La bata de laura

La bata de Laura

(conte original de Llum Sánchez)

A Laura la bata del col·legi se l'hi havia quedat  xicoteta. La cintura s'hi havia traslladat uns centímetres cap amunt, les mànegues, curtes i estretes, i la vora deixava veure una banda de l'uniforme, que ja era el segon que li cosia sa mare. Total que ella se sentia comprimida com una botifarra. Per les vacances de Pasqüa es va dir a si mateix, acò no pot ser. Així que quan va arribar a casa l'últim dia de col·legi amb la bata baix el braç, s'hi la posá i va eixir on sa mare planxava.

-Mama, et sembla bonic que la ta filla vaja així pel col·legi?. No te'n adones que esta bata blava i lletja em xafa els pits que ja van creixent-me, i me'ls fa com dues coques. No te'n has adonat que la cintura sembla la de Josefina, la dona de Napoleó. Ni tampoc has caigut en que la bata, que ja era blava i lletja, ara està impresentable, mama, rascada pels colzes, els punys i el cul...Com és possible que tu deixes anar a ta filla tocant el violó d'esta manera?.

La mare no va dir ni mú. Al dia següent per la vesprada ja s'havia posat a la màquina de cosir-li  una  bata nova a la seua Laura.

Al final de l'altre trimestre, per les vacances de Pasqüa, Laura va portar la bata del col·legi per rentar-la. I, com que aixó era cosa seua, quan la va tenir llesta la pujà al terrat per estendre-la i que s'assecara aviat. La va penjar d'un fil amb quatre pinces, quatre. I van passar les hores, potser algun matí, alguna vesprada, i alguna nit també.

De sobte, mentre hi era al llit, Laura va escoltar udolar el vent que s'escolava pel les escletxes de la porta del patí.

-Carall!,- va pensar esglaiada- que no he replegat la bata i ara amb el vent que fa... Es va tirar del llit i allà que puja els escalons de quatre en quatre, perdent le sabatilles per l'escala. Quan va obrir la porta del terrat, no volia ni mirar...la bata havia desaparegut. A la llum de la lluna va buscar pels terrats de les cases properes, per darrere i per damunt de les xemeneies, anà en peregrinació per sobre les teulades, mentre el cor li bategava com si fos el despertador de l'avia... I res, la bata no apareixia. No volia plorar però tenia un botó que l'hi queien les llàgrimes.

El primer día de classe després de les vacances de Pàsqüa, Laura es va endossar la bata lletja i vella, que s'havia apressat en rentar, quan n'estaven tots dormint. I a casa no vaig dir ni pruna, no fos cas que encara es guanyasse un parell de galetes.