Diaris de ficció 10/10/1994

                                              Diaris de ficció

Mai no coneixem sinó les passions alienes, i el que arribem a saber de les nostres només ho podem aprendre a través dels altres.

                                                                                     Marcel Proust, escriptor francès (1871-1922)

diumenge, 10 octubre, 1994

Al'amor neix a partir d'una troballa

No tinc ganes de posar-me a corregir, no tinc ganes de deixar de pensar en l'Andreu. Acarone mentalment una i altra vegada cada paraula, cada mirada...A més tinc la seguretat de que aquest sentiment és reciproc. Em sent bé, un poc excitada i desitjosa d'ell, però d'ensems com si surés en una boira de colors. No me'l puc apartar de la ment, m'agrada sentir-lo així, aprop, com si estiguessem conectats per un fil invisible. És un sentiment que em fa viure intensament cada petit succés de la vida, cada moment...

D'altres vegades he cregut estar enamorada, però era molt distint, no tenia cap fonament l'atracció que he sentit per altres homes, cap. Potser tan sols era la necessitat d'estimar. Després venia el sofriment, la incertesa, la por...i finalment la decepció. Punt i final. Ara ja no m'afanye a pensar la nostra viva junts. Això ja arribarà si arriba. I si no Tal dia un any. No l'idealitze, no el veig un superhome, ni vull que ho siga. M'agrada la seua humilitat, la seua sensilleza. Ell se sent bé entre nosaltres, les dones, perquè no té cap necessitat de reafirmar la seua masculinitat, és com és i s'accepta, i accepta la vida, que a vegades l'ha tractat durament, i se l'estima. D'entrada no ho sembla però és molt expressiu. I tant es riu d'ell mateix com dels altres. Mai no havia conegut una persona així i molt menys un home.

Amb tot no experiment cap nena de tristor o melangia, es una tebiesa que se m'escampa per tot el cos i se'm concentra al ventre. A hores d'ara m'adone que vivèncie d'una manera contundent allò que significa enamorar-se. Sembla que mai sabem prou, com deia ma mare, després de tot se m'han quedat moltes coses per conéixer.

Recorde que al llarg dels darrers anys he anat desfer-me'n de tot allò que semblava una càrrega innútil. En lloc de dur la comptabilitat del que m'havia agraviat i del que no, ho deixat córrer tot. Yo tampoc sóc una santa, i tot i que m'ha dolgut el menspreu, l'envetja i el fet de sentir-me ignorada, no crec que jo siga l'única que no haya incorregut en aquestes o d'altres misèries. He renunciat a l'odi i al resentiment i he anat obrint el cor, lliurant-me, deixant-me ser vulnerable i primària. Ni sabia a qué podia conduïr-me aquesta actitud, tanmateix sentia com em trobava cada vegada més lleugera de cos i de ment, com si amollés un last que no em deixava forces per ser jo.

 Després, quan de vegades em sentia angustiada, perquè el meu cos havia reviscolat i percebia amb tota intensitat les seues demandes, passats els primers moments entre el desig i el desconcert, en els que creia que anava a perdre el control, vaig gosar contindre'm una mica més, mentre els segons se'm feien eterns i per fi aconseguí d'obrir-me a tot el que existeix i sentir el meu cos càlit com una flor. Amb tot no vaig detectar ningú amb qui poder compartir aquestes mercès. Em sentia perduda, com un naufrag assedegat enmig d'un oceà...Quan vaig tornar en mi vaig plorar amb desconsol les meues carències. Després em vaig serenar i em diluï en la son.

Varen ser dies tristos aquells. Com una ombra caminava de casa a la faena. Els dies se succeien amb una regularitat maníaca. Em queixava innútilment, clamava al desert demanant la satisfacció d'unes necessitats que jo no havia creat. Colèrica i decebuda.

Aquella peregrinació al sí del meu infern va resultar ser un aprenentetge front a als requeriments interiors i exteriors. Potser vaig apredre llavors alló que ignorava. La vida era molt més senzilla de com la percebia altrament.

Ara, m'agrada viure-la d'aquesta manera, dia a dia, minut a minut, alçant acta de les petites coses que es produeixen sovint. Reseguint el vell itinerari en fa començar a conéixer-nos, a apropar-nos, a constatar allò que en principi tan sols va ser un presentiment, una intuició, un flaix.

Ja no busque explicacions a aquestes coses, ocorren y prou. Per què ha hagut se ser així?. No ho sé, ni m'importa. Ho accepte humilment. Estime y prou. El cos vibra de plaer i de felicitat, resplendeix, s'alça magnífic i aclapara amb la seua vitalitat, força, jovenesa. Quin misteri. L'amor neix a partir d'una troballa, misteriosa i perfecta, com si tots els mecanismes humans fossin preparats i a punt. S'inicia. Es presinteix inevitable, com si no hagués pogut ser d'altra manera. Amb una força tan intensa com una més de les forces de la natura, poderosa i indesxifrable.