Memories de la desmemòria/cap 81

diumenge, 16 d'abril 1990/ cap 81

La vida no és res més que una ombra que camina,

un pobre actor que gasta fums i consumix

el poc de temps que està en escena, i que després

ja no se'l sent mai més;

és un conte explicat per un dement,

ple de soroll i furia i sense cap sentit.

                                                                       Macbeth, W. S.

Vulguera repassar amb lucidesa aquesta història. Volgués tenir el coratge d'assumir els errors que m'han portat a la ruptura. Vulguera que algú sabera dir-me on m'he equivocat...Però sé que encara és molt prompte, em cal temps i serenitat. És evident que desconec una gran part de la història, la de les seues relacions amb d'altres...parelles que sospite d'amdós sexes.

Ara, al llarg d'aquest dies de solitud i reflexió, en rellegir aquest diari, el seu diari, “El llibre de Miquel” em fa l'efecte que tot ha ocorregut seguint unes pautes secretes fermament establertes. És com si, una vegada més, algú s'hagués encarregat de decidir per mi, de induir-me vers el moment més temut.

Malgrat tot vaig retrobant la pau. En alguns instants he sentit el cap a punt d'esclatar-me, i al pit el dolor insuportable d'una pena metàlica, dura i amarga com mai no l'havia sentida. Què ens ha passat? Al mes de febrer sols vaig escriure un parell de vegades i poc. Al mes de gener, una, al mes de març, cap. No, podia escriure, el meu melestar era tan gran...les forces anaven minvant, el cansament físic a penes em permetia un rendiment sota mínims. Era la decepció, o bé la desperança. No podia posar en solfa tans fets i al ritme que es produien. Aqueixos canvis sobtats, aqueixes recerques desesperades d'allò que d'alguna menera es perdia. Els intents balders per restablir el que hi havia hagut adés...Les comparances, doloroses, massa doloroses.

Amb tot sovint em dic a mi mateix, dins d'un any em riuré del que avui em fa plorar. I torne, què ha passat, quines estranyes circumstàncies s'han produit per acabar en tot allò que ens ha unit durant tot aquest temps. No tinc resposta. Podria, com faré, evocar algunes situacions conflictives, comentar alguns canvis interiors, relacionar, amb dubtoses possibilitats d'encertar amb les meus especulacions, algunes variacions d'actitud per trobar la causa. No ho sé, reconec la meua ignorància.

Potser no he escrit aquests darrers mesos per manca de temps, sí, i a més per no tenir un moment de respòs, per haver perdut el meu propi ritme de vida, per negar aspectes fonaments de mi mateix. Aquestes ratlles escrites a correcuita sols tenen el valor de la sinceritat, cosa que no era possible quan ell se les apanyava  per llegir aquest diari d'amagat, tancat al bany, per la qual cosa ja no em sentia lliure de plasmar el que ocorria en realitat. No vaig saber defendre la meua intimitat i em vaig omplir de reserves mentals que tard o d'hora donarien els seus fruits. 

De tota aquesta història no m'ha quedat res, res...només el propòsit de no continuar-la ni un dia més.