Cróniques personals


Quantes coses passen en la vida d'una persona!... a la millor és la repetició constant d'un mateix cicle...Ara, en aquest moments, és com si em trobés altra vegada amb la plaça suprimida i amb espectativa de destí. Dintre d'uns dies s'haurà resolt aquesta situació; es tanca una porta i se'n obre d'altra. Arrere queden cinc anys de treball intens.

Ha passat el temps i han canviat moltes coses... els afectes són més profons, les reticències han anat minvant. Jo també he crescut, ara em sent més en armonia amb els meus principis amb totes les conseqüències; per sort res a veure amb un ésser gregari i poruc incapaç de desmarcar-se del conjunt.

Una vegada més me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Em ve al pensament quan vaig demanar el trasllat a "Illa". Els anys que vaig passar-hi, la soledat, l'esfoç per redefinir-me...per ser conseqüent amb l'ética personal a més de la professional...Llavors s'obría un interrogant, potser pels altres estava més definida que per mi. O, a la millor, sols alguns dels meus alumnes, amb eixa intuïció que els proporciona la inocència, em conèixen més bé que no jo.

Tant se val, el cert és que tot té un sentit, encara que poques vegades ho comprenem... Si hagués de resumir aquests cinc anys, tornaria a dir que han estat preciosos. L'inconformisme...és la dialèctica dels disidents. Fa uns dies, quan prenia el camí del col·legi, els ulls se m'ompliren de llàgrimes... he resistit, però.... Cóm?, encara no ho sé.

Darrerament he rebut diverses cartes de comiat d'alguns alumnes, malgrat els dubtes comprenc el sentit de l'ofici, instrucció i formació . La mare ens va ensenyar l'ética del treball. "...la primera obligació és treballar que del treball, vivim". Em vaig estimar el consell. Tanmateix de vegades sents que no pots més i amb tot encara arribes. I penses que et trobes deseperançada i apareix un Dr. Elorza que et comprén i mira de fer-te aquesta malaltia més suportable, i t''aconsella que no deixes el treball...Potser caldria, però, trobar-ne un de més relaxat, una tutoria a Primària...potser.

"Usted és una mujer triste", va dir el Dr. Corell, no ho sé, no sóc fàcil de definir. Al sí d'aquest context em trobe quasi bé, encara que em manca alguna companyia; tampoc, però, acabaré oferint-li la meua tendresa a un gos o un gat. Val més romandre dins la closca; cada vegada tinc menys ganes d'experiments, supose que serà una característica de la maduresa. O potser els millors anys encara em resten per vindre. Tampoc em preocupa; la vida passa tan depressa...qualsevol cosa pot passar...o res, la rutina és tediosa; la vida deuria significar una feixuga càrrega, sinó un fluïr armoniós del temps...dins un espai amable.

Tornar a escriure... ho faré tan prompte acabe amb el treball, sense pretencions, per pur plaer... I de tant en tant, perdre el temps, ja he anat prou atrafegada; ara voldria descansar, banyar-me, prendre el sol, gaudir de les coses belles de la natura; superar alguns defectes, ser aprop dels que més m'estime, freqüentar les amistats...i ser capaç de somriure quan comprenc a quín món de bojos em vingut a raure...

Acomiadar-me de l'alumnat va ser com llançar-los a volar sobre l'ampla mar de la vida, amb la certesa de que la meua tasca era conclosa i la seua pròpia acabava de començar, amb la confiança que fora de les aules sabríen bandejar-se tan bé com ho aconseguiren
endins.








Cròniques Personals original de Llum Sánchez






Els fets ens conformen la vida en forma d'una repetició constant dins un mateix cicle. En aquest moments em trobe a la deriva, suprimida la plaça i a l'espectativa de destinació, però ya no m'atabala. Dins uns dies s'haurà resolt aquesta situació; "...quan una porta es tanca, d'altra se'n obre..."Enrere resten cinc anys de treball intens."

Mentrestant he crescut, no sóc un ésser poruc i gregari, incapaç de destacar-se en res del conjunt, sinó que sóc amb totes les conseqüències. Una vegada més, quan acabe un període de treball, me'n vaig, tanque la porta i comence de bell nou. Recorde quan vaig demanar "L'Illa"; els anys que vaig passar-hi, la soledat, la impaciència per trobar-me a mi mateix... revisar (i sobretot aquell paradís que descobrí...tant a dintre meu, com al voltant; del caos va néixer l'ordre.

De vegades em costa de percebre sense esforç que tot té un sentit, que poques vegades ens és donat a conéixer. Si hagués de resumir aquest cinc anys, potser tornaria a dir que han estat penosos. Ràbia i impotència. Fa uns dies els ulls se m'ompliren de llàgimes quan prenia el camí del col·legi. He resisitit, encara no sé com. Ara que ja ha conclós i que he rebut algunes cartes de comiat d'alguns alumnes, he comprés que he fet un bon treball ) .










Cròniques Personals original de Llum Sánchez



87


Un vell estany.
es capbussa una granota:
remor de l'aigua.

Basho




Havia estat corregint una estona, quan em vaig adonar de l'hora; me'n devia anar al llit, demà començaria la setmana i calia d'estar a punt; a més la setmana vinent me'n aniria i volia deixar les coses organitzades.

Aquest dies passats havia estat actulitzant-me les camises; m'havien quedat prou bé, per contra amb la jaqueta negra la vaig "pifiar". Quede clar que no sóc la "Garberí", la famosa modista dels anys quaranta, i mai no ho seré... Amb tot havia estat reflexionant sobre la manera de vestir; i vaig acabar fent una bona criba de les preferències. M'estime més la manera informal; els alumnes diuen que semble una "quinzeanyera"...no crec que arribe la sang al riu, cóm exageren els "paios"! camises i pantalons són la basse, el "dia a dia", i com que se'm presenten poques ocasions de vestir d'una manera formal, és prou il·lògic desar roba als armaris, per si es presenta usar-la, mentre es fa antiga. Errrrror!, això s'ha acabat, així com les jaquetes d'entretemps i les d'estiu. Res, menys roba i més seleccionada en basse a les necessitats i la comoditat.

Ara en tenia massa i tot de roba...tanmateix arrossegava la sensació de carència d'altres temps...Aquesta malaltia la guareix el temps, en la mesura que anem madurant les coses, trobem el seu lloc i la justa mesura. Tampoc cal una preocupació estrema.

* * *

Quan vaig veure la tía Amanda al tanatòri em va sembla estranya...Era realment la tía, la germana del pare, la gran figura de la nostra infantesa...No tenia semblança...Uns dies abans tingué un somni premornitori. Hi vaig referir a les meues germanes i els digué que volia anar a acomiadar-me. Tanmateix passaren els dies i una vegada més vaig tornar a casa sense visitar-la. "No t'hagués conegut" diguéren elles, havia perdut la memòria i a estones se l'hi anava el cap. Sembla que va passar molt de temps malalta i que va patir molt; quan la ingressaren una setmana abans, anava acabant-se.

Ha desaparegut la figura més controvertida de la família. Mai sabem prou, com déia la mare. A força de preguntar-me per trobar respostes, deixe la qüestió pendent; el temps em donarà l'explicació. La tia Amanda, que tentava de ser ponderada, en ocasions mostrava certes excentricitats; eixa seguretat seua ratllava amb el fanatisme...quan el seu promés, el metge de La Rondana, va morir assessinat en temps de la República, va dir la tía Malena, per tres canalles del poble, la tia Amanda, durant vetlla, va intentar suidar-se.

No ho aconseguí; el toxíc, però, va deixar-li seqüeles al sistema nerviós i al cervell. Amb tot ella va denunciar els culpables. Els assassin, culpables i convictes van ser detinguts, jutjats i condemnats a mort...tots tres foren axecutats.

No puc precisar les dades; ella mateix va cremar totes les fotografies i documents fa tota la vida. Sempre déia que "ningú havia d'aprofitar-les per burlar-se...". Mai no vaig entendre aquesta reacció, potser llavors ja haguessen indicis de trastorn mental. Només va conservar una foto d'ell; ampliada i enmarcada en fusta; ca l'agüela va presidir tota la vida i després les diverses vivendes que la tía va ocupar.

Sempre he sentit la necessitat d'escriure aquesta història. Quan la tia Amanda a l'estiu se'n venia a la casa del Camp a passar uns dies amb nosaltres, on entre menjars, neteges i discusions manteniem llargues converses. Llavors encara vivia Quim, el nostre veí, un anarquista i una catòlica fanàtica, més una parella de depressius malavinguts i dos fills que ocupaven el temps fent malifetes...

Malgrat tantes i tantes calamitats, encara recorde aquests dies amb tendresa. Allò era quan encara jugava jo a ser "la tia Felisa" de la "tele", és a dir, una mena de fada que tot volia fer-ho bò, fins al punt de tentar de conciliar tots aquests personatges...així em jugués la pell.

Ara, quan pense amb ella en vénen al cap tants bons records...aquelles cinc mil pesetes, que em va desar a les mans quan acabant de separar-me...em trobava més pobra que les rates...O quan de menudes venia a acompanyar-nos fins la porta de casa, amb un fret que pelava deixant-se la dolça l'escalfor del braser sota la taula del tendur...O quan a les seues nebodes ens oferia tot el que tenia, tan escàs i tan bó, però, ho compartia amb nosaltres amb generositat...Una llarga història de prop de noranta anys digna d'escriure's. Ella em va donar moltes i bones lliçons sense obrir un llibre, de coses que no havíem de fer mai per mai, com desfer una casa.

El pare també va caure al mateix parany, aquell rampell destructiu dels Sánchez no voldria repetir-lo jo. Amb tot el dos germans, tant l'Antoni com l'Amanda éren personatges sense futur...mai no havíen consolidad cap projecte de vida; això atés les circumstàncies que els tocà viure, era impensable. Ara em fa l'efecte que esperaven que passés el temps, que passés la vida...deteriorant-se i acceptant la decrepitut amb una resignació incompleta; perqué parlar d'anar a raure a un assil d'ancians, no crec que fos un projecte de vida sinó tot el contrari. Ara m'adone que tant un com l'altra esperaven indiferents el pas del temps...per diferent motius, ell perquè després de sobreviure a la guerra, no tenia voluntat de viure, i la seua germana perquè l'assassinat del seu promés la va acorar...














Cròniques Personals original de Llum Sánchez



88


Vent de tardor.

i males herbes i camps:

Pas de Fuja


Basho


Ahir féia els anys; vaig rebre la telefonada de les germanes; també, la filla em regalà una rosa i un llibre que desitjava llegir. Em sentia feliç; Ramir i Matilde vinguéren a sopar; cóm els trobava a faltar... Amb el temps les mares ens tornem com els pardalets de niu... al inrevés, però.

Pel que es véia vindre, aquesta primavera la tendríem "mogudeta". La pena és que no em trobava bé...em sentia cansada fins al moll dels ossos. Amb tot albergava l'esperança que aquesta malaltia tal com anés investigant, la declararien motiu d'incapacitat permanet. Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella, acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de tot allò que ella, la vida, tinga a bé proporcionar-me, si és que encara en resten forces.

Havia somiat que escrivia "Els alegres claustres del Pablo Neruda". Sí, una visió humorista dels componets que l'integrem. Sabia que
s'apropava el moment d'escriure i, encara que semblés mentida, em manca temps i concentració. Potser encara arribarà el moment que malgrat tot em pose all tall.


Al setembre començaré a fer l'iniciació a l'informàtica, vaig pensarvaig haver de sol·licitat a la Conselleria, i el veredicte...igualment no ha hagut resposta. Així que el reciclatge professional, una vegada més, anirà a càrrec dels treballadors. La incompetència dels polítics no coneix límits a aquest país de pegamoll, el seu concepte de la política s'ha reduït a la mínima expressió, omplirse les butjaques a compte dels fondos públics...Es cert que a aquest país no comptàvem amb una tradició democràtica, les actuals generacions som fills de la dictadura del general golpista. Potser la deformació personal i professional a tots els nivells es puga atribuïr a aquesta circumstància.


A casa no sabia si em mancava lloc o en sobraven coses. Ara que el fill gran se'n ha anat i s'havia endut una bona porció de coses, m'adonava que havíem viscut molt provissionalment. La meua necessitat d'ordre, ara és imperiosa, no sé per què, tal vegada perquè ja vaig aconseguint
cert ordre interior. Desitge renovar els èstris, recuperar l'espai, començar de bell nou una vegada més. Ara és un gran moment, és alló que des de sempre s'ha desitjar, i no s'ha arribat a fer; s'ha somiat acabar la inmensa tasca dels fills i que una es puga dedicar a si mateix, a reprendre nous projectes, o al " al dolce fare niente" com diuen els italians...gaudir de la vida, que ja toca.
Ara em trobe davat un altra oportunitat; necessite saber si seré capaç d'aprofitar-la...Dels fills, després de tot em sent ditxosa."...han passat molts anys... han passat moltes coses...que déia el poeta.

No sé si he desistit dels meus somnis, no ho sé encara. Tot m'ha vingut un poc a l'improvís, encara he de fer-me a la idea. Ara que l'edat m'ho demana, he trobat la manera de pentinar-me amb el cabell replegat, m'agrada con pinta, m'afavoreix.

Començar de nou es pot entendre com un nou repte, quantes vegades ho hauré intentat...tant de sofriment i treballs...no sé si plorar ...o riure'm de goig...de goig. Em sorprenia la meua tenacitat, el meu amor a la vida, aquesta paciència llarga...

Hauré d'anar fent-me a aquesta nova vida! Ara he de fer el cor fort i tornar a llegir els diaris com si contemplés el paisatge dens i complex, des del cim d'una montanya.









Cròniques Personals original de Llum Sánchez


89


El sosinyol

somia que esdevé

el gràcil salze.

Basho



Aquest mes podria fer-se molt llarg. Em sentia neguitosa degut al canvi d'entitat bancaria; sabia que no tenia motius...però això significava tràmits i més tràmits...i més tramits, fins que podien eixir-se-me'n per les orelles...I per acabar-ho d'adobar el cotxe començava a perdre aigua, una reparació d'un grapat de millers de "peles", i se'm ve damunt la més grossa, aquesta la deixaria per la paga extra. Sí, sabia que em mancaven prop de dos mesos, amb tot esperava arribar.

Per fi, com aquell que no vol, anava acabant el quadern que duia entremans; durant aquells dies me'n vaig trobar alguns que tenia oblidats, més els que jo m´havia regalat, en tenia per molt de temps. Qué bé, vaig pensar, aixó em tranquili·litzava.

Feia moltíssima calor, els braços en recolzar-los se m'apegaven a la taula d'escriure, era molest. Feia molt de vent a aquelles hores, les déu de la nit, i els xiquets encara cridaven jugant al pati de la finca, sort que anaven amaïnant, es notava, també. A la pista de frontènis a penes es sentien crits, quin desig silenci....De vegades era tanta la necessitat que no gosava ni engegar la radio per escoltar música.

Ara el pare em vé a la memòria, tant que li agradava la ràdio i per contra els darrers anys apenes l'escoltava. Aleshores no podía explicar-me la seua inactivitat. Fins i tot un día li vaig dur un blog perquè escrigués les seues memòries, jo sabia que tenia certa habilitat per escriure i una lletra preciosa. Tanmateix ell ni hi va encetar, tots els meus suggeriments van caure en buït, al pobre home li quedava ben poc esma per res que no fos la feina.

Ara comprenc que amb l'edat van perdent-se els interessos, les aficions, els gustos...Em passava els díes treballant a l'escola, i en tornar a casa, organitzar, netejar...engegar la rentadora, planxar la roba...semblava que quan més tasques féia, més em restaven...

Amb tant que m'agradava dormir... em despertava de bon matí i no podia romandre al llit pensat amb les coses per havia de fer. M'alçava sense poder obrir els ulls i pensant que em quedava tot un dia per davant. Després de dinar a vegades, mitja horeta...o ni això, amb tant que m'agradava dormir, com dèia la mama; quan podía, no era possible, havia d'aprofitar les primeres hores del matí, les obligacions de la llar, els fills...en conseqüència vaig començar a patir d'insomni.

Després vingueren anys de malsons...De llavors ençà mai no he pogut dormir com deumana. Els ansiolítics han estat els meus companys de llit, ara a més, afegeix dues píndoles d'herboristeria, tot i que apenes note l'efecte; el cos s'ha acostumat a viure sense dormir el que cal, això explica que se m'haja presentat aquesta estranya malaltia als tendons i als músculs. El son és un tresor immens. Clar que el fet de posar-me en peu a les primeres llums del dia ja havia esdevingut un automatisme. Però, ves per on, després, en vacances tot i que voldríes romandre una estona més al llit, no pots...Així que comence el dia treballant com una locomotora de vapor...ni platja, ni bany ni perdre un minut.

La lectura, per la nit, quan puc, arrapant-li unes hores al son, o part de juliol de matinet a la terrassa, asseguda al balancí; el millor moment del dia. Ara que podria escriure, veure una estona la televisió o mamprendre la l'escriptura...em fan mal les mans, els braços...Semble una vella consumida parlant de malalties i dolors.

Fa catorze anys que vivim aquí i ara em trobe a punt de quedar-me sola definitivament; també és cert que hauria de recol·locar-me al meu ambient. Diuen que el lloc on un viu, explica la teua vida. Ara amb aquesta última embestida ho note més, és evident.

Fa tres anys que el meu fill gran se'n anà de casa a viure independent, i encara resten aquí moltes coses d'ell. Amb la filla passarà el mateix, aquesta no es tan escampadora, és un altre caràcter, potser té menys coses, la seua vida es molt més senzilla. Quan començàrem a estimar-nos a la llunyania ja havien passat sis anys, de poc van aprofitat. També potser que ens estimem i que no ens donem compte. Ella em troba gran, sorda i despistada...Es un bon moment per deixar el niu, tampoc és un plat de gust presenciar la decadència d'algú estimat. Si jo hagués sigut capaç de donar eixe pas, quan diferent hagués sigut la meua vida!

Bò, deixem les enyorances. A Benicassim vaig conéixer un grup d'amics de les comlombianes, en particular de Paty i la seua família, marit, fill, filla i amics. Va ser una sort conéixer-la, per disort pateix de càncer i la seua supervivència és incerta. M'agradaria fer-li una referència sobre aquelles hores que vam compartir.































Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies