diumenge, 16 de març de 2014

Diaris de ficció




Dimecres, 27, setembre 1995

De rebels sense causa n'hi ha hagut tota la vida i sospitosament sempre tenien la mateixa edat, aquesta edat imprecisa que es cura amb l'edat, i amb les lectures.

Ignasi Aragay (Barcelona 1966)


Ahir pel matí em trobe a Selena pel corredor del col·legi i em comenta que demà era el sopar de les marujes, les nostres benvolgudes companyes de treball. Mira, el que em faltava. No sé si acabaré el mes anant a dinar a la casa de la Misericordia... No tinc un duro per anar enlloc; t'ho dic de veres. El sopar de les marujes... Sí, dona, per això estem. I va i m'amolla. Però que dius, no te'n recordes que hi som a punt de cobrar el nou sexeni, 17.000 cuques de l'ala!. Vaig dir-li tota descreguda, no pot ser, massa, massa, massa bo per ser cert. Em mira de biaix i l'hi pega per riure. I acabàrem les dues fent cursa per veure qui arribava primera al serveis. El cas és que jo em reia perquè no m'ho podia creure ni borratxa i ella perquè de tant de riure no podia explicar-se i encara ens réiem més. Quan vam amainar les llàgrimes ens havien corregut el rimel i teniem un aspecte patètic.

Redeu, si em toca la loteria no m'hagués fet tan de goig– li dic mentre tractava innútilment d'endreçar la desfeta.
És que, Marina, filla, tu ets al món perquè n'hi ha d'haver de tot. No et faran tanta falta.
Que no?, com que estava maquinant per fer-me l'arakiry.
­– Doncs, ho sent molt. Ho hauràs de deixar per a un altre moment...
Mala pécora, estàs en tot.
­– No, voldràs que vaja com tu, sense saber mai quin dia és.
Et, mataré, algun dia et mataré. Vinga, sigués puntual per variar que en eixir
anem fer-se'n una cerveseta per celebrar-ho.
Per celebrar tan esplèndit esdeveniment, cerveseta? Ca, xica, xampan, per fer-la grossa.

Comptat i debatut que jo, amb aquella colla de músties, m'avorria com una croïssa. Amb tot, "París bé val una missa" com digué Lluis XIV, i era ateu. Les dues copes de vi, que m'havia pres sopant em van alleujar la càrrega.
I, per sort, ja hi érem a punt d'alçar el campament.


Pel que es veu estan complint els acords que aconsegirem a l'última vaga, d'infausta memòria. O, si més no, sembla que l'economia millora, que no és poc. Amb raó deien abans allò de "passa més fam que un mestre d'escola". Ara m'ho explique, per això només es dedicaven prefentment les filles de famílies bé, que els feia poca gràcia l'estudi, o les filles de les famílies de classe mitja baixa, que era l'única herència que els seus pares podien deixar-los, verbigracia, una servidora. Amb tot, la cosa tenia cordons, perqué quan vaig tindre dos dits de front va i se m'ocorre que havia de fer medicina. I ma mare no em va dir que no. Així que vaig començar el baxiller elemental per anar preparant-me. Tot i que pensava jo que com tenia a la tia Clotilde, una cosina de mon pare que era metgessa, fadrina madura y molt católica, doncs, a unes males, potser ella es faria càrrec dels meus estudis.

Fins a quart vaig acabar el cursos nets, i en quart, però, va i em cauen el llatí i les matemàtiques. El llatí, conformé, perquè teníem un "profe" que en realitat era un exseminarista que com que va veure que passaven els anys al seminari i no li entrava la vocació, va tenir la feliç idea de fer-se professor de llatí, eixir-se'n del seminari i casar-se. Mai no vam saber la seua titulació, però no calia, era tan pansit que ens va fer avorrir el llatí de per vida. I Lolita, que era de les més agozarades, al principi de la clase li preguntava:

Y usted, don Paulino, cómo fué salirse del seminario. Llavors ell feia un somriuret maliciós, deixava el llibre obert i començava a netejar-se les ulleres. Tot seguit, amb la melsa que es gastava començava a contar-nos amb tots els uts i els ets, com va coneixer la seua dona. Mentrestant les manetes del rellotge avançaven, i ell, encantat de la vida, ens explicava pausadament tot "l'afaire". Nosaltres, al col·legi de monges, encara que el seu relat hi trobàvem desaborit en grau superlatiu, ens feia gràcia embolicar-lo. Qualsevol cosa era preferible a la murga de la classe de llatí. Just en eixe moment sonava el timbre. Llavors s'adonava ell de que havia passat l'hora; invariablement es llevava les mans al cap, i replegava el text i la cartera. I es llançava el primer vers la porta, mentre nosaltres ens miraven amb expressions de complicitat.
Tan tan prompte el perdíem de vista començàvem a riure. I sí, ens ho passàvem molt bé.
Però quan van arribar els examens de fi del curs que que havíem de fer-los l'intitud d'Alacant i cada assignatura ens la jugàvem només en un únic exàmen. Llevat de les "empollones" els catedràtics de llatí van fer-nos una sarracina.

L'altra que em suspengueren fou les matemàtiques. Quan van arribar les notes, ma mare volia matar-me. Jo els vaig jurar i perjurar als meus pares que l'exàmen l'havia fet, si més no, per a un aprovat. Total que se'm va ocorrer proposar-li a ma mare que parlarem amb la tia Clotilde per demanar una revisió d'exàmen. La tia era megessa, hi vivia a Alacant tota la vida. Clar, sabíem que estava molt ben relacionada pel seu treball i pel seu talent. N'estava clar que era la més indicada per demanar una revisió d'exàmenal profesor que em va examinar. El dia i hora que em va comunicar, em vaig presentar a sa casa, pensava que m'acompanyria per anar a fer les parlades.
I quan arriba al seu pis va i em diu. "Mira, vés a esta dirección. Preguntas por este señor, y le dices que vas de mi parte a lo de la revisión del exàmen de latín."Em vaig quedar mortal". Ni tan sols pensava acompanyar-me. Conque va Marina Molins i es presenta al despatx del en tal. Em fa seure, li explique era la neboda de doña Clotilde de tal, i que havia anat per a veure de fer la revisió d'exàmen. Atés que jo pensava que puntuació podria ser d'un cinc, aprovat.
Aquell home tenia la facultat de refredar-te la sang en mirar-te. Vaig disimular un escalfret i tot seguit m'amolla que en llatí n'estava suspesa amb un cuatre i que lógicament, havia de preparar-me bé i tornar a setembre.

I vaig haver de pasar-me tot l'estiu anant i venint a classes particulars de llatí amb un professor que van haver de retribuïr els meus pares. No sé com no em mataren. Ara, va ser l'única manera d'aprendre llatí, declinacions, traduccions...fins i tot li vaig predre el gust.

Després d'aquest incident vaig optar per no demanar-li a meua tia la, metgessa, allò de financiar-me la carrera de dedicina.





Publica un comentari a l'entrada