Memòries de la desmemoria/ cap 74

dimecres, 15, desembre, cap/74


No comprenc la clau de l'èxit, però la clau del fracàs és tractar de complaure tothom.
                                                   Woody Allen

Estic malalta. És el segon dia que falte al treball, una lumbàlgia...El dolor físic no té importància quan et sents estimada. Ell m'acompanya, em cuida tot el temps que pot, m'envolta d'atencions i de tendresa.

Durant aquests darrers dies, malgrat tot, he anat guanyant confiança. No sé com ha passat. Miquel s'ha integrat amb la meua vida. Junts ens trobem bé, n'estic segura que és aqueixa manera que té de donar afecte i establir comunicació, a la seua espontaneïtat que ens fa les coses més fàcils. Compartim les nostres vides tan com podem, assistim a concerts, al teatre, viatgem, visitem la família, els amics...L'hi vaig presentar a Anna i, segons em digué, li causà una bona impressió. Diu que es nota que ens unix quelcom molt profund i molt intim. Jo crec que té raó, hem de viure intensament aquest favor inestimable que ens ha fet la vida.

Potser aquesta reflexió em vinga de la confiança que experimente recentment. Després de l'assaig d'aquests mesos passats ens sentim més units que mai. El temps que passem junts, lluny de cansar-nos, ens servix per compenetrar-nos més encara, per conèixer-nos, per gaudir un de l'altre; ens ha aprofitat per adonar-nos de la importància que aquest fet ha significat per a nosaltres, per vèncer les nostres reticències, que en un principi o en qualssevol moment hem detectat com un a amenaça. Les circumstàncies han canviat al llarg del temps. Hem passat moments de desconfiança, petites malalties i problemes diversos. 


Amb tot i això veig que s'afermen els nostres sentiments i s'estructura amb solidesa la nostra relació. Pel que em pertoca perceb que he aconseguit una cosa que suposava impossible, pensar en parella. Esperar a ell per prendre decisions, inclús sobre coses poc importants, pel senzill plaer de compartir. Tant com m'ha costat sempre donar-l'hi comptes i confiar amb l'altre...


Tanmateix ell pensa que no em trobe preparada per a una vida en comú. Si poguérem seguir sempre com ara, cóm no anava jo a estar disposada gaudir-la amb ell. Son tantes, tantes les coses que ens unixen...Una de les més xocants és la complicitat. Aqueixa connivència que no precisa de mots per a sentir-se unides dues persones. Gràcies a aqueixa complicitat un és el suport de l'altre quan se sent aclaparat per una situació que el desconcerta, gràcies a aqueixa complicitat ens estimem com bojos a qualsevol lloc i en qualsevol moment. Gràcies a aqueixa complicitat junts ens sentim forts, agosarats... temeraris.

Potser per totes aqueixes coses els meus dubtes, gats furiosos que esbufegaven pels racons, s'han adormit i em sent més que mai quasi feliç.