divendres, 4 de desembre de 2015





             Cròniques Personals


27


A la nit, de vegades em quede encisada mirant les finestres, eixos rectangles de llum allà dalt retallant-se contra la foscor...

" Los nómades somos así, nos ofrecemos nuestros pequeños tesoros largamente guardados y lo más asombroso es que nos reconocemos mutuamente como si desde siempre hubieran sido tesoros compartidos."

Lía Schenck, "EL RETOTNO DE LOS NOMADES"

T'envie els meus papers escrits, res, una insignificància, i et dic "t'estime Carles" mentre reste en silenci...Faig compte que l'afecte és recíproc i això és prou. Llavors sent un frec lleuger vora l'orella, com unes ales de papallona.

"Una vez el amor de dos nomades
duró una lluvia,
Cuando se despidieron mojados y vivos
supieron que volverían a amarse
en todas las lluvias por venir
aunque nunca más volvieran a encontrarse"

M'agradaria estimar-te encara que només fos durant una pluja...

"...Aman el agua de los ríos y aman las flores con la misma reciprocidad que a las tormentas".
Las aman sin esperar reciprocidades ni correspondencias"

Em sembla bonica aquesta forma d'estimar, sí, i també estimar amb el cos, els sentits, escoltant la respiració de l'altre, el seu mormor, el seu barboteig, percebre la seua olor, el seu, únic, barretjat amb el propi i tocar, acaronar, besar...sense rellotges, ni clendaris,com si el temps es detingués i això fos tot per al que un es sent abocat, allò que li dona sentit a la seua vida, mantenint a la boca el sabor dels seus bessos tendres encara i a la pell i per sempre les seues carícies. I també sentir eixe calor que naix expandint-se i comprenent a l'altre, fondre's amb aquests colors en somnis, sucunbint al jo més primari i genuí.

No sé per què et conte aquestes coses. Potser sia perquè no hi gaudeix i m'he de conformar parlant-les o pot ser que amb tu m'agrada definir les coses, els sentiments, els desitjos...les necessitats.

"De vegades cal fer-ho encara que a penes som capaços . "Els pobles feliços no ténen història..." Potser que tampoc les persones felices en tingen. Encara que els nòmades, amb nostra insaciable curiositat, no podem parar de preguntar-nos: "què està passat a dintre meu?...i si estime com estime han caigut ja els darrers pertrets del blindatge, he perdut ja totes les meues pors, puc expressar-me ja amb total sinceritat, puc expressar-me ja també amb el meu cos sense sentir-me culpable...vaig llençant al foc de tant en tant allò que m'atossiga, m'atabuixa, m'obliga. Mai no acabarem del tot d'eixir de l'edat dels "perqués" i fins i tot sembla que això ens ajuda a crear, a canviar de pell, de pell, de pell...Quantes privacions ha patit i pateix la nostra pell... quants contactes evitats, quants bessos no donats ni rebuts, quantes carícies frustrades, encallades al no res a mitat de camí entre el cor i l'altre..."

















Publica un comentari a l'entrada