Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies

   

                            Cròniques Personals

                           (originals de Llum Sánchez)

                             01

Aquest aniversari em regalaré una ploma estilogràfica, em fa goig, així que ha arribat el moment i el motiu. Sóc aquí, a la terrassa. Vespreja. Ara mateix atacaràn frenètics els mosquits i ja no haurà qui aguante. Llàstima, ara s'hi està prou bé.

Fa dies que no parle amb l'Elena vull tocar-li però no trobe el moment. Hui vindran a sopar Carla i Pere, no m'han dir a quina hora; és igual, no tinc pressa. He estat llegint una bona estona asseguda al balancí. Com que és diumenge m'he prescrit descans. Demà més.

La quotidianeitat és llefiscosa...Qué xocant que comence amb coses així... Sí, això també és la vida, el fluix assossegat del temps, els darrers dies de vacances...una pausa al ritme ordinari, un interval. Han passat tan prompte...No, no em queixe ho he ben aprofitat. 

Els "pipis" ja s'ha retirat a su lloc. Des de que, per descuit, vaig deixar oberta la porteta de la gàbia, se'm van anar més de la meitat. Els que resten estan tristos, ho sé i prou que ho lamente. No vaig poder evitar-ho. Ara només un mascle resta fora del seu colòc, serà el pare, o l'avi, es rasca i sembla que vigila desde damunt el palet.

De Valèria vaig rebre carta l'altre dia. Ara tenen ella i la seua parella un "xaleto". Supose que prompte jugaràn en Borsa. Serà difícil, supose, alternar aquesta activitat amb la ceràmica, tot i que deu fer-ho prou bé. Mai som qui creiem que som. Amb tot perceb que una part d'ella que m'és molt estimada, s'ha perdut pel camí. No vol que perdem el contacte, diu, i jo hi trobe superficial. Recorde que llavors em generava un sentiment estrany, contradictori, potser. En algun moment m'hagués agradat que fos una nina per esguellar-la i veure què tenia dins, com feia amb les meues de menuda.

Llum Sánchez

Cròniques Personals

02

No, encara no tinc la plona estilogràfica, això és un boligraf d'aigua que a mí em sembla prou bó. La ploma la tinc reservada i el tinter també, tot i que de vegades em fan mal les mans, note com si vulgueren adormir - se'm.

L'altre dia vaig veure a Dora. Pasàrem el dia juntes, un dia molt bó. És graciosa, ara està enamorada com una adolescent...igual.

Tic molta caloR em trobe agoviada. Cal que canvie l'oratge, que refresque. De vegades no hi soporte...les mans em cremen, el cos em crema, vull fer les coses però vaig a pas de formiga, i així no pot ser.

Acabe de veure un programa de televisió sobre biogràfies. Ara em manca res per acabar "El genio y la locura" de philipe Brenot, psiquiatra. Una reflexió sobre el funcionament psíquic de la persona. Molt bò. M'ha enganxat... ve a constatar les meues opinións i d'altres que em féiem dubtar. Per exemple, pel que fa a l'escriptura...Possiblement vaig començar a escriure en un moment en el que necessitava elevar le meua autoestima, ser algú, practicar un cert narcicísme. O bé abocar al paper les meues angoixes, que n'eren grans i profundes. Llavors era allò que s'anomena l'escriptura terapèutica. Ho sospitava, però et fas la il·lusió de tenir talent. En qualsevol cas vaig passar molt bones estones i tinc la convicció de poder-ho recuperar.

Després van canviar les circustàncies a ran de la separació. Evidentment no podia seguir escrivint, no ho podia fer. Tot i això varen ser amargues experiències con queda reflectit a aquests quaders. Al llarg d'aques anys només he pogut pràcticar l'escriptura terapèutica i prou bé que m'ha vingut, atés que les meues possibilitats de comunicació han anat minvant, i ben pensat no convé comentar amb ningú segons quines coses...La vida personal requereix també la discreció que suposa el pròpi respecte. Cap sinceritat absoluta és precisa ni encara en aquests papers tot i que sóc l'única persona que hi té accès...Amb tot ni se sap on poden anar a raure ni quin ús ni interpretació s'hi pot fer. Res. Així que amb una dosi raonable de desconfiança he anat transcrivint aquelles qüestions que més m'han preocupat.

Sóc conscient que en reprendre l'escriptura després d'un llarg període d'anys, ho feia per motius d'higiene mental. Si era capaç de verbalitzar les diverses situacions que afectaven a la meua persona, pel fet de fer-ho m'obligava a introduïr un cert ordre al meu pensament. De fet ha estat així. Sempre m'ha resultat de gran utilitat estructurar el pensament, els sentiments, les esmocions...per tal d'expressar-los.

Llum Sánchez

04

                           

Cròniques Personals

05

Cròniques personals

06

Acabe de tornar de Titaguas. He estat amb Eugènia. Dos dies intensos. El paisatge és impressionant. Vam pujar al castell d'Alpuente... el que hi resta. El poblet molt bonic i ben conservat. Els carrers empinats, les balconades plenes de plantes, la gent, amable...La meua enyorança del poble on vaig passat els primers anys...Jo sóc de poble.

Eugènia em convidà a dinar a un restaurant, menjar de la terra, olleta, amanida, i embotits "de la horza". Feia temps que no em permetia aquests luxes, en tots els sentits...Després, a la baixada, de lluny vam sentir sonar una guitarra...Era el tio José, un vellet de prop de vuitanta anys acompanyat de la seua dona, desdentada com ell, i una altra veïna. Ens va dir que s'estimava més estar-hi tocant el laut que anar-se'n al bar. Tocava depressa, sense donar-li el temps a les notes...semblava impacient. Eugènia i jo provàvem de seguir-lo cantant, fins i tot ella es marcà unes passes de dansa. Havíem arribat demanant aigua, ella els conéixia... coneix molta gent. Entre tocata i tocata conversàvem.

El tio José tenia una expressió dolça i no vaig estar-me de fer-li unes fotos. El seu germà i la dona em van semblar prou eixuts.

Embotit de Xelva, qué bó!. A ca Eugènia vam cuinar per dur al forn de llenya un bescuit, rostit de creïlla, ceba, pebreres...La gent d'aquí menja bé. Quines safates de rostit, amb carn, molta carn...Era preciós ser-hi esperant que apregués la nostra llanda mentre la gent anava emportant-se els arrossos, les seues pastes, empanades...de tot. És percebia un ambient de properitat...Em vaig alegrar interiorment.

Llargués converses a la terrassa , passejant, a la cuina...Ahir anàrem al barranc de la "La buena leche" des d'on a boqueta nit, a aquella altura, guaitàrem les llumetes dels pobles veïns enmig d'una blavor fosca., mentre encara s'albirava la claror del sol al darrere d'una montanya. Xerrarem una estona amb el vigilant de medi ambient, intal·lat a una torreta on passava tot sol el dia senser, de nou a nou. Ens va dir que els gossos i d'altres animals domèstics no els estaven permesos...Quanta soledat! Eugènia pujava sovint passetjant el gos. Els camins semblaven de conte, pujaven i baixaven pels turons poblats de pins. Quina pau, la vida se simplifica. Per què ha hagut de passar tansts anys.

Prompte faré l'edat. He pensat celebrar-ho, enguany que em trobe bé, amb els meus @mics. Els convidaré a dinar a un restaurant que vaig veure una vegada a la vora de l'Albufera, voltat d'amplis espais verds i l'aigua, com un espill, per tot. Faré un aigua de València, Esther i el "Sardi", Olga, Teresa...També els ho diré a Erik i a Peter, que també són de la colla.

Així que serà la primera vegada que hauré reunit gairebé tot el meu grup d'amistats...Feia tant, tantíssim temps que ho desitjava...i ara justament, ara que tinc la llar més ben acondicionada, música, bon beure, alguna cosa per acompanyar,

conversa...Si algú tingués una guitarra…