Diaris de ficció

                               Diaris de ficció originals de Llum Sánchez 

divendres, 30 setembre, 1994

Costa de trobar, en el món de la cultura, algú poc convençut de la seua excepcionalitat, algú que no patisca la injusta indiferència del públic, algú que accepte sense dramatúrgia l'èxit o el fracàs.

Manuel Baixauli (Sueca 1963)

Hi ha quelcom de màgic que funciona. Ahir va ser el dinar de primers de curs. Pocs dies abans hi havia estat amb Valèria. Les últimes paraules que va dir-me en acomiadar-nos van ser: Has d'anar a ell, Marina, tu ets provocadora i agressiva...Van ser com una espenta. Tot i que jo em veig tímida y fugissera com un conill.

A l'endemà vaig trobar-me'l a un corredor del centre. L'hi pregunte si vindria al dinar. Ell digué que s'havia apuntat però que no sabia exactament si hi podria venir. Bo, sembles el Ministre d'Assumptes Exteriors. Es va quedar pensant un instant, mentres esperava mostrava la meua impaciència picant el terra amb la punt de la sabata. Després digué, bé...I cadascú seguirem la nostra. Em trobava decebuda. Havia estat pensant que era una ocasió per coneixér-nos una mica, no estava demanant-li que em prengué per esposa. Havia pensar que amb un poc de sort podríem seure junts. Ara tot se'n havia anat en orris per culpa meua.

Vaig assistir al dinar amb cara de guardia civil. A l'hora de posar-nos a taula semblava una ànima en pena, no sabia on seure. No obstant això encara en restava una llumeta d'esperança. Andrea em va dir que havia eixit a veure al seu pare, que vivia amb ell, que tan prompte acabés que vindria. Vaig veure el cel obert.

Quan hi vaig veure entrar el meu cor va pegar un blinco. Va seure al meu costat a l'ensems que els companys acabaren de trobar el seu lloc i feien bromes. Durant el dinar vàrem parlar molt. La seua companya, en estat de gestació, va morir en un accident de cotxe, no feia massa temps. Els metges van intentar-ho tot. No va poder ser, però, el traumatisme afectà el cervell de manera irreversible. Prompte vaig adonar-me'n que no he feiem d'una manera convencional. Malgrat tot en Marcel no és un home trist, ben al contrari, és obert i comunicatiu. Deu meu, no hi podia menjar. Els seus ulls d'aigües profundes, l'elegància dels seus gestos i la seua proximitat em provocaven una excitació que amb penes i treballs intentava disimular. Hi ha quelcom de que hi flueix de la seua persona, malgrat que ara encar nosé definirho. Em mostrà les fotos de Lorena. Mentre em sentia per complet impressionada pel semblant i la joventud. Per altra banda surava una sensació d'irrealitat, no era possible que estiguéssem parlant com dos vells amics. Mai no he conegut ni de bon troç un home com ell. Hagués resat perquè aquell moment no s'acabés mai.

Els companys, finalitzades les postres, el cafè i els cigarretes començáren a desfilar per un motiu o per altre. S'havia de trencar l'encís, molt de malgrat, com diu la Guilermina Mota. La carrossa es va tornar carabassa...

Després d'aquella trobada ja no he tornar a ser jo, no menge, ni parle, ni ric, ni plore, estic en perpetu estat de sonanbulisme. M'adorm pensant amb ell i em desperte a la matinada pensant amb ell. Aquest és ara el meu problema. Jo ja no sóc jo, he perdut el meu ésser, semble una barca a la deriva. Ara que he de fer?. Deixar-ho córrer, o donar-l'hi temps al temps, com diria ma mare?.

I ací estic, escrivint a les dues del matí, com una adolescent enamorada, trobant a faltar la seua presència, la seua veu, la mirada dels seus ulls. I, és clar, així no anem enlloc. El meu món ha perdut el color i el sabor, ara hi veig en blanc i negre com les pel·licules mudes. Ja no puc llegir dues ratlles sense que se'm fique ell pel mig, ni llegir, ni menjar, ni dormir, ni respirar... Sent un desig tan gran de la seua presència...