Daris de ficció

València, 31 d'agost 1992

La memòria ja ho té, això. Tendeix a deformar els records per adaptar-los a la imatge que ens hem fet o que volem donar de nosaltres mateixos o de les persones que hem estimat.

Eduard Márquez (Barcelona 1960)

Julia, amiga meua,

No sé si la conversa que tinguerem a platja va aclarir sobradament la situació, per eixe motiu he pensat escrire't, per si de cas ens va quedar alguna cosa que dir o no em vaig expressar amb la suficient claredat.

En parlar de l'evolució de la nostra relació vaig haver de fer referència al moment en que jo pense que començaren les nostres veritables discrepàncies. Com et vaig explicar l'altre día, tant per part meua com per la teua, vaig percebre certa dificultat per comunicar-nos.

Crec recordar que vaig arribar a mijant matí acompanyada d'en Miquel, perquè hi coneguereu. I ja havíem reservat habitació a l'hotel Costablanca. Aleshores ja vaig notar cert distanciament en la vostra actitud, sí, Julia, en la de Carles també, però estava contenta d'haver trobat un company, una persona que em mostrava afecte i tot allò que implica una relació, cosa que no vaig pensar ni remotament que poguera desagradar-vos. Diguem que la felicitat que llavors vivia jo no em permetia de veure més.

No obtant això, quan anava a visitar-vos, tant amb en Miquel o a soles, solies mostrar-te de mal humor. Va ser aleshores quan s'hi presentá alló del pit. Distreta com sóc, vaig atribuir a aquest nou canvi d'actitud a la teua preocupació. Va ser després quan em vas dir, primera, que no t'agradava eixe home, segona, que no es va comportar amb prudència i correcció; tercera, que em vaig prendre més llibertats de les que tocaven...Després, vas dir molt clarament, que no t'agradaria que utilitzarem l'apartament de la plaja, ni tedríem lloc a la vostra casa…que, parlant en plata, volies dir que no calien visites si anava acompanyada de semblant individu.

Aquest malestar i els comentaris que sorgiren entre vosaltres tot va desembocar en la situació de la nit de Nadal. Després de totes aquestes circumstàncies vaig voler explicar-te que em feia l'efecte que tu només acceptaves la nostra relació en termes d'inferioritat per part meua respecte a tu.Vaig voler explicar-te que quan se'm considera la pobra Marina, que va haver de divorciar-se, ara es conforma amb el primer que que arriba. Aquesta actitud, Julia, manifesta cert menypreu per la meua persona i pel fet d'haver hagut de liquidar un matrimoni que no rulava. En canvi: La meua amiga Marina, ha iniciat una relació i la cosa està per veure si funciona o no funciona... Aquesta posició implica una actitud de respecte, atès que s'hi reconeix que la persona ha fet ús de la seua llibertat per a solucionar un conflicte. Constatar la teua actitud d'escapisme va ser molt dolorós per a mi. Més sabent de primera mà la trajectòria que havia seguit el teu matrimoni i les hores i hores que ens havíem passat buscant-li les voltes.

Perquè hi ha persones que necessiten quixar-se, fer-se les víctimes, i rebutgen cada solució que se'ls ofereix, perquè del seu paper obtenen certa obscura gratificació, i això els compensa fins al punt d'estimar-se més deixar les coses com estan, que prendre una decisió que evidencie que no tots els matrimonis eixen bé. Que tothom, amics i coneguts sàbien, que vosaltres no sou més que un altre matrimoni que també ha fracaçat, això de cap de les maneres.

Saps que el temps passa i ho desdibuixa tot, ho canvia, ho refà o ho destrossa...No sabem. Tan sols hem d'assumir la nostra condició d'éssers humans. Només això tot ho fa més fàcil.

T'estima, com sempre,

Marina