La dona veloç d'Imma Monsó





 "Sóc ràpida. No ho puc evitar. La meva germana ho és. La meua àvia, tot un referent familiar, ho era. El meu pare ho era, tot i que ara no ho és tant. Vinc d'una família on el que no anava prou ràpid era tard o d'hora exteminat ( més d'hora que tard, com comprendreu, perquè a casa el que es podia fer avui,  no es deixava per demà). I , si no era exterminat, s'autoexterminava ".


La Nes és una psiquiatra de quarenta-vuit anys que viu sota la pressió d'una percepció  del temps anormalment accelerada. Filla d'un cirujà d'una ciutat provinciana, pertany a una família dividida en dues categories: els Ràpids i els Lents.

La dona veloç és una original mirada del gran "mal" contemporani: la tirania de la immediatesa en la majora d'àmbits de les nostres vides i les dificultats que tenim per distingir el que és "important" del que és "urgent"



Premi Ramon Llum 2012


Bo, jo no sé si puc parlar desapassionadament d'una escriptora que admire des de fa anys, no obstant això, ho intentaré. Quan vaig llegir el seu primer llibre "Un home de paraula" em vaig quedar corpresa, no tant per l'argument, que també, sinó per la força de la seua expressió, la d'Imma. Em va enlluernar la seua forma de narrar, la seua expressivitat…eixa forma que sembla senzilla i planera pròpia tan sols dels grans narradors. Sí, ja sé que hui és bastant difícil que alguna cosa t'enlluerne en literatura. De vegades quan obrim un llibre o fem amb cert excepticisme, "no crec que m'aporte res de nou…" pensem sovint. Res més lluny de la realitat, perquè cada llibre, ens agrade o no , és diferent. Com és diferent la prosa d'Imma Monzó, la seua forma de plantejar les situacions, de caracteritzar els personatges, d'enfilarlos com si foren les comptes d'un collaret, el fil conductor, per on va enfilant-los, i les reaccions imprevistes dels personatges amb la seua pròpia evolució a través del temps, et fan passar les pàgines amb avidesa de saber, d'indagar per on aniran a eixir.

No cal dir que una vegada més l'obra ha satisfet les meues espectatives, com gairebé em sol passar en les seues obres. Es clar que en literatura hi ha tants gustos com lectors. També és cert que totes les obres d'un mateix aut@r no ens agraden per igual. En això rau l'emoció d'obrir un llibre d'un aut@r preferit, que les espectatives són més afinades.


En fi, la millor manera de traure la conclusió és llegint-lo. Que gaudiu tant com jo. 



http://www.lavanguardia.com/libros/20120126/54245926328/imma-monso-premio-ramon-llull.html

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Errores, por Juan José Millás.