Diaris de ficció



Diaris de ficció

Continuació de Memòries de la desmemòria



 Dilluns, 30, agost, 1992  

                                                           
Les paraules no es poden tancar dins d'una gàbia. Volen soles.

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991)


Demà me'n vaig a València. Ells juguen a jocs de taula a la terrassa d'uns veïns. A la radio, Sugar Baby... mmm...M'encisa la veu de Nina Simone. Em trobé bé. Al llarg d'aquest dies he hagut de parlar amb Julia, he tractat d'explicar-li els meus sentiments vers a ella i a la seua família. Va ser una conversa molt enriquidora en la qual vam tenir l'oportunitat d'aclarir un quants malentesos, que havien anar distanciant-nos inevitablement.

M'havia fer el propòsit de canviar la meua relació amb ells. Em sentia dolguda per algunes de les seues actituds, però m'he adonat que no puc manar amb els meus sentiments. És més el voler que els hi tinc que les reticències que puga experimentar per alguns fets passats.

Els he demanat una opinió sobre els meus projectes. Ells opinen que, quan torne de l'estranger- si és que aconsegueix d'anar-me'n- dec d'instal·lar-me ací aprop, a la ciutat o a algun poble proper. Potser tinguen raó. La seua visió del futur i de la realitat pot ser més pragmàtica que la meua. De vegades tem equivocar-me una volta més als meus plantejaments. Trobe que necessite parlar les coses amb ells, a més experimente una sólida vinculació afectiva. No em crec capaç de desestimar els seus criteris. Amb tot, Julia diu, que necessite dur una vida més tranquil·la. Jo pense que tenir un domini suficient del francés i de l'italià em pot venir molt bé per presentar-me a la convocatòria de places a l'estranger. Fins que ho aconseguixca o em canse d'intentar-ho.

La Silvia em presta la seua bicicleta, em feia tanta il·lusió, i ara...em sent afortunada. Demà tornaré a casa. Per sort em trobe molt millor en tots els aspectes. Ací, a la platja, la vida és tranquil·la. De vegades em fa l'efecte que el temps s'atura. L'única gran pretenció de Julia i també de Carles és que mantinga la nostra amistat. Jo necessitava sentir el seu contacte. Les seus vides estables contrasten amb la meua , sempre plena de projectes i d'activitat, tanmateix pense m'ha vingut bé tornar a veure'ls. Ells fan una vida regida pels hàbits, sense convulsions aparents, la qual cosa no vol dir que no n'hagen tingut i en tinguen problemes, qui no els hi té?. No sé en que rau aquesta 'disposició'. Potser siga que les seues necessitats han estat raonablement satisfetes. Som diferents...És difícil determinar-ho. Seguint el fil d'aquestes reflexions veig que quan més m'endin-se en el seu món més m'allunye de mi mateix i, encara que m'integre prou bé al seu ambient, en realitat em sent estranya…

Les meues angoixes es disolen en contacte amb el seu positivisme, però també els meus idealismes es disolen, les meues il·lusións es debiliten fins que arribe a qüestionar-les. No crec que simplificar siga el camí. Potser les meues vacilacion s'alleugen però el meu univers s'esmuny. És curiós, no sé com explicar-m'hi aquest fenòmen. Note que som un guariment de desintoxicació de mi mateix. A poc a poc sembla que he anat guanyant en seguretat, en ordre, en estructura. Jo he sigut subjecte i espectadora d'aquest procès. A més crec que he guanyat en seguretat i en claredat, però no sé si tant com ells diuen. La Julia m'amolla que semble una adolescent quan parle dels meus projectes, i és que jo em sent segura i a punt per iniciar algunes tasques pendents. Sempre haurà un moment per recular. Malgrat tot també em preocupa que vivim en general instal·lats en una mena d'esquizofrènia. Les calamitats es succeixen al món, com una cavalgada constant dels jinets de l'apocalipsis, la guerra, la fam, la degradació de la natura, la destrucció progressiva de la individualitat, contaminació i tantes coses més, fan que jo, curiosament, sent desitjos de viure, de fer coses, d'experimentar encara que sembla que tots els meus intents de reixir d'una vida anodina estan condemnats a la decepció i a la por...

De regrés a València, des de la finestreta del tren, contemple l'obscuritat de la nit. No, no, en algun lloc d'aquesta construcció, no encaixe. 



   

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cada dia, un conte: L'excursió, de Sergi Pàmies