diumenge, 1 de maig de 2016








                       

Cròniques Personals original de Llum Sánchez



88


Vent de tardor.

i males herbes i camps:

Pas de Fuja


Basho


Ahir féia els anys; vaig rebre la telefonada de les germanes; també, la filla em regalà una rosa i un llibre que desitjava llegir. Em sentia feliç; Ramir i Matilde vinguéren a sopar; cóm els trobava a faltar... Amb el temps les mares ens tornem com els pardalets de niu... al inrevés, però.

Pel que es véia vindre, aquesta primavera la tendríem "mogudeta". La pena és que no em trobava bé...em sentia cansada fins al moll dels ossos. Amb tot albergava l'esperança que aquesta malaltia tal com anés investigant, la declararien motiu d'incapacitat permanet. Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella, acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de tot allò que ella, la vida, tinga a bé proporcionar-me, si és que encara en resten forces.

Havia somiat que escrivia "Els alegres claustres del Pablo Neruda". Sí, una visió humorista dels componets que l'integrem. Sabia que
s'apropava el moment d'escriure i, encara que semblés mentida, em manca temps i concentració. Potser encara arribarà el moment que malgrat tot em pose all tall.

Al setembre començaré a fer l'iniciació a l'informàtica, vaig pensarvaig haver de sol·licitat a la Conselleria, i el veredicte...igualment no ha hagut resposta. Així que el reciclatge professional, una vegada més, anirà a càrrec dels treballadors. La incompetència dels polítics no coneix límits a aquest país de pegamoll, el seu concepte de la política s'ha reduït a la mínima expressió, omplirse les butjaques a compte dels fondos públics...Es cert que a aquest país no comptàvem amb una tradició democràtica, les actuals generacions som fills de la dictadura del general golpista. Potser la deformació personal i professional a tots els nivells es puga atribuïr a aquesta circumstància.


A casa no sabia si em mancava lloc o en sobraven coses. Ara que el fill gran se'n ha anat i s'havia endut una bona porció de coses, m'adonava que havíem viscut molt provissionalment. La meua necessitat d'ordre, ara és imperiosa, no sé per què, tal vegada perquè ja vaig aconseguint
cert ordre interior. Desitge renovar els èstris, recuperar l'espai, començar de bell nou una vegada més. Ara és un gran moment, és alló que des de sempre s'ha desitjar, i no s'ha arribat a fer; s'ha somiat acabar la inmensa tasca dels fills i que una es puga dedicar a si mateix, a reprendre nous projectes, o al " al dolce fare niente" com diuen els italians...gaudir de la vida, que ja toca.
Publica un comentari a l'entrada