dimecres, 27 d’abril de 2016






                   

Cròniques Personals original de Llum Sánchez



87


Un vell estany.
es capbussa una granota:
remor de l'aigua.

Basho




Havia estat corregint una estona, quan em vaig adonar de l'hora; me'n devia anar al llit, demà començaria la setmana i calia d'estar a punt; a més la setmana vinent me'n aniria i volia deixar les coses organitzades.

Aquest dies passats havia estat actulitzant-me les camises; m'havien quedat prou bé, per contra amb la jaqueta negra la vaig "pifiar". Quede clar que no sóc la "Garberí", la famosa modista dels anys quaranta, i mai no ho seré... Amb tot havia estat reflexionant sobre la manera de vestir; i vaig acabar fent una bona criba de les preferències. M'estime més la manera informal; els alumnes diuen que semble una "quinzeanyera"...no crec que arribe la sang al riu, cóm exageren els "paios"! camises i pantalons són la basse, el "dia a dia", i com que se'm presenten poques ocasions de vestir d'una manera formal, és prou il·lògic desar roba als armaris, per si es presenta usar-la, mentre es fa antiga. Errrrror!, això s'ha acabat, així com les jaquetes d'entretemps i les d'estiu. Res, menys roba i més seleccionada en basse a les necessitats i la comoditat.

Ara en tenia massa i tot de roba...tanmateix arrossegava la sensació de carència d'altres temps...Aquesta malaltia la guareix el temps, en la mesura que anem madurant les coses, trobem el seu lloc i la justa mesura. Tampoc cal una preocupació estrema.

* * *

Quan vaig veure la tía Amanda al tanatòri em va sembla estranya...Era realment la tía, la germana del pare, la gran figura de la nostra infantesa...No tenia semblança...Uns dies abans tingué un somni premornitori. Hi vaig referir a les meues germanes i els digué que volia anar a acomiadar-me. Tanmateix passaren els dies i una vegada més vaig tornar a casa sense visitar-la. "No t'hagués conegut" diguéren elles, havia perdut la memòria i a estones se l'hi anava el cap. Sembla que va passar molt de temps malalta i que va patir molt; quan la ingressaren una setmana abans, anava acabant-se.

Ha desaparegut la figura més controvertida de la família. Mai sabem prou, com déia la mare. A força de preguntar-me per trobar respostes, deixe la qüestió pendent; el temps em donarà l'explicació. La tia Amanda, que tentava de ser ponderada, en ocasions mostrava certes excentricitats; eixa seguretat seua ratllava amb el fanatisme...quan el seu promés, el metge de La Rondana, va morir assessinat en temps de la República, va dir la tía Malena, per tres canalles del poble, la tia Amanda, durant vetlla, va intentar suidar-se.

No ho aconseguí; el toxíc, però, va deixar-li seqüeles al sistema nerviós i al cervell. Amb tot ella va denunciar els culpables. Els assassin, culpables i convictes van ser detinguts, jutjats i condemnats a mort...tots tres foren axecutats.

No puc precisar les dades; ella mateix va cremar totes les fotografies i documents fa tota la vida. Sempre déia que "ningú havia d'aprofitar-les per burlar-se...". Mai no vaig entendre aquesta reacció, potser llavors ja haguessen indicis de trastorn mental. Només va conservar una foto d'ell; ampliada i enmarcada en fusta; ca l'agüela va presidir tota la vida i després les diverses vivendes que la tía va ocupar.

Sempre he sentit la necessitat d'escriure aquesta història. Quan la tia Amanda a l'estiu se'n venia a la casa del Camp a passar uns dies amb nosaltres, on entre menjars, neteges i discusions manteniem llargues converses. Llavors encara vivia Quim, el nostre veí, un anarquista i una catòlica fanàtica, més una parella de depressius malavinguts i dos fills que ocupaven el temps fent malifetes...

Malgrat tantes i tantes calamitats, encara recorde aquests dies amb tendresa. Allò era quan encara jugava jo a ser "la tia Felisa" de la "tele", és a dir, una mena de fada que tot volia fer-ho bò, fins al punt de tentar de conciliar tots aquests personatges...així em jugués la pell.

Ara, quan pense amb ella en vénen al cap tants bons records...aquelles cinc mil pesetes, que em va desar a les mans quan acabant de separar-me...em trobava més pobra que les rates...O quan de menudes venia a acompanyar-nos fins la porta de casa, amb un fret que pelava deixant-se la dolça l'escalfor del braser sota la taula del tendur...O quan a les seues nebodes ens oferia tot el que tenia, tan escàs i tan bó, però, ho compartia amb nosaltres amb generositat...Una llarga història de prop de noranta anys digna d'escriure's. Ella em va donar moltes i bones lliçons sense obrir un llibre, de coses que no havíem de fer mai per mai, com desfer una casa.

El pare també va caure al mateix parany, aquell rampell destructiu dels Sánchez no voldria repetir-lo jo. Amb tot el dos germans, tant l'Antoni com l'Amanda éren personatges sense futur...mai no havíen consolidad cap projecte de vida; això atés les circumstàncies que els tocà viure, era impensable. Ara em fa l'efecte que esperaven que passés el temps, que passés la vida...deteriorant-se i acceptant la decrepitut amb una resignació incompleta; perqué parlar d'anar a raure a un assil d'ancians, no crec que fos un projecte de vida sinó tot el contrari. Ara m'adone que tant un com l'altra esperaven indiferents el pas del temps...per diferent motius, ell perquè després de sobreviure a la guerra, no tenia voluntat de viure, i la seua germana perquè l'assassinat del seu promés la va acorar...







Cròniques Personals original de Llum Sánchez



88


Vent de tardor.

i males herbes i camps:

Pas de Fuja


Basho


Ahir va ser el meu sant i em telefonàren les germanes. Després, una rosa blava preciosa, i un llibre que desitjava llegir em regalà la filla. Em sent afortunada, Ramir i Matilde vingueren a sopar; qúant es trobava a faltar; de vegades ell és un "llandoset" encara que el més proper a la mama. Les mares amb el temps ens tornem com els pardalets de niu, però a l'inrevés...

Atés que ja féia temps que l'hi donava voltes mirant d'ubicar les cendres de la mare, em vaig regalar una parcel·la al "Parc de la Pau". És un lloc bellíssim on poder descansar quan arribe el moment. Em sembla millor sol·lucionar-ho ara, en vida. Quan ho vaig deixar ultimat, a falta només d'un parell de detalls, em vaig sentir més lleugera. Sé que he fet una tasca important; ho finançaré amb els darrers sous de la meua vida professional.

Ara que faig comptes i van eiximt-me, em sent més bé. No sol parlar de diners, encara que no ho faig de bestreta, sinó que no em preocupen. Per sort els he perdut la por, bò, no als diners és clar, sinó a fet de no tindre'n. Ara és diferent, em queda poc més d'un any per finir el crèdit, i l'altre l'amortitzaré abans que el compte. Llavors cancel·laré la llibreta al banc de S., no vull saber-ne res d'eixa gentola.

Es a dir aquesta primavera la tenim mogudeta. La pena és que no em trobe bé. La gola, el genoll...em sent tant cansada... el reuma hi duc prou bé, millor del que caldria esperar. Jo sé que apenes s'investigue aquesta malaltia la declararàn motiu d'incapacitat permanet. Ara tan sols contemple un objetiu, apredre a viure amb ella, acceptant de grat les restriccions que m'imposa i gaudint, però, de tot allò que la vida tinga a bé proporcionar-me.

Crec que vaig aprenent a poc a poc...






Publica un comentari a l'entrada