Cròniques Personals original de Llum Sánchez
82
Lliris,
penseu
que
es troba de viatge
el
que un mira.
Sogui
Ahir
vingué Ramir, quina alegria de cor. Parlàrem de tot...coses que
encara no ens havíem dit. Aquest matí se'n havia d'anat a Madrid.
He romàs al llit f ns al migdia; per sort no tenia dolors, només
se m'adormien les mans. Mentrestant escoltava a la radio, poemes
recitats per Dolors Martínez; feia temps que no em sentia tan bé...
Ell,
obviant-me, va fer un anàlisi de la nostra situació familiar; no sé
per qué, minvava l'expressió franca i directa, malgrat que de
sempre els he ensenyat a parlar les coses, a comunicar-nos. Per
dissort no era un altra "suposició meua". N'estava segura
d'haver-ho treballat a teràpia i fins i tot d'haver-ho aconseguit.
Es clar que les meues percepcions de vegades no són tan reals com jo
supose. Potser confong els meus desitjos amb la realitat. Tenia la
convicció que al llarg dels darrers anys s'havia aconseguit cert
grau de cohesió entre els meus fills i jo. Puc haver-me enganyat
també amb això i la meua abnegació, no significar res, doncs si
no la perceben...creuràn que vaig "a la meua".
Cóm
n'estàn d'equivocats no són capaços d'adonar-se que els done cada
dia tot el sóc i tot el que tinc. Deuen creure's que renunciar a
refer la pròpia vida de parella, no ha tingut res a veure amb ells.
Es creuràn que aquestes coses són així perquè sí. No veuen la
meua disponibilitat traduïda en respecte, sobretot per ella, la més
vulnerable. Semblen ignorar el que hi ha al darrere d'aquesta
actitut!
No
deu estranyar-me perquè a hores d'ara ja n'he passat de tots el
colors, de tots. Ara tan sols em queda el recurs de pensar que si
algún dia arriben ells a ser pares i els arriba el moment d'haver de
trencar el seu matrimoni, de grat o per força, ho assumiríes perquè
els pares vivim al ritme de les seus existències; fins que no siguen
pares no ho comprendràn, és clar. Amb tot ells tenen elements de
comparació, que és una mare que se'ls estima amb tot el que aquesta
paraula comporta i sempre dins de les pròpies limitacions, greus
problemes de salut, de treball excessiu, frustracions, lluita,
recerca, més frustracions, i el més punyent, viure la soledat en
companyia. Un problema afegit ha estat el fet de no haver sigut capaç
de mostrar-los un mínim de respecte, tot vist i comprovat per la
figura paterna que amb el seu mutisme, ha donat el vist i plau a
situacions d'autèntica humiliació.
Si
algú afirmés que no he sigut una mare afectuosa, no li donaría la
raó. La meua era prou seca i ella ho confessava, tammateix per mi
sempre tenia manyacs, besos, paraules d'admiració, tendresa, si més
no al llarg dels primers anys. Jo també vaig ser afectuosa amb els
meus fills, encara que massa jove i agoviada per l'excés de
féina...recorde, però, que m'inventava noms afectuosos per
nomenar-los, els contava contes, històries, anècdotes, els
compartia sense exigir exclusivitat, per no pecar de mare possessiva.
I més d'una vegada em van refusar les carícies.
Després
de tenir tres fills vaig restar amb el desig d'abraçar-los
i...d'abraçar-los, de la mateixa manera que, arribada una edat,
sense saber cóm ni per qué...van deixar el meus de fer-me
carícies...Jo sempre pensava que era perquè no hi eren contents amb
mi, perquè tenia problemes al col·legi o perquè no responía a les
seues espectatives. Quanta, quanta pena!!!
M'agradria
saber d'una per totes, per què no em sent estimada per la meua
filla. Potser siga també perquè en algun moment li vaig fallar i la
vaig decebre. No ho dic ara per justificar res; és difícil ser mare
quan tens zero autoestima, penses en suicidar-te o t'angoixa pensar
si podràs dormir per la nit...i tantes, tantes coses més...També
s'agreuja la situació quan comparteixes la vida amb algú que no és
capaç d'expressar la més mínima tendresa, admiració o respecte,
quan no et valora ni et reconeix, i duu la política de fer veure a
tothom que ell, el pobre, ha tingut la desgràcia de tindre una
muller que "no està bona" i s'ha de resignar, fent-se
càrrec de la xiqueta i patint en silenci -a veus- les exentricitats
de la seua dona..
Comentaris