dissabte, 26 d’octubre de 2013

Diaris de ficció


divendres, 30 setembre 1994



El més important que s'aprèn a escola és que les coses importants no s'aprenen a escola.


Haruki Murakami, escriptor japonès (1949)




Per això escric ara, divendres a dos quarts de tres de la matinada, perquè he de col·locar serenament les coses al seu lloc. Sol ser més aïna escèptica amb les meues reaccions. I per fi he arribat a discernir les meues carències dels sentiment dels altres. Amb tot sóc conscient de que existeix en mi certa inestabilitat emocional. Per això he de apaivagar eixes tensions que es produeixen a dintre meu. Ja no sóc una adolescent. I no em puc permetre perdre els papers, ni molt menys implicar a algú amb un joc que pot ser força perillós. Tem que les meues rauxes sentimentals no només em facem mal a mi. Per bé que barretjar seduccions y treball no és gens recomanable, crec jo. Ara, al sí de la nit, sent una lucidesa que la llum del dia em nega. No val jugar amb la gent, algú pot eixir ben mal parat.

L'existencia ha de ser molt més fluida. No es pot agafar l'aztar per la solapa i dir-li: Paga'm el que em deus!. És innútil llançar pilotes fora, a la fi, amb un rampell de sinceritat una s'adona de que no és la vida la que té un compte pendent amb ella, si no que és ella la que s'ha obert aquest compte, en virtut de les seues eleccions.

El pitjor és que ara em costarà retrobar-me. De moment no suporte ser a casa. Aquest buit estrany a dintre meu, l'abatiment que no m'abandona ni quan dorm...No he de permetre que em succeixquen aquestes oscilacions de l'ànim. Al cap i a la fi jo sóc aqui, analitzant una situació que he provocat jo mateix i per consegüent he de ser qui la pagué. Irrebatible. Doncs ja s'han acabat les reflexions per avui. Ara mateix em done un bany mentre escolte música. I si vull, plore.

No, no sé si faig bé de plantejar-m'ho en aquest termes. Potser dramatitze... Ostres, quina merda! el temps s'ha detingut, el temps sol passar tan rápit quan hi som aprop. I mentrestant he de seguir vivint amb aquesta enyorança!

Comprenc que no té massa sentit. Tanmateix és el que sent i contra els sentiments no es pot lluitar. S'hi experimente tota aquesta onada de desig potser em volatilitze i dilluns no podré anar al cole. A veure com he de recobrar la meua sensateza. Ho sé, ho sé, podria estar escrint fins al dia del judici final.Tem, però, que no aclariré res. Bo, no volia enamorar-me? doncs ja ho tinc. Crec que no té sentit seguir nedant en un mar d'incerteses, amb tot i això. Entesos, tia, no hi ha qui t'interprete. Vols, però no vols voler. Et lliuraries només que ell et fera sonat els dits. Per més que si ell et digués que sent el mateix per tu segur que agafaves el primer avió i te'n aniries a Honolulu. I no em digues de desvarie. Això és com jo t'ho dic i tu saps que és de veres i no pots negar-ho. Em sents?. No, si no em pose nerviosa només que em refot que sigues tan teatral. Teatral?. Teatral o prefereixes que et diga........
No, no, ja m'has dit prou. Doncs això, pren-te una til·la doble i deixa't viure, que pel camí que vas et veig lliurant-t'hi als vicis. Als vicis?. Si mal no recorde ¿qui era la que fumava i bebia no fa tant, santa Joana d'Arc?. Dona, raonablement però. Raonablement! quan dilluns havies d'alçar-te a les sis per passar un parell d'hores al bany entregada al noble quefer de la reconstrucció física i mental per poder ser-hi a les nou a la feina?

És clar que la meua veu interior esgrimia uns arguments irrebatibles. Ara, va i resulta que damunt tot és culpa meua. Bo, s'acabat la ganduleria. Aprofitaré les últimes hores de dissabte per enllestir el pis. No pense entrar de nou amb aquesta espiral de frenesí, que després no hi ha qui la deture. Collins, la feina que encara em queda per fer, i a més la correcció. 





Publica un comentari a l'entrada