Cróniques personals
Quantes
coses passen en la vida d'una persona!... a la millor és la
repetició constant d'un mateix cicle...Ara,
en aquest moments, és com si em trobés altra vegada amb la plaça
suprimida i amb espectativa de destí. Dintre d'uns dies s'haurà
resolt aquesta situació; es tanca una porta i se'n obre d'altra.
Arrere queden cinc anys de treball intens.
Ha
passat el temps i han canviat moltes coses... els afectes són més
profons, les reticències han anat minvant. Jo també he crescut, ara
em sent més en armonia amb els meus principis amb totes les
conseqüències; per sort res a veure amb un ésser gregari i poruc
incapaç de desmarcar-se del conjunt.
Una
vegada més me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Em ve
al pensament quan vaig demanar el trasllat a "Illa". Els
anys que vaig passar-hi, la soledat, l'esfoç per redefinir-me...per
ser conseqüent amb l'ética personal a més de la
professional...Llavors s'obría un interrogant, potser pels altres
estava més definida que per mi. O, a la millor, sols alguns dels
meus alumnes, amb eixa intuïció que els proporciona la inocència,
em conèixen més bé que no jo.
Tant
se val, el cert és que tot té un sentit, encara que poques vegades
ho comprenem... Si hagués de resumir aquests cinc anys, tornaria a
dir que han estat preciosos. L'inconformisme...és la dialèctica
dels disidents. Fa uns dies, quan prenia el camí del col·legi, els
ulls se m'ompliren de llàgrimes... he resistit, però.... Cóm?,
encara no ho sé.
Darrerament
he rebut diverses cartes de comiat d'alguns alumnes, malgrat els
dubtes comprenc el sentit de l'ofici, instrucció i formació . La
mare ens va ensenyar l'ética del treball. "...la primera
obligació és treballar que del treball, vivim". Em vaig
estimar el consell. Tanmateix de vegades sents que no pots més i amb
tot encara arribes. I penses que et trobes deseperançada i apareix
un Dr. Elorza que et comprén i mira de fer-te aquesta malaltia més
suportable, i t''aconsella que no deixes el treball...Potser caldria,
però, trobar-ne un de més relaxat, una tutoria a Primària...potser.
"Usted
és una mujer triste", va dir el Dr. Corell, no ho sé, no sóc
fàcil de definir. Al sí d'aquest context em trobe quasi bé, encara
que em manca alguna companyia; tampoc, però, acabaré oferint-li la
meua tendresa a un gos o un gat. Val més romandre dins la closca;
cada vegada tinc menys ganes d'experiments, supose que serà una
característica de la maduresa. O potser els millors anys encara em
resten per vindre. Tampoc em preocupa; la vida passa tan
depressa...qualsevol cosa pot passar...o res, la rutina és tediosa;
la vida deuria significar una feixuga càrrega, sinó un fluïr
armoniós del temps...dins un espai amable.
Tornar
a escriure... ho faré tan prompte acabe amb el treball, sense
pretencions, per pur plaer... I de tant en tant, perdre el temps, ja
he anat prou atrafegada; ara voldria descansar, banyar-me, prendre el
sol, gaudir de les coses belles de la natura; superar alguns
defectes, ser aprop dels que més m'estime, freqüentar les
amistats...i ser capaç de somriure quan comprenc a quín món de
bojos em vingut a raure...
Acomiadar-me
de l'alumnat va ser com llançar-los a volar sobre l'ampla mar de la
vida, amb la certesa de que la meua tasca era conclosa i la seua
pròpia acabava de començar, amb la confiança que fora de les aules
sabríen bandejar-se tan bé com ho aconseguiren
endins.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
Els
fets ens conformen la vida en forma d'una repetició constant dins un
mateix cicle. En aquest moments em trobe a la deriva, suprimida la
plaça i a l'espectativa de destinació, però ya no m'atabala. Dins
uns dies s'haurà resolt aquesta situació; "...quan una porta
es tanca, d'altra se'n obre..."Enrere resten cinc anys de
treball intens."
Mentrestant
he crescut, no sóc un ésser poruc i gregari, incapaç de
destacar-se en res del conjunt, sinó que sóc amb totes les
conseqüències. Una vegada més, quan acabe un període de treball,
me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Recorde quan vaig
demanar "L'Illa"; els anys que vaig passar-hi, la soledat,
la impaciència per trobar-me a mi mateix... revisar (i sobretot
aquell paradís que descobrí...tant a dintre meu, com al voltant;
del caos va néixer l'ordre.
De
vegades em costa de percebre sense esforç que tot té un sentit,
que poques vegades ens és donat a conéixer. Si hagués de resumir
aquest cinc anys, potser tornaria a dir que han estat penosos. Ràbia
i impotència. Fa uns dies els ulls se m'ompliren de llàgimes quan
prenia el camí del col·legi. He resisitit, encara no sé com. Ara
que ja ha conclós i que he rebut algunes cartes de comiat d'alguns
alumnes, he comprés que he fet un bon treball ) .
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
87
Un
vell estany.
es
capbussa una granota:
remor
de l'aigua.
Basho
Havia
estat corregint una estona, quan em vaig adonar de l'hora; me'n devia
anar al llit, demà començaria la setmana i calia d'estar a punt; a
més la setmana vinent me'n aniria i volia deixar les coses
organitzades.
Aquest
dies passats havia estat actulitzant-me les camises; m'havien quedat
prou bé, per contra amb la jaqueta negra la vaig "pifiar".
Quede clar que no sóc la "Garberí", la famosa modista
dels anys quaranta, i mai no ho seré... Amb tot havia estat
reflexionant sobre la manera de vestir; i vaig acabar fent una bona
criba de les preferències. M'estime més la manera informal; els
alumnes diuen que semble una "quinzeanyera"...no crec que
arribe la sang al riu, cóm exageren els "paios"! camises i
pantalons són la basse, el "dia a dia", i com que se'm
presenten poques ocasions de vestir d'una manera formal, és prou
il·lògic desar roba als armaris, per si es presenta usar-la, mentre
es fa antiga. Errrrror!, això s'ha acabat, així com les jaquetes
d'entretemps i les d'estiu. Res, menys roba i més seleccionada en
basse a les necessitats i la comoditat.
Ara
en tenia massa i tot de roba...tanmateix arrossegava la sensació de
carència d'altres temps...Aquesta malaltia la guareix el temps, en
la mesura que anem madurant les coses, trobem el seu lloc i la justa
mesura. Tampoc cal una preocupació estrema.
*
* *
Quan
vaig veure la tía Amanda al tanatòri em va sembla estranya...Era
realment la tía, la germana del pare, la gran figura de la nostra
infantesa...No tenia semblança...Uns dies abans tingué un somni
premornitori. Hi vaig referir a les meues germanes i els digué que
volia anar a acomiadar-me. Tanmateix passaren els dies i una vegada
més vaig tornar a casa sense visitar-la. "No t'hagués conegut"
diguéren elles, havia perdut la memòria i a estones se l'hi anava
el cap. Sembla que va passar molt de temps malalta i que va patir
molt; quan la ingressaren una setmana abans, anava acabant-se.
Ha
desaparegut la figura més controvertida de la família. Mai sabem
prou, com déia la mare. A força de preguntar-me per trobar
respostes, deixe la qüestió pendent; el temps em donarà
l'explicació. La tia Amanda, que tentava de ser ponderada, en
ocasions mostrava certes excentricitats; eixa seguretat seua ratllava
amb el fanatisme...quan el seu promés, el metge de La Rondana, va
morir assessinat en temps de la República, va dir la tía Malena,
per tres canalles del poble, la tia Amanda, durant vetlla, va
intentar suidar-se.
No
ho aconseguí; el toxíc, però, va deixar-li seqüeles al sistema
nerviós i al cervell. Amb tot ella va denunciar els culpables. Els
assassin, culpables i convictes van ser detinguts, jutjats i
condemnats a mort...tots tres foren axecutats.
No
puc precisar les dades; ella mateix va cremar totes les fotografies i
documents fa tota la vida. Sempre déia que "ningú havia
d'aprofitar-les per burlar-se...". Mai no vaig entendre aquesta
reacció, potser llavors ja haguessen indicis de trastorn mental.
Només va conservar una foto d'ell; ampliada i enmarcada en fusta; ca
l'agüela va presidir tota la vida i després les diverses vivendes
que la tía va ocupar.
Sempre
he sentit la necessitat d'escriure aquesta història. Quan la tia
Amanda a l'estiu se'n venia a la casa del Camp a passar uns dies amb
nosaltres, on entre menjars, neteges i discusions manteniem llargues
converses. Llavors encara vivia Quim, el nostre veí, un anarquista i
una catòlica fanàtica, més una parella de depressius malavinguts i
dos fills que ocupaven el temps fent malifetes...
Malgrat
tantes i tantes calamitats, encara recorde aquests dies amb tendresa.
Allò era quan encara jugava jo a ser "la tia Felisa" de la
"tele", és a dir, una mena de fada que tot volia fer-ho
bò, fins al punt de tentar de conciliar tots aquests
personatges...així em jugués la pell.
Ara,
quan pense amb ella en vénen al cap tants bons records...aquelles
cinc mil pesetes, que em va desar a les mans quan acabant de
separar-me...em trobava més pobra que les rates...O quan de menudes
venia a acompanyar-nos fins la porta de casa, amb un fret que pelava
deixant-se la dolça l'escalfor del braser sota la taula del
tendur...O quan a les seues nebodes ens oferia tot el que tenia, tan
escàs i tan bó, però, ho compartia amb nosaltres amb
generositat...Una llarga història de prop de noranta anys digna
d'escriure's. Ella em va donar moltes i bones lliçons sense obrir un
llibre, de coses que no havíem de fer mai per mai, com desfer una
casa.
El
pare també va caure al mateix parany, aquell rampell destructiu dels
Sánchez no voldria repetir-lo jo. Amb tot el dos germans, tant
l'Antoni com l'Amanda éren personatges sense futur...mai no havíen
consolidad cap projecte de vida; això atés les circumstàncies que
els tocà viure, era impensable. Ara em fa l'efecte que esperaven que
passés el temps, que passés la vida...deteriorant-se i acceptant la
decrepitut amb una resignació incompleta; perqué parlar d'anar a
raure a un assil d'ancians, no crec que fos un projecte de vida sinó
tot el contrari. Ara m'adone que tant un com l'altra esperaven
indiferents el pas del temps...per diferent motius, ell perquè
després de sobreviure a la guerra, no tenia voluntat de viure, i la
seua germana perquè l'assassinat del seu promés la va acorar...
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
88
Vent
de tardor.
i
males herbes i camps:
Pas
de Fuja
Basho
Ahir
féia els anys; vaig rebre la telefonada de les germanes; també, la
filla em regalà una rosa i un llibre que desitjava llegir. Em sentia
feliç; Ramir i Matilde vinguéren a sopar; cóm els trobava a
faltar... Amb el temps les mares ens tornem com els pardalets de
niu... al inrevés, però.
Pel
que es véia vindre, aquesta primavera la tendríem "mogudeta".
La pena és que no em trobava bé...em sentia cansada fins al moll
dels ossos. Amb tot albergava l'esperança que aquesta malaltia tal
com anés investigant, la declararien motiu d'incapacitat permanet.
Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella,
acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de
tot allò que ella, la vida, tinga a bé proporcionar-me, si és que
encara en resten forces.
Havia
somiat que escrivia "Els alegres claustres del Pablo Neruda".
Sí, una visió humorista dels componets que l'integrem. Sabia que
s'apropava
el moment d'escriure i, encara que semblés mentida, em manca temps i
concentració. Potser encara arribarà el moment que malgrat tot em
pose all tall.
Al setembre començaré a fer l'iniciació a l'informàtica, vaig pensarvaig haver de sol·licitat a la Conselleria, i el veredicte...igualment no ha hagut resposta. Així que el reciclatge professional, una vegada més, anirà a càrrec dels treballadors. La incompetència dels polítics no coneix límits a aquest país de pegamoll, el seu concepte de la política s'ha reduït a la mínima expressió, omplirse les butjaques a compte dels fondos públics...Es cert que a aquest país no comptàvem amb una tradició democràtica, les actuals generacions som fills de la dictadura del general golpista. Potser la deformació personal i professional a tots els nivells es puga atribuïr a aquesta circumstància.
A
casa no sabia si em mancava lloc o en sobraven coses. Ara que el fill
gran se'n ha anat i s'havia endut una bona porció de coses,
m'adonava que havíem viscut molt provissionalment. La meua
necessitat d'ordre, ara és imperiosa, no sé per què, tal vegada
perquè ja vaig aconseguint
cert
ordre interior. Desitge renovar els èstris, recuperar l'espai,
començar de bell nou una vegada més. Ara és un gran moment, és
alló que des de sempre s'ha desitjar, i no s'ha arribat a fer; s'ha
somiat acabar la inmensa tasca dels fills i que una es puga dedicar a
si mateix, a reprendre nous projectes, o al " al dolce fare
niente" com diuen els italians...gaudir de la vida, que ja toca.
Ara
em trobe davat un altra oportunitat; necessite saber si seré capaç
d'aprofitar-la...Dels fills, després de tot em sent ditxosa."...han
passat molts anys... han passat moltes coses...que déia el poeta.
No
sé si he desistit dels meus somnis, no ho sé encara. Tot m'ha
vingut un poc a l'improvís, encara he de fer-me a la idea. Ara que
l'edat m'ho demana, he trobat la manera de pentinar-me amb el cabell
replegat, m'agrada con pinta, m'afavoreix.
Començar
de nou es pot entendre com un nou repte, quantes vegades ho hauré
intentat...tant de sofriment i treballs...no sé si plorar ...o
riure'm de goig...de goig. Em sorprenia la meua tenacitat, el meu
amor a la vida, aquesta paciència llarga...
Hauré
d'anar fent-me a aquesta nova vida! Ara he de fer el cor fort i
tornar a llegir els diaris com si contemplés el paisatge dens i
complex, des del cim d'una montanya.
Cròniques
Personals original de
Llum Sánchez
89
El
sosinyol
somia
que esdevé
el
gràcil salze.
Basho
Aquest
mes podria fer-se molt llarg. Em sentia neguitosa degut al canvi
d'entitat bancaria; sabia que no tenia motius...però això
significava tràmits i més tràmits...i més tramits, fins que
podien eixir-se-me'n per les orelles...I per acabar-ho d'adobar el
cotxe començava a perdre aigua, una reparació d'un grapat de
millers de "peles", i se'm ve damunt la més grossa,
aquesta la deixaria per la paga extra. Sí, sabia que em mancaven
prop de dos mesos, amb tot esperava arribar.
Per
fi, com aquell que no vol, anava acabant el quadern que duia
entremans; durant aquells dies me'n vaig trobar alguns que tenia
oblidats, més els que jo m´havia regalat, en tenia per molt de
temps. Qué bé, vaig pensar, aixó em tranquili·litzava.
Feia
moltíssima calor, els braços en recolzar-los se m'apegaven a la
taula d'escriure, era molest. Feia molt de vent a aquelles hores, les
déu de la nit, i els xiquets encara cridaven jugant al pati de la
finca, sort que anaven amaïnant, es notava, també. A la pista de
frontènis a penes es sentien crits, quin desig silenci....De vegades
era tanta la necessitat que no gosava ni engegar la radio per
escoltar música.
Ara
el pare em vé a la memòria, tant que li agradava la ràdio i per
contra els darrers anys apenes l'escoltava. Aleshores no podía
explicar-me la seua inactivitat. Fins i tot un día li vaig dur un
blog perquè escrigués les seues memòries, jo sabia que tenia certa
habilitat per escriure i una lletra preciosa. Tanmateix ell ni hi va
encetar, tots els meus suggeriments van caure en buït, al pobre home
li quedava ben poc esma per res que no fos la feina.
Ara
comprenc que amb l'edat van perdent-se els interessos, les aficions,
els gustos...Em passava els díes treballant a l'escola, i en tornar
a casa, organitzar, netejar...engegar la rentadora, planxar la
roba...semblava que quan més tasques féia, més em restaven...
Amb
tant que m'agradava dormir... em despertava de bon matí i no podia
romandre al llit pensat amb les coses per havia de fer. M'alçava
sense poder obrir els ulls i pensant que em quedava tot un dia per
davant. Després de dinar a vegades, mitja horeta...o ni això, amb
tant que m'agradava dormir, com dèia la mama; quan podía, no era
possible, havia d'aprofitar les primeres hores del matí, les
obligacions de la llar, els fills...en conseqüència vaig començar
a patir d'insomni.
Després
vingueren anys de malsons...De llavors ençà mai no he pogut dormir
com deumana. Els ansiolítics han estat els meus companys de llit,
ara a més, afegeix dues píndoles d'herboristeria, tot i que apenes
note l'efecte; el cos s'ha acostumat a viure sense dormir el que cal,
això explica que se m'haja presentat aquesta estranya malaltia als
tendons i als músculs. El son és un tresor immens. Clar que el fet
de posar-me en peu a les primeres llums del dia ja havia esdevingut
un automatisme. Però, ves per on, després, en vacances tot i que
voldríes romandre una estona més al llit, no pots...Així que
comence el dia treballant com una locomotora de vapor...ni platja, ni
bany ni perdre un minut.
La
lectura, per la nit, quan puc, arrapant-li unes hores al son, o part
de juliol de matinet a la terrassa, asseguda al balancí; el millor
moment del dia. Ara que podria escriure, veure una estona la
televisió o mamprendre la l'escriptura...em fan mal les mans, els
braços...Semble una vella consumida parlant de malalties i dolors.
Fa
catorze anys que vivim aquí i ara em trobe a punt de quedar-me sola
definitivament; també és cert que hauria de recol·locar-me al meu
ambient. Diuen que el lloc on un viu, explica la teua vida. Ara amb
aquesta última embestida ho note més, és evident.
Fa
tres anys que el meu fill gran se'n anà de casa a viure independent,
i encara resten aquí moltes coses d'ell. Amb la filla passarà el
mateix, aquesta no es tan escampadora, és un altre caràcter, potser
té menys coses, la seua vida es molt més senzilla. Quan començàrem
a estimar-nos a la llunyania ja havien passat sis anys, de poc van
aprofitat. També potser que ens estimem i que no ens donem compte.
Ella em troba gran, sorda i despistada...Es un bon moment per deixar
el niu, tampoc és un plat de gust presenciar la decadència d'algú
estimat. Si jo hagués sigut capaç de donar eixe pas, quan diferent
hagués sigut la meua vida!
Bò,
deixem les enyorances. A Benicassim vaig conéixer un grup d'amics de
les comlombianes, en particular de Paty i la seua família, marit,
fill, filla i amics. Va ser una sort conéixer-la, per disort pateix
de càncer i la seua supervivència és incerta. M'agradaria fer-li
una referència sobre aquelles hores que vam compartir.
Comentaris