Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
87
Un
vell estany.
es
capbussa una granota:
remor
de l'aigua.
Basho
Havia
estat corregint una estona, quan em vaig adonar de l'hora; me'n devia
anar al llit, demà començaria la setmana i calia d'estar a punt; a
més la setmana vinent me'n aniria i volia deixar les coses
organitzades.
Aquest
dies passats havia estat actulitzant-me les camises; m'havien quedat
prou bé, per contra amb la jaqueta negra la vaig "pifiar".
Quede clar que no sóc la "Garberí", la famosa modista
dels anys quaranta, i mai no ho seré... Amb tot havia estat
reflexionant sobre la manera de vestir; i vaig acabar fent una bona
criba de les preferències. M'estime més la manera informal; els
alumnes diuen que semble una "quinzeanyera"...no crec que
arribe la sang al riu, cóm exageren els "paios"! camises i
pantalons són la basse, el "dia a dia", i com que se'm
presenten poques ocasions de vestir d'una manera formal, és prou
il·lògic desar roba als armaris, per si es presenta usar-la, mentre
es fa antiga. Errrrror!, això s'ha acabat, així com les jaquetes
d'entretemps i les d'estiu. Res, menys roba i més seleccionada en
basse a les necessitats i la comoditat.
Ara
en tenia massa i tot de roba...tanmateix arrossegava la sensació de
carència d'altres temps...Aquesta malaltia la guareix el temps, en
la mesura que anem madurant les coses, trobem el seu lloc i la justa
mesura. Tampoc cal una preocupació estrema.
*
* *
Quan
vaig veure la tía Amanda al tanatòri em va sembla estranya...Era
realment la tía, la germana del pare, la gran figura de la nostra
infantesa...No tenia semblança...Uns dies abans tingué un somni
premornitori. Hi vaig referir a les meues germanes i els digué que
volia anar a acomiadar-me. Tanmateix passaren els dies i una vegada
més vaig tornar a casa sense visitar-la. "No t'hagués conegut"
diguéren elles, havia perdut la memòria i a estones se l'hi anava
el cap. Sembla que va passar molt de temps malalta i que va patir
molt; quan la ingressaren una setmana abans, anava acabant-se.
Ha
desaparegut la figura més controvertida de la família. Mai sabem
prou, com déia la mare. A força de preguntar-me per trobar
respostes, deixe la qüestió pendent; el temps em donarà
l'explicació. La tia Amanda, que tentava de ser ponderada, en
ocasions mostrava certes excentricitats; eixa seguretat seua ratllava
amb el fanatisme...quan el seu promés, el metge de La Rondana, va
morir assessinat en temps de la República, va dir la tía Malena,
per tres canalles del poble, la tia Amanda, durant vetlla, va
intentar suidar-se.
No
ho aconseguí; el toxíc, però, va deixar-li seqüeles al sistema
nerviós i al cervell. Amb tot ella va denunciar els culpables. Els
assassin, culpables i convictes van ser detinguts, jutjats i
condemnats a mort...tots tres foren axecutats.
No
puc precisar les dades; ella mateix va cremar totes les fotografies i
documents fa tota la vida. Sempre déia que "ningú havia
d'aprofitar-les per burlar-se...". Mai no vaig entendre aquesta
reacció, potser llavors ja haguessen indicis de trastorn mental.
Només va conservar una foto d'ell; ampliada i enmarcada en fusta; ca
l'agüela va presidir tota la vida i després les diverses vivendes
que la tía va ocupar.
Sempre
he sentit la necessitat d'escriure aquesta història. Quan la tia
Amanda a l'estiu se'n venia a la casa del Camp a passar uns dies amb
nosaltres, on entre menjars, neteges i discusions manteniem llargues
converses. Llavors encara vivia Quim, el nostre veí, un anarquista i
una catòlica fanàtica, més una parella de depressius malavinguts i
dos fills que ocupaven el temps fent malifetes...
Malgrat
tantes i tantes calamitats, encara recorde aquests dies amb tendresa.
Allò era quan encara jugava jo a ser "la tia Felisa" de la
"tele", és a dir, una mena de fada que tot volia fer-ho
bò, fins al punt de tentar de conciliar tots aquests
personatges...així em jugués la pell.
Ara,
quan pense amb ella en vénen al cap tants bons records...aquelles
cinc mil pesetes, que em va desar a les mans quan acabant de
separar-me...em trobava més pobra que les rates...O quan de menudes
venia a acompanyar-nos fins la porta de casa, amb un fret que pelava
deixant-se la dolça l'escalfor del braser sota la taula del
tendur...O quan a les seues nebodes ens oferia tot el que tenia, tan
escàs i tan bó, però, ho compartia amb nosaltres amb
generositat...Una llarga història de prop de noranta anys digna
d'escriure's. Ella em va donar moltes i bones lliçons sense obrir un
llibre, de coses que no havíem de fer mai per mai, com desfer una
casa.
El
pare també va caure al mateix parany, aquell rampell destructiu dels
Sánchez no voldria repetir-lo jo. Amb tot el dos germans, tant
l'Antoni com l'Amanda éren personatges sense futur...mai no havíen
consolidad cap projecte de vida; això atés les circumstàncies que
els tocà viure, era impensable. Ara em fa l'efecte que esperaven que
passés el temps, que passés la vida...deteriorant-se i acceptant la
decrepitut amb una resignació incompleta; perqué parlar d'anar a
raure a un assil d'ancians, no crec que fos un projecte de vida sinó
tot el contrari. Ara m'adone que tant un com l'altra esperaven
indiferents el pas del temps...per diferent motius, ell perquè
després de sobreviure a la guerra, no tenia voluntat de viure, i la
seua germana perquè l'assassinat del seu promés la va acorar...
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
88
Vent
de tardor.
i
males herbes i camps:
Pas
de Fuja
Basho
Ahir
va ser el meu sant i em telefonàren les germanes. Després, una rosa
blava preciosa, i un llibre que desitjava llegir em regalà la filla.
Em sent afortunada, Ramir i Matilde vingueren a sopar; qúant es
trobava a faltar; de vegades ell és un "llandoset" encara
que el més proper a la mama. Les mares amb el temps ens tornem com
els pardalets de niu, però a l'inrevés...
Atés
que ja féia temps que l'hi donava voltes mirant d'ubicar les cendres
de la mare, em vaig regalar una parcel·la al "Parc de la Pau".
És un lloc bellíssim on poder descansar quan arribe el moment. Em
sembla millor sol·lucionar-ho ara, en vida. Quan ho vaig deixar
ultimat, a falta només d'un parell de detalls, em vaig sentir més
lleugera. Sé que he fet una tasca important; ho finançaré amb els
darrers sous de la meua vida professional.
Ara
que faig comptes i van eiximt-me, em sent més bé. No sol parlar de
diners, encara que no ho faig de bestreta, sinó que no em preocupen.
Per sort els he perdut la por, bò, no als diners és clar, sinó a
fet de no tindre'n. Ara és diferent, em queda poc més d'un any per
finir el crèdit, i l'altre l'amortitzaré abans que el compte.
Llavors cancel·laré la llibreta al banc de S., no vull saber-ne res
d'eixa gentola.
Es
a dir aquesta primavera la tenim mogudeta. La pena és que no em
trobe bé. La gola, el genoll...em sent tant cansada... el reuma hi
duc prou bé, millor del que caldria esperar. Jo sé que apenes
s'investigue aquesta malaltia la declararàn motiu d'incapacitat
permanet. Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb
ella, acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint,
però, de tot allò que la vida tinga a bé proporcionar-me.
Crec
que vaig aprenent a poc a poc...
Comentaris