dijous, 24 d’octubre de 2013

Diaris de ficció (continuació)





                                   Diaris de ficció originals de Llum Sánchez



divendres, 30 setembre 1994 (continuació)


Només donem propines perquè ens estimin 
una mica més. Encara que sigui mentida.

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)


Per això escric ara, divendres a dos quarts de tres de la matinada, perquè he de col·locar serenament les coses al seu lloc. Sóc més aïna escèptica amb les meues reaccions. I per fi he arribat a discernir les meues carències dels sentiment que voldria dels altres. Amb tot sóc conscient de que existeix certa inestabilitat pel que fa als meus sentiments. Per això he de apaivagar eixes tensions que es produeixen a dintre meu. Ja no sóc una adolescent. I no em puc permetre perdre els papers, ni molt menys implicar a algú amb un joc que pot ser perillós. Tem que les meues rauxes emocionals no només em facem mal a mi. Per bé que barretjar seduccions y treball no és gens recomanable. Ara, al sí de la nit sent una lucidesa que la llum del dia em nega. No val jugar amb la gent, algú pot eixir ben mal parat. L'existencia ha de ser molt més fluida. No es pot agafar l'aztar per la solapa i dir-li: Paga'm el que em deus!. És innútil llançar pilotes fora, a la fi, amb un rampell de lucidesa una s'adona de que no és la vida la que té un compte pendent amb ella, si no que és ella la que s'ha obert aquest compte, en virtut de les seues eleccions.

El pitjor és que ara em costarà retrobar-me. Ara no suporte estar-hi a casa, aquest buit estrany a dintre meu, l'abatiment que no m'abandona ni quan dorm...No he de permetre que em succeixquen aquestes coses. Al cap i a la fi jo sóc aqui, analitzant una situació que he provocat jo mateix i per consegüent he de ser jo la que pagué. Irrebatible. Doncs ja s'han acabat les reflexions per avui. Ara mateix em done un bany mentre escolte música. I si vull plore.

No, no sé si faig bé de plantejar-m'ho en aquest termes. Dramatitze, ostres, quina merda! el temps s'ha detingut, el temps sol passar tan rápit quan hi som aprop. I mentrestant he de seguir vivint amb aquesta enyorança!
Comprenc que no té massa sentit. Tanmateix és el que sent i contra els sentiments no es pot lluitar. Si experimente tota aquesta onada de desig potser em volatilitze i dilluns no podré anar al cole. A veure com he de recobrar la  sensateza. Ho sé, ho sé, podria estar escrint fins al dia del judici final.Tem, però, que no aclariré res. Bo, no volia enamorar-me? doncs ja ho tinc. Crec que no té sentit seguir nedant en un mar d'incerteses. Entesos, tia? no hi ha qui t'interprete. Vols, però no vols voler. Et lliuraries a ell només que et fera sonat els dits. Per més que si ell et digués que sent el mateix per tu segur que agafaves el primer avió i te'n aniries a Honolulu. I no em digues de desvarie. Això és com jo t'ho dic i tu saps que és de veres i no pots negar-ho. Em sents?. No em pose nerviosa només que em refot que sigues tan teatral. Teatral?. Teatral o prefereixes que et diga...

No, no, ja m'has dit prou. Doncs això, pren-te una ti·la doble i deixa't viure que pel camí que vas et veig lliurant-t'hi als vicis altra vegada. Als vicis?. Si mal no recorde ¿qui era la que fumava i bebia?. Dona, raonablement, però. Raonablement! quan dilluns havies d'alçar-te a les sis per passar un parell d'hores al bany entregada al noble quefer de la reconstrucció física i mental per poder ser-hi a les nou a la feina?

És clar que la meua veu interior esgrimia uns arguments irrebatibles. Ara, que no em perdona una el cuquet de la consciència. Bo, s'acabat la ganduleria. Aprofitaré dissabte per enllestir el pis. No pense entrar de nou amb aquesta espiral de frenesí, que després no hi ha qui la deture. Collins, la feina que em queda per per, i a més la correcció.

Porca misèria!


Publica un comentari a l'entrada