Cròniques personals
11
Fa
uns dies que vaig anar a la sessió de teràpia i he descobert un fet
important, he fet una projecció de la mare a la meua germana Alba,
transferint -li els meus afectes, cosa que explica la dependència
que he experimentat al llarg d'aquests anys. I ara detecte els
efectes d'aquesta jugada de l'inconscient. L'altra troballa ha estat
les reaccions somàtiques que he patit darrerament, fins al punt de
trobar-me pitjor, tot i el tractament farmacològic, la qual cosa ha
afectat tant les relacions de parella com les relacions familiars.
És
evident que les relacions de parella han estat una font de conflictes
i de poques gratificacions, i no sols aixó sinó que també han
interferit altres tipus de relacions. Clar, que mentre em limitava a
experimentar certa simpatia per algú no detectava cap "efecte
secundari", tanmateix arribat el moment en el qual la simpatia
és feia mútua i les petites mostres d'afecte, compartides, se
m'encén l'alarma i es genera estrés i angoixa, a tal punt que
somatitze i m'arriba a afectar tota l'activitat funcional. Llavors ve
el "crac", és a dir, esdeving un nyap. Basta sentir-me
atreta per algú per desencadenar-se tot el ventall de simptomes
patològics....Una glòria. Fins ara no ho havia fet conscient.
Així
doncs, aquesta conducta que segueix a la coneixença i a la
vinculació afectiva amb l'objecte em genera tal quantitat d'angoixa
que excedeix els meus límits. Acte seguit jo mateix provoque el
trencament, cosa que vé a ser com una vàlvula per on evaqüe
l'ansietat. Això explica els nombrosos trencaments que sovint
provoque. I també la tendència a engrandir els obstacles per
tal de lliurar-me dels efectes que se'n deriven de "la
transgressió".
Verdaderament
la conducta humana i el mòbils que la generesns són un mistèri.
Això explica també la meua conducta retraguda durant tot aquest
temps. És a dir al fons de totes les meues racionalitzacions
s'arrela la por i l'angoixa, i per evitar-les m'estme més renunciar
directament.
Amb
tot em sent afortunada per haver pogut arribar a detectar la causa
dels meus fracassos i més ara, que just anava a repetir la història,
atés que a la vida no es prodiguen les oportunitats.
Així
doncs, ara que vaig esbrinant els mòbils inconscients de les meues
dèries , supose que ha arribat el moment de l'alliberació. Fa uns
dies pensava que no pagava la pena consignar res. Que mai no passava
res digne de posar en solfa. Com sempre que faig afirmacions
categòriques m'enganye. El cert és que visc un moment que pot
canviar el curs de la meua historia.
Tenia
la convicció que en algún momet arribaria la resposta. En això si
que m'he mostrat tenaç i no em penedeix. Fins i tot la depressió
recurrent que vinc patint ha estat una benedicció perquè m'ha obert
les portes d'un coneixement al que per mi mateix mai no hagués pogut
accedir, malgrat que per mi n'era de vital importància.
Amb
tot, amb l'ajut del terapèuta seguiré tractant d'identificar quins
són els hàbits de pensament que tant i tant mal m'han fet i
abatir-los un per un, fins que no en reste ni la més lleugera ombra,
ni el més lleu record.
Comentaris