Diaris de ficció originals de Llum Sánchez
diumenge,
25 setembre 1994
Als
moviments de la memòria, s'hi barregen estranyes associacions
d'idees i divagacions erràtiques que, com els peixos, canvien
bruscament de direcció, queden un moment parats i desapareixen de
sobte.
Amadeu
Cuito (Barcelona 1936)
Sí,
jo també em sentia com els peixos, canviant buscament de
direcció...Vaig néixer al setembre i des que era una adolescent
romàntica i somiadora em va donar per imaginar que a setembre podia
passar qualsevol cosa de màgica. Sí, ja sé que tinc un plus
d'imaginació, i qué farem?. Andreu Rovira també va néixer al
setembre. Demà, si fa bon dia, aniré a dinar a la
platja. Ja he trobat el meu restaurant favorit. És una casa antiga
transformada segons les característiques que demana un lloc públic,
tanmateix conseva encara eixe ambient casolà, pareds molt grosses,
ambient fresc...a l'estiu. A l'hivern no tanquen, els amos hi viuen
tot l'any, però els dies de més fred a l'hora que arribes tenen la
llar encesa, i uns tamborests de fusta molts baixos per als que volem
seure aprop del foc. Són bona gent i l'hi donen un tracte familiar a
la mestra.
Ara
em trobe un poc "apardalà" i de tant en tant em quede amb
la mirada perduda feta una bleda. A qui li digues que a mi anava a
passar-me això...Amb tot no tinc ganes d'estar en guardia contra mi
mateix, perquè això consumeix enegia i la necessite per a d'altres
coses. Quan me'n recorde d'ell és un pensament dolç i tendre... Darrere de totes les meues bogeries roman la Marina disciplinada, la eixa part conscient que de tant en tant arriba i fica les coses al
seu lloc i em fa el sermó. I jo que sí, que bé que té raó...Però
a l'instant ja tinc al cap de bell nou a l'Andreu Rovira..M'agrada pensar que existeix, que el veuré demà posiblement i
que quasi segur seré presa d'un nus a l'estòmag que a penes em
permet de parlar ni acostar-m'hi amb naturalitat. Sóc un quadre, quan
hi tinc aprop se m'obliden les coses, més encara, crec que semble la
boba de Coria,
com deia ma tia Toneta. És dramàtic que als meus anys perda
l'oremus d'aquesta manera. Tanmateix ho accepte com una
característica de la meua personalitat. Potser algun cap solt,
alguna insuficiència de seny emocional. Què dimonis!. Ningú no és
perfecte, no puc anar per la vida de Saron
Stone, ni
falta que fa. M'he d'acceptar com sóc.
Mentrestant
el pense, l'imagine, com és, on viu, amb quí, que fa...Ho ignore
tot d'ell, això és perfecte perquè em permet d'imaginar-me'l al
meu antull. Crear situacions on hi som junts en diversos escenaris,
una cafeteria, un concert, l'ambient íntim d'un pub
prenent
unes copes i xerrant. Sí, sé que l'idealitze a la mesura de les
meues necessitats humanes i afectives. Em cal estimar, ho confesse, supose que com a tothom. Em felicite per la seua existència, que siga
un ésser humà ple de defectes, malgrat la perfecció amb la que el veig ara.
Allò
que més m'admira és la seua facultad d'encisar o desencisar, no ho
sé. Sort que ell no sap ni sabrá mai el que hi pense, si no fos
així es trencaria l'encís. Ell no és així, és evident, no té
res a veure amb les meues emocions i els meus desitjos, aquest els
cree jo. Ell només és el suport o, a tot estirar, la
personalització idealitzada dels meus desitjos i les meues
necessitats.
No
té vida pròpia s'hi la done jo. Puc continuar debatem-me entre la
seua preséncia, abandonar o ignorar-lo. Depen del grau de por i
d'inquietud que em produeixca. Sóc jo la que, com una deesa passada de moda, l'hi he
atribuït ànima i vida, dessitjos i aversions, cualitats i defectes,
fins i tot l'hi he asignat un plaç de vida. Quan concloga ell,
l'Andreu Rovira, serà sepultat a les a les fredes estances de
l'oblit.
Potser
desvarie i el meu entusiasme no té cap fonament. No obstant això
tinc motius per pensar, que atés que no es tracta d'un cas únic,
puga ser una nova creació seminconscient sense cap autonomia.
M'agradaria
tant parlar amb ell tranquil·lament, conéixer-lo, acaronar-li les
mans, primer, els ulls, besar-los, la boca frec a frec, els seus llavis... l' alé tebi...sentir el goig i el plaer. Despullar-lo poc a poquet, sentir el frec de la
seua pell càlida, la proximitat del seu cos, el seu alé. A poc a poc mirar-lo, olorar-lo, amb la llengua tastar-lo, amb
els dits recorrer a pleret tota la orografia del seu cos, mentre
escolte l'escolte mormorar el seu desig, la seua veu que m'explica el qué sent.
Comentaris