dissabte, 5 d’octubre de 2013

Diaris de ficció - (continuació)




                   Diaris de ficció originals de Llum Sánchez



Els clàssics feien bé desconeixent els signes d'admiració, que no condueixen a res.

Llorenç Villalonga (Palma 1897-1980)



Dissabte, finals de julio 1994

un carrer de l'illa de Mikonos

El segon dia a Atenes, tinguèrem una discusió per una qüestió trivial. Pero és clar que això no provoca un distanciament total, de no haver existit un greu conflicte latent. Com sempre amb ella es tractava de la lluita pel poder, la seua necessitat de dominar i controlar front a la meua necessitat de sentir-me lliure. Aquest conflicte és tan antic com nosaltres mateixes. I mai tindrà solució, almenys jo ja no l'espere.

Enmig d'un mar d'incerteses, de sentiments i resentiments no identificats, he reconegut a dintre meu l'odi vers a ella. No podia ser d'altra manera, m'ha fet tant i tant de mal al llarg de la vida...Era inevitable que en un moment o altre hi aparegués, era inevitable, ara me'n adone. Són tantes les vegades en les quals he intentat inútilment defensar-me dels seus danys. Tamateix sempre troba la manera d'apropar-se a mi i d'anar envoltant-me poc a poc com el fil d'una teranyina va envoltant la seua presa. Quan em trobe ja totalment immobilitzada es quam reaccione. Tinc por. L'hi tinc por...

He tornat transtornada del viatge. Em pregunte per què vaig prendre eixa decisió tan arriscada. Sí, si que ho sé, perquè quan em va fer la proposta la vaig escoltar-la i li vaig donar un sí molt condicional. Però ella no perceb els matissos. Em va prendre la paraula. Després em demanava de tant en tant si es que anava a enganyar-la i a tornar-me'n enrere. Hagués pogut dir-li que sí, que em tornava enrrere, que no m'interessava la idea del viatge (amb ella). Amb tot sabia les seues raccions, les havia viscut al llarg de tota la vida. Si li feia la contra, perdia el control, es posava a plorar i a insultar-me, a fer-me resposable de que hagués preparat un viatge per a res. Quan ocorria això parlava i plorava alhora, mentre parlava, cridava i plorava i l'hi quien babes.
Ara ja és tard. Una vegada més hauré de pagar. Aquesta vesprada he plorat la meua tristesa. Després m'he quedat adormida. Ara em sent renovada, com quan surt el sol després d'una tormenta.

L'últim dia de viatge al vaixell hagué una programació especial. De primeres una mena de funció d'entreteniment per a nanos i no tan nanos. Vaig veure, entre la gent, un home moreno amb barba que em mirava, acompanyat d'una xiqueta preadolescent. La seua fesonomia no m'era per complet desconeguda com era d'esperar a un buc d'aquella emvergadura. Em va cridar l'atenció. Mentrestant anaven interpretant el números preparats per aquella funció, màgics, malabaristes, escenes de contes, cançons...Van intercanviar algunes mirades. En acabar la funció vaig acudir al menjador on servien el sopar. A la taula vaig contestar-li amb un si o amb un no i prou. No sé si els companys de taula se'n adonaren. Acabat el sopar la gent anava disipant-se cadascú a la seua. Jo me'n vaig anar al bar a predre una pinya amb vodka. Mentrestant el buc, que al llarg dels dies anterior apenes l'hi notàrem moviment, va començar a moure's cada vegada més. Per sort tinc certa resistència al marejos. L'orquetra tocava cançons melòdiques.

Me'l ferem un pel carregat el vodka. Mentre me'l prenia vaig girar el tamboret per veure a la gent, però la contemplació va durar un tres i no res. De sobte vam notar com el vaixell anava balandrejant-se una mica massa. I en un veure i no veure els passagers van abandonar les diverses estances, cames ajudeu-me, per arribar al seu camarot i érem quatre gats els que quedàrem. En això el moreno apareix per la porta. Es demana una beguda a la barra i ve on jo hi era. Puedo?. Sí, per què no– vaig respondre amb un pél de sornegeria. Llavors en tornà a cridat l'atenció com el buc es decantava a un i altre costat i el passatge corria literalment cap als dormitoris, alguns amb el mocador sobre la boca, anàven pels corredors d'una band a l'altra. Nosaltres miraven divertits el canguelus que es va apoderar de la gran majoria dels viatgers.







Publica un comentari a l'entrada