Memories de la desmemòria/cap 56

diumenge, 28 març,1989

Les llegendes més estúpides són les que ens empassem més àvidament, badocs assedegats de prodigis que som tots nosaltres.

                                           Joan Sales (Barcelona 1912-1983)

Me'n anava a Madrid amb Joana, que hi havia vingut de visita. Cap de les dues ens vam adonar que era el dia del canvi de l'hora. Quan ens hem presentat a l'estació el nostre autobús ja hi havia eixit. Porca misèria! M'he penalitzat amb no anar.

Ara en soc a casa, escolte música i escric. Escric perquè he provat a gravar amb la intenció de fer unes proves de gravació per al programa de ràdio i l'aparell, però, es nega, diu que no grava i no grava. Una mica desafeccionada m'he vestit de calça i sabata de tacó i m'he dirigit al Musical a veure un espectacle de tangos que hi havia anunciat: ”Per causes alienes a l'empresa es suspèn l'espectacle.” Ostres, tu, hui estic sembrada! He pensat que el millor seria tornar a casa, no fos cas que m'atropellés una moto. A sopar, llegir una estona i gitar-me. Sempre n'hi ha alternatives. Soc una dona d'alternatives...És un goig poder estar a casa a soles, sense haver de parlar, sense cap tasca urgent...sola. No he perdut el temps, he seleccionat les sintonies per a les diverses seccions del programa. No sé com m'ho faré per portar-ho tot avant quan comence la radio i el doblatge per a TV.

De vegades pense que soc una dona amb sort, malgrat les aparences. He subsistit en aquesta selva gràcies a la meua paciència quasi il·limitada, a que tinc una gran capacitat d'adaptació i sobretot gràcies a que he heretat de ma mare un gran amor per la vida. Continue sense parella, es cert, el fet d'enfrontar amb serenitat aquesta realitat ja és un avantatge. Amb l'edat guanyem en saviesa que, a falta d'altres coses, és un consol. Si només fora envellir seria tristíssim, però aprendre a viure mentre mires la vida a certa distància, amb aqueix mig somriure que ens dona el temps...és reconfortant.