diumenge, 27 d’octubre de 2013

Diaris de ficció originals de Llum Sánchez



                   

  Diaris de ficció

                                    

Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.
  


Diumenge, 2 d'octubre, 1994


De vegades optava per quedar-me a dinar al menjador escolar.

M'anava bé per la companyia i em vaig adonar que escoltar comentaris era una tasca prou divertida. De tant en tant l'Andreu també es quedava, tot i que no devia fer-li molta gràcia perquè els homes eren en franca minoria. Potser per això ells devien sentir-se com autèntics bisbes envoltats de tantes fèmines atentes a les seues paraules i als seus gestos. A les postres el Pere va acabar mostrant-nos les fotos de comunió de la seua filla gran. Les companyes, com un cor de gallines, avalotaven ponderant el detalls. Jo em sentia tan avorrida que els ulls se'm tancaven i per poc no vaig acabar becant, com les velletes     d'abans quan resaven el rosari. El quadre del dinar dels mestres al menjador escolar, com es veu hi era, ple de tendror.

M'he passat la vida entre escoles i col·legis. El primer que em ve al cap es el de Dña. Abilia. Era una señora prou vella amb berrugues aquí i per allà de la seua cara peluda. No es que fos mestra, era allò que antigament es deia benefactores. Recollia les criatures a casa seua, que havia habilitat en dos espais, un per a les més grans i altre per les menudes. Només demanava llibreta i llàpis. Alguna companya tenia una caixa de colors Alpino, però això no passava quasi mai. A les menudes ens posava una mostra que anàvem repetint fins que, mal que bé, acabàvem la plana. Als que l'acabàvem ens deia: Ahora el dibujo. I al marge de la llibreta hi dibuixàvem una columna de floretes. I si per una d'aquelles alguna compaña tenia colors, totes se'ls demanaven per pintarles i que es quedés ben bonic.

Quan era hora del pati ens traien a un pati sí, però tan escàs que amb penes i treball podíem jugar.

Dña. Abilia, una vesprada a la setmana ens donava el berenar. Quan acabàrem la sessió de la vesprada, i havíem format fila per eixir.  Amb un cistell gran, talls de pa, a l'altre de menut, unces de xocolata. Ens ficàvem en fila a l'hora de la eixida, i ella anava respartint-los a mesura que ens arribava el torn d'eixir. Una vegada quan per fi vaig arribar ran de les canastes em va mirar amb la mà estesa i en compte del berenar em va fotre una galeta en tota la cara. Em vaig quedar "turulata". I ella va dir-nos alçant la veu, que jo no ho necessitava, que els meus pares tenien un negoci. Quan vaig arribar a casa plorant, li ho vaig dir a ma mare i gracies a ella vaig poder comprendre per què m'havia pegat Dña. Abilia. Recorde que per la vesprada, quan eixíem al pati, ens posàvem en fila per beure. La seua ajudant, ficava un caçó d'alumini a dins d'una gerra gran plena aigua, i anàvem passant a veure del mateix caçó fins que acabés l'aigua i l'ajudant tornava a omplir-lo pel procediment de ficar-lo altra vegada a la gerra...Supose que si no vam agafar la malària va ser més que miracle.

Vols café, Marina?– Vaig sentir que deia algú. Era l'Andreu. Ara em sentia un poc avergonyida amb ell. Com si hagués passat un núvol fosc i s'emportés totes les meues fantasies. Sort que els pensaments no són de cristall. Poc a poc vam anar habituant-nos als nous companys, com cada curs, i ells a nosaltres. La quotidianeitat obra miracles, o, si més no, té la virtut de col·locar les "coses" al seu lloc. Ara ja començava a veure'l com un company més –salvant les distàncies –. I amb el fluir dels dies i la rutina de les mateixes tasques a les mateixes hores, vaig anar serenant-me i vaig acabar per pensar que la vida tenia un deute amb mi que potser mai me'l pagaria.





Publica un comentari a l'entrada