Diaris de ficció 10/10/1994
Diaris
de ficció
Mai
no coneixem sinó les passions alienes, i el que arribem a saber de
les nostres només ho podem aprendre a través dels altres.
Marcel
Proust, escriptor francès (1871-1922)
diumenge,
10 octubre, 1994
Al'amor neix a partir d'una troballa |
D'altres
vegades he cregut estar enamorada, però era molt distint, no tenia
cap fonament l'atracció que he sentit per altres homes, cap. Potser
tan sols era la necessitat d'estimar. Després venia el sofriment, la
incertesa, la por...i finalment la decepció. Punt i final. Ara ja no
m'afanye a pensar la nostra viva junts. Això ja arribarà si arriba.
I si no Tal dia un any. No l'idealitze, no el veig un superhome, ni
vull que ho siga. M'agrada la seua humilitat, la seua sensilleza. Ell
se sent bé entre nosaltres, les dones, perquè no té cap necessitat
de reafirmar la seua masculinitat, és com és i s'accepta, i accepta
la vida, que a vegades l'ha tractat durament, i se l'estima.
D'entrada no ho sembla però és molt expressiu. I tant es riu d'ell
mateix com dels altres. Mai no havia conegut una persona així i molt menys un home.
Amb
tot no experiment cap nena de tristor o melangia, es una tebiesa que
se m'escampa per tot el cos i se'm concentra al ventre. A hores d'ara m'adone que vivèncie d'una manera contundent allò que significa
enamorar-se. Sembla que mai sabem prou, com deia ma mare, després de
tot se m'han quedat moltes coses per conéixer.
Recorde
que al llarg dels darrers anys he anat desfer-me'n de tot allò que
semblava una càrrega innútil. En lloc de dur la comptabilitat del
que m'havia agraviat i del que no, ho deixat córrer tot. Yo tampoc
sóc una santa, i tot i que m'ha dolgut el menspreu, l'envetja i el
fet de sentir-me ignorada, no crec que jo siga l'única que no haya
incorregut en aquestes o d'altres misèries. He renunciat a l'odi i
al resentiment i he anat obrint el cor, lliurant-me, deixant-me ser
vulnerable i primària. Ni sabia a qué podia conduïr-me aquesta
actitud, tanmateix sentia com em trobava cada vegada més lleugera de
cos i de ment, com si amollés un last que no em deixava forces per
ser jo.
Després, quan de vegades em sentia angustiada, perquè el meu cos havia reviscolat i percebia amb tota intensitat les seues demandes, passats els primers moments entre el desig i el desconcert, en els que creia que anava a perdre el control, vaig gosar contindre'm una mica més, mentre els segons se'm feien eterns i per fi aconseguí d'obrir-me a tot el que existeix i sentir el meu cos càlit com una flor. Amb tot no vaig detectar ningú amb qui poder compartir aquestes mercès. Em sentia perduda, com un naufrag assedegat enmig d'un oceà...Quan vaig tornar en mi vaig plorar amb desconsol les meues carències. Després em vaig serenar i em diluï en la son.
Després, quan de vegades em sentia angustiada, perquè el meu cos havia reviscolat i percebia amb tota intensitat les seues demandes, passats els primers moments entre el desig i el desconcert, en els que creia que anava a perdre el control, vaig gosar contindre'm una mica més, mentre els segons se'm feien eterns i per fi aconseguí d'obrir-me a tot el que existeix i sentir el meu cos càlit com una flor. Amb tot no vaig detectar ningú amb qui poder compartir aquestes mercès. Em sentia perduda, com un naufrag assedegat enmig d'un oceà...Quan vaig tornar en mi vaig plorar amb desconsol les meues carències. Després em vaig serenar i em diluï en la son.
Varen
ser dies tristos aquells. Com una ombra caminava de casa a la faena.
Els dies se succeien amb una regularitat maníaca. Em queixava
innútilment, clamava al desert demanant la satisfacció d'unes
necessitats que jo no havia creat. Colèrica i decebuda.
Aquella
peregrinació al sí del meu infern va resultar ser un aprenentetge
front a als requeriments interiors i exteriors. Potser vaig apredre
llavors alló que ignorava. La vida era molt més senzilla de com la
percebia altrament.
Ara,
m'agrada viure-la d'aquesta manera, dia a dia, minut a minut, alçant
acta de les petites coses que es produeixen sovint. Reseguint el vell
itinerari en fa començar a conéixer-nos, a apropar-nos, a constatar
allò que en principi tan sols va ser un presentiment, una intuició,
un flaix.
Ja
no busque explicacions a aquestes coses, ocorren y prou. Per què ha
hagut se ser així?. No ho sé, ni m'importa. Ho accepte humilment. Estime y prou. El cos vibra de plaer i de felicitat, resplendeix,
s'alça magnífic i aclapara amb la seua vitalitat, força, jovenesa.
Quin misteri. L'amor neix a partir d'una troballa,
misteriosa i perfecta, com si tots els mecanismes humans fossin
preparats i a punt. S'inicia. Es presinteix inevitable, com si no
hagués pogut ser d'altra manera. Amb una força tan intensa com una
més de les forces de la natura, poderosa i indesxifrable.
Comentaris