Diaris de ficció - finals juliol, 1994
Dissabte,
finals de juliol, 1994
perquè són cert
que és pijorat lo món.
Ausiàs
March (Gandia? ~1397-València 1459)
És
dissabte i em trobe sola.
Fa
quatre mesos que no escric, segons l'última data, i en quatre mesos
han passat tantes coses...malgrat que tot sembla igual. Fins la
lletra m'ha canviat, em trobe estranya, escric i per escriure he de
vencer una gran resistència; ho faig lenta i maldestrament.
Acabe
de tornar del meu viatge a Itaca. Tan prompte varem iniciar-lo em
vaig adonar del meu error. La Dolors no era, ni de bon troç, la
companya més adient per viajar juntes. Y posats a ser crítics tampoc jo
seria la seua parella ideal. Tenia motius per pensar que els nostres
carácters respectius no són compatibles. Feia temps que acaronava
la idea de viatjar a Grècia i a les illes gregues. Clar que una de
les dificultats més grans era trobar amb quí. El meu desig no em deixar
veure, que aquell viatge hagués demanat una preparació més
escrupolosa. També pel que fa a la companyia, peró va ser tot pensat i fet, i és ben sabut que per aquest
procediment es poden arribar als desastres més explendorosos en
qualsevol ámbit de les relacións humanes.
El primer viatge a Ítaca, largament esperat, l'aguardava amb impaciència. Mentrestant anava
preparant-me amb la lectura la història, de monografies sobre alguns
personatges històrics, geografia. Tenia fam de conèixer el país,
la gent, els seus costums, la gastronomia, el folklor i la forma de
ser i de viure del grecs.
Sabia
per descomptat que en una setmana no era prou, no obstant això
esperava aconseguir uns punts bàsics sobre els quals afegir detalls observats directament als llarg d'eixe període.
Ens
vàrem alçar a les quatre del matí per acabar d'enllestir els últims detalls, bossa de mà, documentació, plánols, i les maletes a punt
de reventar. Van veure néixer el dia darrere de les amplies vidreres
de l'aeroport. Quina son!, no recorde haver matinat tant. Eren quatre
hores de viatge, quatre. I a més l'avió en portava dues de retard. Anava llegint, "Un home de paraula", de Imma Monzó. L'última hora se'm va fer eterna. No m'agrada gens
viatjar en avió. Sempre creiem que és el mitjà més còmode i
ràpid –mandangues–, només per no haver d'aguantar els retards i
passar per totes les inspeccions, controls, mesures de seguretat i
revisions reglamentàries, es pot pagar. Però l'oferta incloïa aquestes condicions i em van semblar
acceptables.
No
sé si vaig arribar a dormir-me, o potser sentia tan gran desfici
que no vaig aconseguir-ho. El seient em punxava i ja no sabia en
quina postura posar-me. Quan vam començar a veure, entre boires esguellades quasi transparents a les vores, els perfils de la
península encastrada enmig d'un mar lapislàtzuli, se m'opliren
els ulls de llàgrimes.
Eren
passades les tres quan entràrem al menjador de l'hotel. Hi era
desert. I nosaltres mortes de gana. Quin desencant. Supose que els
empleat es van compadir de nosaltres i ens van oferir prendre alguna cosa.
Seguerem i en deu minuts escassos ens presentaren una mussaka, com per art de màgia, i vi!.
Oh-lala-lala-lala con deia la meua amiga Corinne. Aquell dinar hi recordaré tota la vida.
Quan
et trobes a una ciutat com Atenes, que ha representat el somni més
dolç durant molt i molt temps per a molta gent, no t'ho acabes de
creure, qüestiones si serà real. Pujàrem al dormitori. Al
exterior, més de quaranta graus. De sobte em veig a la Dolors
trastejant el comandament de l'aire acondicionat. No hi fiques
massa fred, que a mi em senta com un tret. Estava molt cansada,
tenia son. M'havia ajocat amb la il·lusió de dormir una estona.
Però tenia fred, fred, fred.
Quan
vam dir d'eixir, la Dolors va proposar anar-hi al barri antic, que
n'hi ha moltes coses...Mira, tu te'n recordes de la dita valenciana
que diu: A la fira no vages, si no
portes diners, que veuràs moltes coses i no compraràs res.
Dols, estem massa cansades per anar-nos-en ara, a mitjanit, a
pendonejar per les botigues, per variar, se'ns pot fer l'hora dels
galls. No va haver manera de disuadir-la. Cansada com un gos, i tan a
gust com m'hagués quedat descansant i llegint la meua novel·la, vam
haver d'empolainar-nos i sortir al barri Antic d'Atenes la mateixa
nit de l'arribada.
La
guia ens va proporcionar una carpeta que contenia les propostes per a
traure més profit als dies que anàvem a passar-hi tant a la capital
com les visites i excursions. Nosaltres decidíem cada día si ens
uníem a l'expedició o bé marxave'm per lliures. Bo, jo no sabia
ben bé com montar-m'ho. El més pràctic hagués estat demanar-li a
la Dors on havia pensat anar-hi, per escollir jo un pla arternatiu.
Em va semblar una mica massa ostentós el meu desig d'evitar-la. Em
trobava destemplada, l'aire fred del dormitori m'havia irritat la gola.
Quan em trobe en aquest estat tan lamentable és fàcil fer de mi el
que vulgen, no tinc alé per contradir. Així que començarèm pel
principi i acabarem cap a la matinada amb els ulls plens del
centelleig de les joies que s'exhibien a les joieries amb les portes
obertes de bat a bat i, aparentment, sense cap dispositiu
antirobatoris. Haguessem gaudir molt més de no haver-nos trobat tan exaustes.
Vam visitar el Partenón, a quaranta o més graus de temperatura, va ser el
primer dels molts motius que ens havien fet anar fins aquestes terres d'una bellesa inqüestionable i testimoni d'antigues
civilitzacións. Semblava impossible que aquelles pedres, col·locades
amb precisió matemàtica, haguessen pogut resistir l'anihilació del
temps, que no sap d'art ni de bellesa, d'ètica ni d'estètica. El
temps acomplia sobrerament amb el seu paper destructor i havia
aconseguit transformar el gran escenari de legendes i batalles
mítiques en una ciutat empobrida, on els empreats de l'Ajuntament,
transportaven els materials amb carretó per apedaçar les voreres
envellides al centre de la polis. Llavors la governança del país es
caracteritzava per una gran inestabilitat política. Els polítics
éren al cap i a la fi, els que incomplint el seu deure de mirar pel
bé comú, Doncs si mantenien el país en una situació tan lamentable, que no farien amb els ciudatans?
Qué bé queden les lleis al paper, al pergamí o a les
teuletes de fang...quan arriba el moment s'incompleixen per igual.
Comentaris