Memòries de la desmemoria/ cap 77

Dijous, 16 gener, 1990/ cap 77


Els dies no comptats són la felicitat de la vida, i els anys comptats la seua raó.
                                                       Elias Canetti

Avui pot ser un gran dia, com deia Serrat, Miquel ha trobat l'apartament que volia, això pot significar un nou pas cap a la llibertat. M'alegre d'estar viva i d'estimar-lo, i d'estimar-lo amb bogeria, amb totes les forces, amb tots els sentits amb tot el que soc i que mai més tornaré a ser.

La qual cosa vol dir que inaugurem una nova etapa, un nou plantejament, s'introduïx una nova variant. En principi sembla que millorarà la nostra situació però és un arma perillosa. No tinc dret a pensar...a desconfiar, és...molt millor per a nosaltres. És meravellós, em plena de goig saber que Miquel comença a ser lliure, i que si roman amb mi serà perquè ho desitja de veritat, no obstant si aquest fet servix per allunyar-lo de mi, serà perquè el seu sentiment no és tan fort ni tan profund com ell pensava, i com pense jo.

És una prova del seu amor. El trencament definitiu amb llurs condicions...Mare meua, no m'atrevia ni a imaginar-ho. Ara sé tot el que he patit per aquest motiu. Sols la continua reafirmació del seu amor m'ha sostingut en els moments en els que la desconfiança em descoratjava, i em feia sentir atrapada en una xarxa de la que sols imaginava poder eixir si trencàvem. Si algú ho hagués afirmat fa un parell de mesos o tres no m'ho hagués pogut creure de cap de les maneres.

Ell també ha sofert i molt, ho sé, encara que no m'ho ha mostrat amb tota la seua intensitat. Encara que sempre té una paraula d'ànim, una il·lusió que acaronar, un projecte que mamprendre. Sé que açò és un somni de cristall, malgrat que en alguns moments ha esdevingut un malson per les discussions que ha suscitat al fil de les petites qüestions que ens han enfrontat perillosament. Amb tot seguix essent un somni. Crec que m'agradaria que durara sempre. I quan dic açò em sent lúcida malgrat que em puc equivocar. No ho sé. Volgués que mai minvara un bri la flama d'aquest foc que m'encén. Sé que la vida, en aquests moments, és generosa amb nosaltres, tot i que la incertesa pel que fa a la fermesa i estabilitat d'aquesta relació em fa pensar que el somni es podria trencar, cosa que m'omple d'angoixa. És una angoixa visceral car si m'ho mire amb serenitat comprenc que ara és el millor moment que hem viscut, i el que devem fer és lliurar-nos-en amb cos i ànima a aquest moment. Que fer projectes de futur pot suposar córrer el rics de no acomplir-los, per què inquietar-se pel que vindràs, és inútil, el futur no està a les nostres mans. Que la temença pels dolors passats no paga la pena, ja no existixen i que la por que no s'alimenta amb temences mor per deixar pas a la vida.