El Moviment del 15-M un any després

  Autors: Pere Piris i Obrador i Antoni Colomer i Llobera

Quan es compleix un any de la revolta social més impressionant del segle XXI a l'estat espanyol, algú pot pensar que res no va servir la mobilització de milers i milers de persones que s'agruparen a places i carrers per debatre la preocupant situació que vivíem, i que efectivament encara vivim. Obviament, aquells que dels moviments assemblearis esparaven que en resolguessin la crisi, no han obtingut resultats. El moviment 15-M era i és una conseqüència d'una situació crítica de què ens han fet culpables. Avui la crisi colpeja amb més força que fa un any, i la incertesa de moltíssima gent i moltíssimes famílies fan que la situació en que ens trobem siga preocupant.

Els bancs i caixes, botxins de la classe social baixa i mitjana, han tancat el grifó dels prestecs que durant anys va vessar descontroladament. Ara, però, es pretén amb dobler públic se'ls netegi la cara mentre ells continuen practicant terrorisme financer, i hem de premetre que els alts càrrecs d'aquestes entitats fraudulentes se'n vagin a casa amb un sou vitalici multimilionari. Indigne. Com indignant és que la Casa Reial espanyola pràcticament no vegi  reduït el seu sou anual. Que Marivent ens costi 1.7 milions d'euros als balears, i que Urdangarin i la seua esposa reial acordin pactes fiscals per no anar a la presó i no inculpar al caçador reial. Avui sense cap vergonya, els polítics surten públicament per anunciar  que sanitat i educació veuran reduïts els seus presupostos en més d'un 25% respecte l'any anterior, i que s'hauran de tancar hospitals, plantes, CAPs, escoles, instituts i escoletes. En poques paraules, els carreguen els pilars bàsics de qualsevol pais. I mentre, els joves que suten de les universitats veuen en altres països el refugi que el nostre pais els nega. I els nega per por a reduïr amb el mateix percentage la despesa militar i eclesiàstica. Es té por de dir que reduirà la inversió militar, i no té por de dir que els professors d'aquest país són uns ganduls i que els metges i el personal sanitari cobren massa i fan poques hores. És la hipocresia dels mandataris, que veuen en la transferència d'armes a Bahran, Arabia Saudita i Egipte en plena primavera àrab un negosi legal i oportú. I tota mesura ha de ser acceptada, perquè vivim en situació de crisi.

Però realment, el que vivim  és una crisi que no és crisi, sinó que és una farsa de grans magnats, grans empresaris i sobretot polítics titelles d'un sistema econòmic i financer que ha demostrat que governa el món com li plany, i quan li plany. No ens equivoquem: el 15-M no va néixer per salvar el món, sinó per exigir que totes les parts implicades i responsables de l'actual situació mundial siguin jutjades i si cal condemnades. El moviment dels Indignats va sorgir precisament de la indignació  de veure com els màxims dirigents del pais on vivim assenyalen continuament el poble com a responsable d'aquesta farça que vivim .

sense paraules

   Avui, un any després, els culpables de la guerra econòmica que fa anys va esclatar s'han canviat el collar, però segueixen lladrant amb més força que mai. Ens tornen a declarar culpables del desastre que alls han creat. Però no ho tendràn fàcil. La inquisició que pretenen aplicar allunyant la població de l'educació i del conéixement- fórmula de control dels poders dictatorials- ha arribat tard. Contolar el congrés o el parlament, els parquets bancaris o les caixes i bancs, no els serà suficient per callar la veu dels que hem pres conciència  que la raó i la varitat s'hauran d'acabar imposant. El temps els jutjarà. De fet, per alguns el judici ha començat. Ara només rafirmar l'esperit de lluita pacifica i popular que un any enrere va començar, i centrar els esforços en petits objetius  segons les necassitats de cada lloc.
I precisament aquesta tasca ha començat, fruit, en gran part, de l'esperit d'aquell 15-M de 2011. Avui veiem com mai mobilitzacions multitudinàries centrades en motius concrets de desavinença entre el poble i el poder. Motius lingüístics, culturals, sanitaris , educatius. Motius de privilegis i desigualtat social. Desnonaments frustrats que demostren petites victòries del poble davant el poder. El moviment dels indignats, segueix viu. La primavera floreix, i cal que neixin flors. Sí, cal que neixin flors a cada instant.
Nota dels autors: Resulta pràcticament impossible resumir en un sol full el passat, el present i el futur 15-M. I resulta encara més complicat fer-ho per escrit, perquè no és recull la veu de moltíssima gent que es va pronunciar a favor d'una remodelació del sistema polític i econòmic, a nivellmundial, nacional i local. Si fan el text persones que l'únic  que vàrem fer va ser aprendre de moltes altres. I encara ens resta molt per aprendre.