memòries de la desmemoria/ cap 80



diumenge, 14, abril, 1990/ cap 80


 Estoy aquí
 por estar, y la nieve
 sigue cayendo.
                                  Issa

Tot ha conclòs. S'ha acabat, no tinc paraules. Què més puc dir?. Quins motius es podria donar per justificar aquest dolor, aquesta atordidora solitud, aquest desenllaç pressentit... Reflexione i comente amb persones de la meua confiança la trajectòria seguida en aquests darrers dos mesos per tal de comprendre-ho. I no trobe encara la causa que ens ha dut a tanta malaurança.

És la una de la matinada. Ahir fou el seu aniversari: quaranta- dos anys. Encara estiguérem junts per última vegada, practicàvem aqueix joc despietat de dubtosa moralitat que era fer-nos mal. Potser ambdós hem sigut víctimes del nostres respectius afanys d'autodestrucció. No ho sé encara. No sé si ho sabré mai.
En teoria hem quedat com amics, què bons propòsits, quina perspectiva més encertada: “ens veurem de tant en tant, quan puguem, i farem l'amor...Però no ens veurem massa sovint perquè això no ens faria cap bé. Sofrim més quan ens veiem...” va dir aquestes paraules. En alguns moments no podia reconèixer-lo per la duresa de les seues afirmacions. Com tampoc podia reconèixer d'on tragué aqueix obstinat desig de destroçar-nos. Ara mateix em sent tan confosa que no encerte a explicar-ho, n'estic segura, però, que quan transcórrega un temps i m'ho repense trobaré les claus d'aquest trencament. Ho necessite.
Anit no poguérem fe l'amor. El meu cos hi era farcit de ressentiment i d'impotència. Per miracle m'adormí. De sobte vaig notar un contacte. El vaig besar amb passió i amb tendresa el coll, la cara, les palpebres. Després em feu girar-me i em penetrà per darrere amb una violència deslligada. Jo gemegava de plaer i de goig perquè pensava que aquell gest significava que em perdonava els darrers desaires. Prompte m'adoní que ho feia mig adormit, car quan es va fatigar s'apartà i va seguir presa d'aqueixa mena de son dens que l'envaix d'ençà fa poc.
Ja no em pogué adormir. La meua ment evocava un i altre moment des del principi. El meu cap semblava una trompa, un remolí de coses, situacions i mots, una barreja onírica i vertiginosa que girava sense aturador, i d'on eixia el ferm convenciment que tot hi havia acabat definitivament. Demà, pensava, replegaré les meues pertinències i abandonaré per sempre aquells seu pis. Mentrestant els minuts degotaven lents enmig de la nit. Jo canviava de postura sense voler molestar-lo. Desitjava el seu cos delectós i d'ensems m'hi alluynava tant com podia. No sé en quin moment em va atreure al seu damunt. N'estava erecte. Sí. Fou fàcil penetrar-me, encara hi era humida d'adés. L'orgasme fou llarg i fatigós. Eren les cinc del mati.
Després aconseguí adormir-me. Em sentia alleujada d'un gran pes, com si s'hagués restablert entre nosaltres una certa harmonia. L'abrací estretament i dormirem fins ben entrat el matí.
Sé que em costarà oblidar-lo i que no sé com me'n sortiré d'aquest nou desafiament que m'imposa la vida. Sent un dolor sord, una pena opaca que m'estreny. Encara sent per ell un amor amarg i desesperat, un amor maleït, destructiu com el foc.
No sé fins quan hauré de seguir confessant i confessant-me que me l'estime, que ha sigut l'únic home que m'ha fet conéixer l'amor d'una forma total, com crec que a molt poques persones li és donar conéixer. No sé quan de temps hi haure de suportar aquesta bassarda que m'ofega. Jo sabia que tard o d'hora la vida m'havia de passar factura d'aquest do que m'havia concedit, el que no sabia és que hagués de ser tan prompte ni que el seu preu fos tan alt.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog