El cant dels ocells de Pau Casal
divendres, 20 maig 19887 /cap 53
Alguna cosa dolenta deu tenir la feina; si no, els rics l'haurien acaparada.
Mario Moreno «Cantinflas», actor mexicà (1911-1993)
M'havia entrat la dèria de mirar als diaris les ofertes de treball .I vés per on un dia vaig llegir: “Es necessita locutora de ràdio, en valencià...” Ostres, tu, no pot ser!, m'ho hauran fet els ulls, es massa. Torne a llegir. Doncs diu això. Un telèfon, que concerte una entrevista. Es tractava de cobrir una vacant
que havia quedat lliure. Quedem en entrevistar-nos, tal dia a tal hora, preguntar per Pere. Però es pot tenir més sort? Clar, que es tracta d'una modesta emissora comarcal. Tan se me'n dona, vaig a presentar-me i prou. La radio, el somni de la meua vida...Vaig començar a ballar amb el diari obert com parella el vals de l'obertura de Faust, per tot l'apartament Tal dia a tal hora em vaig presentar arreglà per informal. Una escala estreta donava accés al local instal·lat a la part de dalt d'un bar. Pudia a
refregits.
Quan em vaig presentar al tal Pere, un personatge moreno i primet que anava de factòtum li vaig fer gràcia, s'ho vaig notar als ulls. Em va parlar d'un programa setmanal, de dues hores de duració, sense
concretar la ubicació a l'horari, tot i que probablement fora divendres de vuit a deu PM. Genial, vaig pensar. Quin contingut? Això era cosa meua, havia de crear un programa que s'avingués a aqueixa franja horària, donar-li contingut. amè, entretingut...Tenia una setmana per presentar-l'hi el projecte a la direcció de l'emissora. Com que soc tan figa no vam parlar de diners. Ja arribaria el moment vaig pensar, no anava a parèixer massa interessada.També em va presentar un parell de paios que hi rondaven pel poc espai en el que s'encabia l'emissora, em va fer veure les dependències que no podien no podien ser més casposes.
Però, què punyetes! jo volia el treball i n'estava disposada a fer colls i mànigues per aconseguir-lo. Vaig tornar a casa tan contenta i amb el cap tan ple de projectes que quasi no veia la carretera.
concretar la ubicació a l'horari, tot i que probablement fora divendres de vuit a deu PM. Genial, vaig pensar. Quin contingut? Això era cosa meua, havia de crear un programa que s'avingués a aqueixa franja horària, donar-li contingut. amè, entretingut...Tenia una setmana per presentar-l'hi el projecte a la direcció de l'emissora. Com que soc tan figa no vam parlar de diners. Ja arribaria el moment vaig pensar, no anava a parèixer massa interessada.També em va presentar un parell de paios que hi rondaven pel poc espai en el que s'encabia l'emissora, em va fer veure les dependències que no podien no podien ser més casposes.
Però, què punyetes! jo volia el treball i n'estava disposada a fer colls i mànigues per aconseguir-lo. Vaig tornar a casa tan contenta i amb el cap tan ple de projectes que quasi no veia la carretera.
Comentaris