Memòries de la desmemoria/ cap 75

diumenge, 19 desembre, 19897/ cap 75


Entre els sentits, el sentit del tacte predomina sobre els altres i atrapa la ment al seu interior.


                                                CHARAKA SAMHITA

Aquestes festes de Nadal Miqueli jo no hi serem junts encara , això segur que em resultarà trist. No vull queixar-me, però, m'imagine la nit de Cap d'any, tot un projecte. El passaré amb la meua família, ma mare s'alegrarà com sempre de tenir-la casa plena i jo de ser amb tots els meus. M'imagine que si estiguera a soles soparia amb xapam, veuria la gresca televisiva, potser, i me'n aniria al llit en tenir son. Eixir no té cap sentit, sols paga la pena fer-ho amb persones estimades. Viatjar podia ser un mal menor, però és impensable, atès la meua situació econòmica. De tota manera ja no em sent capaç d'eixir sense ell. Cap companyia em semblaria bona, ni cap lloc convenient.

Amb tot i això la tristor d'aqueixos moments seria tan sols ocasional, transitòria. Un compàs d'espera. Cada dia n'estic més segura de la seua importància en la meua vida. Gràcies a ell he pogut vèncer les meues reticències. Aqueixes malfiances sobtades que m'assaltaven a cada pas. Ell ha tingut una paciència admirable, i una seguretat total amb allò que volia. Si repasse la nostra trajectòria a través d'aquests mesos sols veig la seua voluntat decidida i constant per afiançar la nostra relació. Des d'aquella primera “declaració de principis”, al segon dia de conèixer-nos, en que em va demanar què era el que jo volia. I jo, que creia que sabia molt bé el que volia, pel temps he hagut de reajustar la meua posició en tant que prenia forma el que naixia en aquells moments.

Aquestes mateixes paraules potser les he dit amb recança més d'una vegada, com si em sabés malament haver de fer-ho, el fet de reconsiderar certes actituds, vull dir. Ara me'n adone, però, de la gran quantitat d'afecte que ell ha hagut de posar i el grau d'intel·ligència que ha demostrat en conduir les coses vers on han arribat.

I, ho he de reconèixer, és seu el mèrit. Jo, tal vegada més estreta de mires, sols he fet una aportació mínima, ho reconec. D'ell ha partit la idea d'aconseguir una comunicació profunda a tots els nivells, perquè si bé jo, com sempre massa teòrica, no m'ho havia plantejat com una com una condició indispensable. Ara n'estic segura que sense la seua decidida voluntat tot hagués quedat com una partitura abandonada als primers compassos. D'ell també ha partit la idea d'una fidelitat total a l'altre, cosa que en un principi a mi no em semblava bé. Va ser després de moltes reflexions per la seua part quan vaig començar a trobar coherent la seua proposta. I, encara que no tenia la més mínima intenció de seguir mantenint relacions ocasionals, ni ell em donava la més mínima oportunitat, per fi vaig donar-li la raó, d'acord en que l'única via possible de mantenir la relació, com ambdós volíem, passava per aquesta condició.

Altra cosa que he aconseguit gràcies a ell és la comunicació sexual. Miquel m'ha descobert aspectes totalment nous en diversitat i profunditat. Després dels anys de matrimoni i de les experiències post matrimonials, em confesse una ignorant. Jo sabia que el que hi havia conegut no em satisfeia, possiblement perquè tant unes com d'altres no hi havien estat acompanyades de l'intercanvi afectiu que em calia. Ara si que puc dir que he conegut la plenitud de l'amor. La realització perfecta de totes les meues potencialitats com dona s'han verificat amb ell. El plaer inconcebible d'un lliurament absolut, sense cap mena de reserva. L'harmonia dels cossos i els sentiments, cosa tan difícil d'aconseguir, tan enyorat i tan desitjat...Miquel és una persona tan completa en aquest sentit, tan bon amant, que una pensa que no és possible arribar a més, que s'han superat totes les expectatives i s'han ultrapassat tots el límits. Ell té una forma tan personal i d'ensems tan rica i completa de dur aquest aspecte que no deixa cap residu d'insatisfacció, ni cap mena anhel. És cert que aquesta capacitat que ell té d'estimar es troba vinculada evidentment a la seua iniciació, i a les seues nombroses relacions. Tanmateix s'hagués pogut perdre en la promiscuïtat que en temps va practicar. Per sort no ha estat així, sinó que ha sabut obtenir de totes les seues experiències el coneixement la temprança suficient per a convertir el seu comportament sexual en un do meravellós i inestimable.

Si hem reeixit com parella ha estat gràcies a ell, ho he de reconèixer, a banda d'allò que puga esdevenir més endavant. Hem compartit moments tan especials que ja formen part de la meua història. Ara mateix em considere un ésser afortunat.

Malgrat que no ho dic gairebé mai, com tantes altres coses, per pudor, perquè em costa trobar les paraules...molt sovint , però, m'embarga un profund sentiment de gratitud. Ell sempre em donava- i em dona encara- les gràcies, com aquell primer dia que em digué alhora d'acomiadar-nos, “gràcies per aquesta estona meravellosa que m'has fet passar...” Jo s'ho hauria dit a cada moment, perquè si algú s'ha preocupat de fer-me feliç ha sigut ell, amb aqueix voler confortable i generós que en tot moment m'oferix.

Ara estime que la vida s'ha mostrar generosa amb mi per regalar-me l'oportunitat d'aquesta trobada.