Els nusos de la dificultat

Deixant endarrere els últims contraforts dels tallats del Voltor i de l'Aguila, que tancaren per baix el Domini de la Marca, hauríeu pogut navegar durant algun temps en calma i a bona marxa, si sabíeu governar amb perícia la vostra barca, nova de trinca, ben marinera. Però, quan les augües tornassen a aquietar-se, no hauríeu de frefiar-vos-en, sinó que hauríeu de posar, ben al contrari, la máxima atenció, perquè us amenaçava un perill imminent. Un caragol central estaria a punt d'engolir-vos i arrossegar-vos al fons, on seríeu tancats per sempre, sense possibilitat d'escapatòria, dins d'olles profundes que els reserven als mariners despistats.

 I encara n'hi hauríeu de posar més, mentre evitàveu, observant el rumb precís, a no tocar a les robes, no quedàs la carena de la nau frenada pels llots, perquè aquell era el Territori dels Boscs Descarnats. Allí viuen, sense deixa-hi viure ningú més, els Monstres Devoradors de la Vegetació, de braços de cranc i de barres de serra, als quals no pot resitir cap mena de fusta, per dura que siga. Tenen, de més a més, un aparell diguestiu rematat com una xemeneia, més erta que un fus, per la qual llancen el fum estèril i contaminant de les seues desposicions. És una de les contrades més arrasades del nostre país, perquè entre ells i els incendis, no hi ha brosseta que visca més d'un any, ni el romaní, ni la farigola, ni l'espigol.

 Quan nosaltres hi passàrem, com que ya havien acabat amb quasi totes les fulles i les branques que havien brotat aquell any, i estàvem desesperadament famolencs, estiguérem a punt de menjar-se la nostra barca, amb nosaltres a dins. I poc que els hauria importat que féssem gust de carn i no de pi o de carrasca, que els abelleixen molt més. Sort que, a la primera queixalada que ens aviraren, les virtuts miraculoses de la fusta amb què els vilamarquins i els vilamarcans havien construït el nostre barquetot van deixar-los paralitzats i eixuts, en estat de pura latència, i haguérem d'esperar la primavera següent, amb les seues calors, per a deixondir-se, quan ja verdejaven de nou, gràcies al poder renovador de la Naturalesa, les seues pastures.

 Si hi passàveu alguna volta, hauríeu d'anar amb cura que no us en quedàs enganxat algun a les escoes o a la roda popa, i inadvertidament el deixàsseu en una vall o en una plana inferior, que es rosegaria en un obrir i tancar d'ulls.