Memòries de la desmemoria/ cap 76




dissabte, 21 desembre 1989/ cap 76


Estic segur que la gran majoria, per no dir la totalitat dels literats que hi ha hagut al món d'ençà que s'inventà la literatura, incapaços de guanyar-se el cel o l'infern aniran a parar als llimbs. ( o potser no n'havien sortit mai?)
                                                                          Joan Fuster

Miquel, estimat:
Una vegades més m'adrece a tu per escrit, perquè sé que no seré capaç de parlar-te d'aquestes coses personalment.
El temps passa i deixa en nosaltres també la seua empenta. El meu ideal sobre l'amor sempre ha sigut anar perfeccionant-lo dia per dia, diluir els darrers vestigis d'egoisme, eliminar definitivament les reserves, aconseguir que fos la raó de la nostra existència. Que el nostre mutu coneixement fos la base que el sustentara fermament. Jo, escèptica i pessimista com soc, volia pensar que açò era possible. I tal vegada ho siga, però et note tan canviant en alguns aspectes...Poc a poc descobrix en tu facetes ignorades. Hui, quan hem anat a ballar com d'altres vegades, et trobava absent. Miraves al teu voltant com cercant quelcom dins de la xarxa de tipus humans que ens voltaven. Sé que t'agrada observar. No volguera que detectares a les meues paraules un to de reprovació, si fos així disculpa'm. Observe -em sap greu confessar-ho- que no desitges com adés la meua companyia. Que fas les coses per inèrcia per tal de seguir una línia de conducta. Si fos així no deuries de tenir cap mirament en comunicar-m'ho. Moltes vegades jo mateix t'he dit que devíem donar-nos un marge de temps i d'actuació personal. A mi la rutina m'agovia. Saps que hem tingut diverses discussions per aquest motiu. La meua idea era fer compatible la nostra relació sense haver d'abandonar amistads, llocs i activitats que ja formaven part de les nostres vides, si més no de la meua, abans de la nostra coneixença. Doncs bé, amb totes les meues pors pel grau de dependència que la teua exclusivitat em demanava, he claudicat. Ara me'n adone que ets tu el que sembles estar cansat d'aquesta pauta que tu mateix m'has imposat.
L'altre día em digueres, jo em canse de les coses quan no m'oferixen dificultat. Quan vaig sentir-ho quelcom es trencà a dintre meu. Soc tan ingènua que no sé d'argúcies, tanmateix no em vaig tenir de pensar que hi pogués passar això amb la meua persona. No sé fingir una complicació que no tinc.
No em sorprenen aquestes coses, a la vida res no és etern, ni tan sols durable. Les persones canvíem i hem d'estar preparats per enfrontar els canvis. Em dol, però, que m'hages fet imaginar que certa realitat entre nosaltres era possible...més quan mai no t'hi havia demanat, quan des del principi em solia conformar amb el que tu, de bé a bé, em donaves.
Ara m'has fet caure en un parany, aquesta és una situació de doble vincle. Per una banda em forces a donar una resposta a tots els teus requeriments, renunciar a tot o quasi tot el que no sigues tu. Per altra banda en soc conscient que si em comporte d'aquesta manera veuràs que et pose les coses massa fàcils i et perdré. La qual cosa significa que de totes formes t'he de perdre. Fins aquest moment no m'havia adonat de la subtilesa de la teua maniobra.
En certa ocasió em vas dir que jo era incapaç de ser feliç, que no m'ho permetia perquè en el fons el que volia era quedar-me amb la meua merda i plorar. Em pense que si tu no has sigut feliç fins ara, i sé que ha estat així, por ser pel mateix motiu o d'altre ben semblant.
Escric açò i m'avergonyix; de vegades em sent tan unida a tu que albergar aquests sentiments em sembla una traïció. Amb tot també seria una traïció contra mi mateix el fet de silenciar els meus pensaments.
No obstant ara per ara et considere un home de bons sentiments, si més no això és el que m'has fet creure. A mi em costa fer-me a la idea de la convivència, doncs llençaria per terra el meu projecte d'un futur lliure i autònom. Em sabria greu que un canvi tan radical als meus esquemes mentals el provoqués una persona que no paga la pena.
Aquesta, com veus, no és una lletra com les altres, ni tan sols m'he preocupat de l'estètica, sinó que m'he limitat plasmar els meus pensaments al fil de l'escriptura. És clar que no l'has de llegir. Així que la seua finalitat és només restar com a testimoni d'un moment de la nostra història, un moment obert, dolorosament expectant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Errores, por Juan José Millás.