dimecres, 2 de desembre de 2015






              Cròniques Personals


26


" Soc nòmade...potser per això ens trobàrem un dia qualsevol i et vaig escoltar per primera vegada; després, és clar, reincidírem. Poc a poc em vaig acostumar la aquelles estones d'intimitat, a aquella veu que semblava emetre les paraules només per mi. La teua veu i eixa manera d'embastar històries, que després es diluïen tot deixant una escletxa per on s'insinuaven els somnis... Vam haver de deixar-ho així, amb tot no ens podíem conformar. Et vaig tocar i parlàrem uns moments... Després se'm va ocòrrer cercar-te a la teua ciutat amb l'esperança de trobar-nos, com et vaig trobar als meus somis. Imaginava aquell lloc on practicaves la màgia amb les paraules. Mes tot fou innútil. Cóm podies conèixer el meu desig?

Et vaig cercar al llarg de dies i dies per parcs i jardins, carrers i places amb estàtues, per museus i catedrals...t'enyorava. Vaig haver d'abandonar "un no neix sabent" dèies tu sovint. Els nòmades, ja saps, no som gens pràctics, només ens movem al ritme dels batec del cor...

I seguí escoltant les tues retailles radiofòniques dites amb eixa veu de Bogart, que acompanyava l'enyor de la teua de la teua presència. "Saps? els nòmades tenim molt en comú, déies...Sentí que el nostre dia era dilluns, el dia de la Lluna, just eixe dia que no vol ningú; encara que els altres dies també són nostres tot i que quasi ningú ho sap..."

Complicitat! flipe amb aquesta paraula, és tan completa i tan graciosa, tan suggestiva i secreta, dona joc i també resona, és oberta sempre oberta i està conectada directament amb el cor, encar que la ment hi assinteix complaguda al seu davant, i el cos es dilata quan l'escolta i es torna tèbi i acollidor.

I va nèixer un vincle natural entre nosaltres com es produeixen les estacions, i les migracions dels nostres germans els ocells; un lligam que romandria malgrat el temps i l'espai.




Publica un comentari a l'entrada