diumenge, 29 de novembre de 2015





              Cròniques personals


                11





Fa uns dies que vaig anar a la sessió de teràpia i he descobert un fet important, he fet una projecció de la mare a la meua germana Alba, transferint -li els meus afectes, cosa que explica la dependència que he experimentat al llarg d'aquests anys. I ara detecte els efectes d'aquesta jugada de l'inconscient. L'altra troballa ha estat les reaccions somàtiques que he patit darrerament, fins al punt de trobar-me pitjor, tot i el tractament farmacològic, la qual cosa ha afectat tant les relacions de parella com les relacions familiars.

És evident que les relacions de parella han estat una font de conflictes i de poques gratificacions, i no sols aixó sinó que també han interferit altres tipus de relacions. Clar, que mentre em limitava a experimentar certa simpatia per algú no detectava cap "efecte secundari", tanmateix arribat el moment en el qual la simpatia és feia mútua i les petites mostres d'afecte, compartides, se m'encén l'alarma i es genera estrés i angoixa, a tal punt que somatitze i m'arriba a afectar tota l'activitat funcional. Llavors ve el "crac", és a dir, esdeving un nyap. Basta sentir-me atreta per algú per desencadenar-se tot el ventall de simptomes patològics....Una glòria. Fins ara no ho havia fet conscient.

Així doncs, aquesta conducta que segueix a la coneixença i a la vinculació afectiva amb l'objecte em genera tal quantitat d'angoixa que excedeix els meus límits. Acte seguit jo mateix provoque el trencament, cosa que vé a ser com una vàlvula per on evaqüe l'ansietat. Això explica els nombrosos trencaments que sovint provoque. I també la tendència a engrandir els obstacles per tal de lliurar-me dels efectes que se'n deriven de "la transgressió".

Verdaderament la conducta humana i el mòbils que la generesns són un mistèri. Això explica també la meua conducta retraguda durant tot aquest temps. És a dir al fons de totes les meues racionalitzacions s'arrela la por i l'angoixa, i per evitar-les m'estme més renunciar directament.

Amb tot em sent afortunada per haver pogut arribar a detectar la causa dels meus fracassos i més ara, que just anava a repetir la història, atés que a la vida no es prodiguen les oportunitats.

Així doncs, ara que vaig esbrinant els mòbils inconscients de les meues dèries , supose que ha arribat el moment de l'alliberació. Fa uns dies pensava que no pagava la pena consignar res. Que mai no passava res digne de posar en solfa. Com sempre que faig afirmacions categòriques m'enganye. El cert és que visc un moment que pot canviar el curs de la meua historia.
Tenia la convicció que en algún momet arribaria la resposta. En això si que m'he mostrat tenaç i no em penedeix. Fins i tot la depressió recurrent que vinc patint ha estat una benedicció perquè m'ha obert les portes d'un coneixement al que per mi mateix mai no hagués pogut accedir, malgrat que per mi n'era de vital importància.

Amb tot, amb l'ajut del terapèuta seguiré tractant d'identificar quins són els hàbits de pensament que tant i tant mal m'han fet i abatir-los un per un, fins que no en reste ni la més lleugera ombra, ni el més lleu record.










Publica un comentari a l'entrada