Cròniques Personals original de Llum Sánchez
88
Vent
de tardor.
i
males herbes i camps:
Pas
de Fuja
Basho
Ahir
féia els anys; vaig rebre la telefonada de les germanes; també, la
filla em regalà una rosa i un llibre que desitjava llegir. Em sentia
feliç; Ramir i Matilde vinguéren a sopar; cóm els trobava a
faltar... Amb el temps les mares ens tornem com els pardalets de
niu... al inrevés, però.
Pel
que es véia vindre, aquesta primavera la tendríem "mogudeta".
La pena és que no em trobava bé...em sentia cansada fins al moll
dels ossos. Amb tot albergava l'esperança que aquesta malaltia tal
com anés investigant, la declararien motiu d'incapacitat permanet.
Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella,
acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de
tot allò que ella, la vida, tinga a bé proporcionar-me, si és que
encara en resten forces.
Havia
somiat que escrivia "Els alegres claustres del Pablo Neruda".
Sí, una visió humorista dels componets que l'integrem. Sabia que
s'apropava el moment d'escriure i, encara que semblés mentida, em
manca temps i concentració. Potser encara arribarà el moment que
malgrat tot em pose all tall. Al setembre començaré a fer un curs
d'iniciació a l'informàtica, vaig haver de sol·licitat a la
Conselleria, i el veredicte...igualment, no ha hagut resposta. Així
que el reciclatge professional, una vegada més, anirà a càrrec
dels treballadors. La incompetència dels polítics no coneix límits
a aquest país de pegamoll, el seu concepte de la política s'ha
reduït a la mínima expressió, omplirse les butjaques a compte dels
fondos públics...Es cert que a aquest país no comptàvem amb una
tradició democràtica, les actuals generacions som fills de la
dictadura del general golpista. Potser la deformació personal i
professional a tots els nivells es puga atribuïr a aquesta
circumstància.
A
casa no sabia si em mancava lloc o en sobraven coses. Ara que el fill
gran se'n havia anat i s'havia endut una bona porció de coses,
m'adonava que havíem viscut provisionalment. La meua necessitat
d'ordre ara és imperiosa...no sé per què, tal vegada perquè ja
vaig aconseguint també cert ordre interior. Desitge renovar els
èstris, recuperar el meu l'espai, començar de bell nou una vegada
més. Ara és un gran moment, és alló que des de sempre s'ha
desitjar, i no s'ha arribat a realitzar; s'ha somiat acabar la
inmensa tasca dels fills i que una es puga dedicar a si mateix, a
reprendre nous projectes, o al " al dolce fare niente" com
diuen els italians...gaudir de la vida, que ja toca.
Comentaris