Per què Marilyn

Recorde que quan jo vaig veure "Los caballeros las prefieren…." encara era una criatura. Mentre esperàvem la Toia i jo, assegudes a les butaques del Barceló, estiràvem el coll resant perquè no se'ns posés algú davant.

Recorde que quan van aparéixer la Marilyn i la Jane, ens faltaven ulls per mirar-les.

Recorde que a la foscor de la sala nosaltres, embadalides, contemplàvem les dues dones, parlar, gesticular, ballar...Les seues cançons i els "balls", amb aquella majestuositat, aquell color, la brillantor dels vestits, el centelleig de les joies… i la música i les veus...

Recorde que un dels jocs que més ens agradava era el joc dels "models". Amb unes agulles imperdibles bastava. Ara, necessitàvem un públic, la Pilar, l'Aurora i la Vicenta. Mentre, amagades d'elles, en feiem uns replegats a les bates cosides de les mares, amb imperdibles …Quan el públic s'impacientava ens presentàvem, suposadament, resplendents.

Recorde que com que les  xiquetes n'érem més de morenes que de rosses, vam acabar posant-li una cueta al títol "Los caballeros las prefieren rúbias…pero se casan con las morenas".

Recorde que anys després, quan vaig escoltar la paraula "glamur", la vaig associar indestriablement a les dues belleses de la "pel·li", si més no a la Marilyn.

Recorde que després vàrem haver d'anar a confesar-nos perquè ens van dir que eixa n'era una pel·lícula  3R, segons la qualificació de l'esglèsia. Només n'hi havia una de més forta, la "grana", que es corresponia amb la condenació eterna, segons l'esglèsia.

Recorde que la imatgen de la Marilyn i la seua vida i miracles m'han atret sempre poderosament. El mite ja estava creat.

Recorde que la Marilyn se'm va quedar impressa a les circumvalacions del cervell i enganxada amb una  agulla imperdible als batecs del cor.