Cròniques Personals
26
"
Soc nòmade...potser per això ens trobàrem un dia qualsevol i et
vaig escoltar per primera vegada; després, és clar, reincidírem.
Poc a poc em vaig acostumar la aquelles estones d'intimitat, a
aquella veu que semblava emetre les paraules només per mi. La teua
veu i eixa manera d'embastar històries, que després es diluïen tot
deixant una escletxa per on s'insinuaven els somnis... Vam haver de
deixar-ho així, amb tot no ens podíem conformar. Et vaig tocar i
parlàrem uns moments... Després se'm va ocòrrer cercar-te a la
teua ciutat amb l'esperança de trobar-nos, com et vaig trobar als
meus somis. Imaginava aquell lloc on practicaves la màgia amb les
paraules. Mes tot fou innútil. Cóm podies conèixer el meu desig?
Et
vaig cercar al llarg de dies i dies per parcs i jardins, carrers i
places amb estàtues, per museus i catedrals...t'enyorava. Vaig haver
d'abandonar "un no neix sabent" dèies tu sovint. Els
nòmades, ja saps, no som gens pràctics, només ens movem al ritme
dels batec del cor...
I
seguí escoltant les tues retailles radiofòniques dites amb eixa veu
de Bogart, que acompanyava l'enyor de la teua de la teua presència.
"Saps? els nòmades tenim molt en comú, déies...Sentí que el
nostre dia era dilluns, el dia de la Lluna, just eixe dia que no vol
ningú; encara que els altres dies també són nostres tot i que
quasi ningú ho sap..."
Complicitat!
flipe amb aquesta paraula, és tan completa i tan graciosa, tan
suggestiva i secreta, dona joc i també resona, és oberta sempre
oberta i està conectada directament amb el cor, encar que la ment hi
assinteix complaguda al seu davant, i el cos es dilata quan l'escolta
i es torna tèbi i acollidor.
I
va nèixer un vincle natural entre nosaltres com es produeixen les
estacions, i les migracions dels nostres germans els ocells; un
lligam que romandria malgrat el temps i l'espai.
