Memòries de la desmemoria/ cap 73

dilluns,13,desembre / Cap 73

L'art és solament una forma de viure. Hom pot preparar-s'hi sense adonar-se'n vivint de qualsevol manera.


                                                                                                             Rainer Maria Rilke

Ell diu, quan fem l'amor desmanegadament, a deshora i e qualsevol lloc, que potser vivim massa pel sexe. Però jo li dic que no és així. Cap contacte sexual podria ser com és si no hagués amor. Aquest sentiment és el que fa que cada dia siga nou, cada mirada diferent, cada carícia única...No m'imagine sexe, ni que  fos amb ell, sense sentiment, seria una paròdia rampoina que no  aconseguiria satisfer-nos.

Hui ha parlat d'un inici de conversa mantingut ahir amb la dona. Van encetar el tema i es veu que el to  de la discussió els dugué a contemplar la possibilitat de la ruptura entre ells. No m'ha contemplar la possibilitat de la ruptura entre ells. No m'ha estranyat, ni m'ha inquietat. Tampoc em preocupa d'una manera especial. Aquesta nit havien de seguir la conversa. Sembla que entre ambdós hi ha una gran incomunicació. Miquel deia que ella és molt reservada i també que té por. Ho trobe justificat, aquestes  coses donen por, i de vegades molta por. Jo l'hi he dit que fera el que tingués per convenient, i si de cas aqueixa conversa manera  a arranjar les coses entre ells, jo ho comprendria. Supose que és  un absurd dir açò, més quan ell mateix té tants dubtes pel que fa a la ruptura definitiva, si més no per motius econòmics. Jo no ho sé, el món d'una parella que es trenca després de molts anys de convivència em sembla força complicat. M'horroritza recordar la meua pròpia història. No sé que eixirà d'aquesta seua conversa.  Les coses poden arreglar-se, ja ho sé. En aquest cas jo tornaria a la vida d'abans possiblement en tot, menys en allò de lligar amb algú per la simple raó d'aprofitar la nit. Es clar que es pot passar  d'aquests tripijocs absurds que atempten contra la pròpia dignitat i t'anihilen com a persona, després de deixar-te el cor eixut i l'ànima encongida de fàstic. Pel que fa a tota la resta, però, tornaria a ser com abans...si poguera. Si el dolor i l'enyorança no em destroçaren tant que encara em quedés esma per a recompondre'm de bell nou. Si la vida encara, malgrat haver perdut la persona que més més m'estime, em deixa forces per seguir lluitant. Si la desesperança no em fa pensar de nou en posar punt i final a aquest trencaclosques que és la vida. Si aconseguix sobreviure, malgrat que de segur mai més podré estimar un altre com l'estime a ell; com també m'ha dit tantes vegades, mai tornarà a estimar-me ningú com ell m'ha estimat. Si tot acaba entre nosaltres perquè tot té un final i el nostre potser que tot el que hem viscut junts, ja ha pagat la pena sobradament, que uns moments com els que nosaltres hem viscut ja justifiquen una vida.