Un esguard de mar blava

diumenge, 16 d'abril 1990/ cap 81 La vida no és res més que una ombra que camina, un pobre actor que gasta fums i consumix el poc de temps que està en escena, i que després ja no se'l sent mai més; és un conte explicat per un dement, ple de soroll i furia i sense cap sentit.                                                                        Macbeth, W. S. Vulguera repassar amb lucidesa aquesta història. Volgués tenir el coratge d'assumir els errors que m'han portat a la ruptura. Vulguera que algú sabera dir-me on m'he equivocat...Però sé que encara és molt prompte, em cal temps i serenitat. És evident que desconec una gran part de la història, la de les seues relacions amb d'altres...parelles que sospite d'amdós sexes. Ara, al llarg d'aquest dies de solitud i refle...

diumenge, 14, abril, 1990/ cap 80  Estoy aquí  por estar, y la nieve  sigue cayendo.                                   Issa Tot ha conclòs. S'ha acabat, no tinc paraules. Què més puc dir?. Quins motius es podria donar per justificar aquest dolor, aquesta atordidora solitud, aquest desenllaç pressentit... Reflexione i comente amb persones de la meua confiança la trajectòria seguida en aquests darrers dos mesos per tal de comprendre-ho. I no trobe encara la causa que ens ha dut a tanta malaurança. És la una de la matinada. Ahir fou el seu aniversari: quaranta- dos anys. Encara estiguérem junts per última vegada, practicàvem aqueix joc despietat de dubtosa moralitat que era fer-nos mal. Potser ambdós hem sigut víctimes del nostres respectius afanys d'autodestrucció. No ho sé encara. No sé si ho sabré mai. En teoria hem quedat com amics, què bons propòsits, qu...

dilluns 12, febrer, 1990/ cap 79 Con un farol pasea en el jardín sufriendo al ver morir la primavera                                                                    Buson Fa temps que no escric. No trobe el moment ni la serenitat d'ànim. Massa coses per fer, massa feina. Deu ser per això. Amb penes i treballs puc atendre les meues tasques laborals, domèstiques... ocupar-me de Miquel i de la seua demanadissa...Res menys. Sembla que soc la dona orquestra. En qualsevol moment se m'acabarà la corda i romandré quieta, en estat catatònic. Després potser em moriré sense posar al dia les meues coses. És així. Tal vegada estic deprimida, o només cansada. Volguera escriure però tinc son. L'estime, l'estime molt i no em canse d'estimar-lo...

  Dilluns, 6 febrer 1990/ cap 78 No hi ha millor nau que un llibre per viatjar lluny.                                                       Emily Dickinson Aquests dies he tingut somnis. Estic trista i preocupada, desesperançada, susceptible, avorrida, més, preocupada i cansada, intranquil·la i nerviosa...Potser no tinc motius, però no em sent gens bé.  Per què la vida ha de ser tan difícil?