel·les de tots els tamanys imaginables, que han eixit a la llum. Aquests personatges semblen una versió actualitzada i repolida del franquisme, els seus hereus a la europea. Milions per a l'Opus Dei! ...i a l'escola pública a passar de l'aire...Amb tantes mancances, ara mateix no tindrem ni per clarió.

Quina parida de Reforma Educativa, no hi ha diners per actualitzar el sou dels mestres, però sí per mantenir l'ensenyanment privat. Haurem de recordar algunes circumstàncies per poder explicar-nos aquest merder. Mentre la gent calla i mira la "tele" o el futbol, oh, el futbol! la segona de les deitats del món actual; per tant futbol a totes hores, a gairebé totes les cadenes de televisió tant públiques com privades, i quasi totes les de ràdio, i després, el sumum del deler...! la grollera parafernàlia dels "inxes", l'enorme entrepà, cara ferotge, bufanda del pròpi al coll...i a fotre crits, i de vegades, verga! . Es clar, som una civilització en decadència; queden tan poques coses amb les que creure...tan poquetes...

A l'escola ara treballe els Drets Humans amb un grup d'alumnes; quina ironia ensenyar-los que les persones tenim uns drets pel fet de ser persones, és a dir, que no es poden an­.nular de cap manera; tanmateix gran part de l'Humanitat és víctima d'un incompliment general i sistemàtic del compromis amb els drets humans. Que España comèrcia amb l'armament...per a la nostra vergonya... que al seu moment ens vam declarar un país pacifista. Mentre l'alumnat mostra actituts de denúncia i d'impotència, i jo, malgrat els meus dubtes, els he de fer creure als alumnes que encara ens resta l'esperança. (redeu!) quin "paperet".

El temps passa de pressa. Les forces, minven. De vegades em preguntre si és cert que desitge viatjar i dur una vida nòmada. De vegades pense que no sé on anar, i moltes de les meus iniciatives unes vegades han resultat poc satisfactòries, i d'altres francament desastroses. Per altra banda de tant en tant pense que quan acompleixca seixanta­–i– un anys no sé si llavors tindré forces per agafar el "pendin" i(com deia m'agüela) i anar-me'n...amb tant que ho desitge.

No, no em trobe desesperançada sinó ben al contrari, plena de vida i energia; tanmateix en algun moment no puc evitar el dubte, no puc. Sóc concient que el risc és gran, i això m'esglaia. Ara, fins i tot, per anar al cinema m'ho pense, no sé ben bé què em passa; els meus mecanismes trontollen quan em sent víctima de la manipulació, de l'engany, amb més raó si em ve per part de qui m'havia ofert l'imatge d'una persona honesta, d'una entitat honesta, d'un partit honest...

Ara mateix he de centrar-me amb propostes més senzilles i realistes, treballar sense estressar-me, acceptar les circumstàncies que no puc canviar, dirigir el meu destí des de la posició dels peus ben plantat a terra, la relalitat és la que mana, s'ha d'acceptar. Aprendre a seleccionar el que realment paga la pena, l'esforç, el temps, la remuneració justa pel pròpi treball són exigències irrenunciables de la tota persona i dels grups humans.

Mantenir la pròpia individualitat sense pors, decididament; estar en contacte permanent amb un mateix, què pense?, què desitge? què sent, quins són els meus recursos?...quines les meues mancances?...Quan difícil és aprendre a estimar-se quan t'han ensenyat a odiar-te; malgrat això cal aconseguir-ho sense caure en l'egocentrisme. El respecte per un mateix és la basse dels respecte pels altres.