Memòries de la desmemoria/ cap 79





dilluns 12, febrer, 1990/ cap 79
Con un farol
pasea en el jardín
sufriendo al ver morir la primavera
                                                                   Buson



Fa temps que no escric. No trobe el moment ni la serenitat d'ànim. Massa coses per fer, massa feina. Deu ser per això. Amb penes i treballs puc atendre les meues tasques laborals, domèstiques... ocupar-me de Miquel i de la seua demanadissa...Res menys. Sembla que soc la dona orquestra. En qualsevol moment se m'acabarà la corda i romandré quieta, en estat catatònic. Després potser em moriré sense posar al dia les meues coses. És així. Tal vegada estic deprimida, o només cansada.
Volguera escriure però tinc son. L'estime, l'estime molt i no em canse d'estimar-lo...

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

                           !ALERTA!             Estimad@s amig@s,             Esta más que claro que éste es mi sitio, y lo ha sido desde                 toda la vida, más vale que lo respetéis porque de lo             contrario os vais a ver en problemas legales. Quede claro             que os he avisado. Si veo el menor indicio de vuestro paso             por aquí, tened por seguro que lo pondré en manos de las                     autoridades compententes y os va a salir caro...             ¡estáis  "@visaos"¡ENTENDIDO!                       
Més informació

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies

Imatge
L'excursió de Sergi Pàmies No oblidaré mai al dia que el meu pare em va portar a veure el Conflicte Generacional. Jo tenia  tretze anys i cap mal record, en bona part gràcies a les atencions i el caràcter dels pares. Una setmana abans de l'excursió, en van parlar durant el dinar i van revisar el dia i hora de la sortida. La nit abans, vaig dormir poc i malament, assetjat per la presència d'un fenomen del qual no hi havia imatges en vídeo, no fotografies, només les referències i els silencis explícits de tots els que l'havien vist. El camí d'anada va ser una festa, El pare m'explicava anécdotas de la feina o de la guerra, cantava i imitava els artistes i esportistes més i portants del moment. Jo somreia, conscient que aquella alegria compartida havia de ser, per força, el presagi d'alguna cosa. El paisatge, que fins aleshores no era gens diferent del que jo conèixia- atzavares, palmeres bordes, pols, edificis ocupats i extensions d'uralita- es va torna
Més informació