Memories dela desmemoria/ Cap 72

7, desembre1989/ cap 72
Generalment, la natura mai no arriba a igualarles fantàstiques creacions de la imaginació.
                                                             W. Shakespeare
Que als quinze anys una tinga dubtes, neguits, il·lusions, decepcions...és normal, coses de l'edat. Que els tinga una dona de la meua edat és més preocupant. No sé fins a quin punt estan justificades. Hui podia haver sigut un altre dia meravellós, “El dia del concert de Chopin” Aquest matí, però, Miquel s'ha presentat a casa convençut que jo anit hi havia eixit després de tornar amb ell de l'Antologia de la sarsuela. Jo com que tenia son i m'acabava de venir la menstruació, vaig prendre alguna cosa i em vaig ficar al llit sense obrir la novel·la. Pel que diu va tocar pel telèfon i no hi vaig sentir. Així que va pensar que hi havia eixit, i per més que li explicava amb pel i senyals no podia creure el que li deia. Em costa pensar que desconfie de mi, amb tot ho puc entendre. Però el que no comprenc gairebé són els tripijocs, perquè si hem enraonat i hem aclarit la situació, i tot semblava que n'estava normal...Si ens hem acomiadat fins l'endemà, com em toca hiu a mitjorn i em demana si vaig a eixir per si pot acostar-se i després ni ve, ni em diu res. No vull pensar que només tingués intenció de controlar-me. No vull pensar que la seua malfiança arribe a aqueix punt. Simplement serà que no haurà pogut venir, de segur que ha de ser això. Sóc una persona rara, ho sé. Aquesta vesprada, mentre netejava i planxava, era sola a casa, amb la radio, el soroll de les veïnes i el silenci, he retrobat la soledat i com una vella amiga, m'he alegrat de bell nou d'estar-hi amb ella. He recordat aquells diumenges que hi romania a com hui, sense cap companyia, exercint de mestressa de casa, la neteja, l'ordre, la obligació...Abans de conéixer Miquel jo tenia una vida, ara hi és altra de diferent. D'aquella vida m'agradava la llibertat, la independència, aquella capacitat habitual de fer o no fer, d'anar on volgués i amb qui volgués. El que trobava a faltar era una persona amb qui compartir l'afecte, la tendresa, eixe cabdal immens d'amor que guardava, que encara dese inexhaurible a dintre meu. Els colors del sexe que desconeixia quasi per complet. Aquestes coses que fan que la vida siga de cap a peus o que no siga. Ara, amb Miquel, és altra cosa. Amb ell tinc l'afecte, el sexe...Compartim gustos i aficions si més no alguns. Això, però molt més que això, ell és el complement, com si sempre hagués estat mancada d'una part que li donara sentit a la resta dels components del meu viure. Ara, amb ell em sent completa, és una nova integritat...Després venen les enyorances de la llibertat perduda, aquell vagabundeig incessant que era la meua vida sense ell. Una recerca indeturable a un ritme trepidant. Tot i que els darrers mesos abans d'aparèixer ja duia una vida força tranquil·la, un compàs d'espera, quelcom anava a passar i una part de mi ho sabia. Esperava.

Amb quina d'aquestes dues vides em quede. Si hagués d'escollir-ne una, vulgues que no sempre hi ha que escollir, em quedaria amb l'actual, tot i que no sé massa bé com acabarà. A estones perdudes em trobaré de bell nou com avui, amb la meua vella soledat i me'n alegraré de poder passar amb ella alguna vesprada de diumenge, escoltant a Prince, i teatro -3 de radio nacional, mentre planxe o enllestix la roba. No obstant quan obre els ulls i me'n recorde d'ell no hi ha plaer ni emoció que s'hi puga comparar.