Cròniques Personals
27
A
la nit, de vegades em quede encisada mirant les finestres, eixos
rectangles de llum allà dalt retallant-se contra la foscor...
"
Los nómades somos así, nos ofrecemos nuestros pequeños tesoros
largamente guardados y lo más asombroso es que nos reconocemos
mutuamente como si desde siempre hubieran sido tesoros compartidos."
Lía
Schenck, "EL RETOTNO DE LOS NOMADES"
T'envie
els meus papers escrits, res, una insignificància, i et dic
"t'estime Carles" mentre reste en silenci...Faig compte que
l'afecte és recíproc i això és prou. Llavors sent un frec lleuger
vora l'orella, com unes ales de papallona.
"Una
vez el amor de dos nomades
duró
una lluvia,
Cuando
se despidieron mojados y vivos
supieron
que volverían a amarse
en
todas las lluvias por venir
aunque
nunca más volvieran a encontrarse"
M'agradaria
estimar-te encara que només fos durant una pluja...
"...Aman
el agua de los ríos y aman las flores con la misma reciprocidad que a
las tormentas".
Las
aman sin esperar reciprocidades ni correspondencias"
Em
sembla bonica aquesta forma d'estimar, sí, i també estimar amb el
cos, els sentits, escoltant la respiració de l'altre, el seu mormor,
el seu barboteig, percebre la seua olor, el seu, únic, barretjat amb
el propi i tocar, acaronar, besar...sense rellotges, ni clendaris,com
si el temps es detingués i això fos tot per al que un es sent
abocat, allò que li dona sentit a la seua vida, mantenint a la boca
el sabor dels seus bessos tendres encara i a la pell i per sempre les
seues carícies. I també sentir eixe calor que naix expandint-se i
comprenent a l'altre, fondre's amb aquests colors en somnis,
sucunbint al jo més primari i genuí.
No
sé per què et conte aquestes coses. Potser sia perquè no hi
gaudeix i m'he de conformar parlant-les o pot ser que amb tu
m'agrada definir les coses, els sentiments, els desitjos...les
necessitats.
"De
vegades cal fer-ho encara que a penes som capaços . "Els pobles
feliços no ténen història..." Potser que tampoc les persones
felices en tingen. Encara que els nòmades, amb nostra insaciable
curiositat, no podem parar de preguntar-nos: "què està passat a
dintre meu?...i si estime com estime han caigut ja els darrers
pertrets del blindatge, he perdut ja totes les meues pors, puc
expressar-me ja amb total sinceritat, puc expressar-me ja també amb
el meu cos sense sentir-me culpable...vaig llençant al foc de tant
en tant allò que m'atossiga, m'atabuixa, m'obliga. Mai no acabarem
del tot d'eixir de l'edat dels "perqués" i fins i tot
sembla que això ens ajuda a crear, a canviar de pell, de pell, de
pell...Quantes privacions ha patit i pateix la nostra pell... quants
contactes evitats, quants bessos no donats ni rebuts, quantes
carícies frustrades, encallades al no res a mitat de camí entre el
cor i l'altre..."
Comentaris