dilluns, 25 d’abril de 2016







                      Cròniques Personals original de Llum Sánchez



87


Un vell estany.
Es capbussa una granota:
remor de l'aigua.

Basho




Havia estat corregint una estona quan em vaig adonar de l'hora; me'n devía anar al llit, demà començaria la setmana i calia d'estar a punt; a més la setmana vinent me'n aniria volia deixar les coses organitzades.

Aquest dies passats havia estat actulitzant-me les camises; m'havien quedat prou bé, per contra amb la jaqueta negra la vaig "pifiar". Quede clar que no sóc la "Garberí", la famosa modista dels anys quaranta, i mai no ho seré... Amb tot havia estat reflexionant sobre la manera de vestir; i vaig acabar fent una bona criba de les preferències. M'estime més la manera informal; els alumnes diuen que semble una "quinzeanyera"...no crec que arribe la sang al riu, cóm exageren els "paios"!, camises i pantalons són la base, el "dia a dia", i com que se'm presenten poques ocasions de vestir d'una manera formal, és prou il·lògic desar roba als armaris, per si es presenta usar-la, mentre es fa antiga. Errrrror!, això s'ha acabat, així com les jaquetes d'entretemps i les d'estiu. Res, menys roba i més seleccionada en base a les necessitats i la comoditat.

Ara en tenia massa i tot de roba...tanmateix arrossegava la sensació de carència d'altres temps...Aquesta malaltia la guareix el temps, en la mesura que anem madurant, les coses trobem el seu lloc i la justa mesura. Tampoc cal una preocupació estrema.

* * *

Quan vaig veure la tía Amanda al tanatòri em va sembla estranya...Era realment la tía, la germana del pare, la gran figura de la nostra infantesa...no tenia la semblança...Uns dies abans havia tingut un somni premornitori. Hi vaig referir a les meues germanes i els digué que volia anar a acomiadar-me. Tanmateix passaren els dies i una vegada més vaig tornar a casa sense visitar-la. "No t'hagués conegut" diguéren elles, havia perdut la memòria i a estones se'n hi anava el cap. Sembla que va passar molt de temps malalta i que va patir molt; quan la ingressaren, una setmana abans, anava acabant-se.

Ha desaparegut per dissort, la figura més controvertida de la família. Mai sabem prou, com déia la mare. A força de preguntar-me per trobar respostes, deixe la qüestió pendent; el temps em donarà l'explicació. La tía Amanda, que tentava de ser ponderada, en ocasions tenía certes excentricitats; eixa seguretat seua que ratllava amb el fanatisme...quan el seu promès, el metge de La Rondana, va morir assassinat en temps de la República, segons va dir la tía Malena, per tres canalles del poble, la tia Amanda, durant vetlla, va intentar suicidar-se.

No ho aconseguí; el tòxic, però, va deixar-li seqüeles al sistema nerviós i al cervell. Amb tot ella va denunciar els culpables. Els assassins, culpables i convíctes van ser detinguts, jutjats i condemnats a mort...tots tres foren executats.

No puc precisar les dades; ella mateix va cremar totes les fotografies i documents fa tota la vida. Sempre déia que "ningú havia d'aprofitar-les per burlar-se". Mai no vaig entendre aquesta reacció, potser llavors ja hagueren indícis de trastorn mental. Només va conservar una foto d'ell; ampliada i enmarcada en fusta; ca l'agüela va presidir tota la vida i després les diverses vivendes que la tía va ocupar.

Sempre he sentit la necessitat d'escriure aquesta història. Quan la tía Amanda a l'estiu se'n venía a la casa del Camp a passar uns dies amb nosaltres, on entre menjars, neteges i discusions manteníem llargues converses. Llavors encara vivía Quim, el nostre veí, un anarquista i una catòlica fanàtica, més una parella de depressius malavinguts i dos fills que ocupaven el temps fent malifetes...

Malgrat tantes i tantes calamitats, encara recorde aquests dies amb tendresa. Allò era quan encara jugava a ser "la tia Felisa" de la tele, és a dir, una mena de fada que ho volia fer tot bò fins al punt de tentar de conciliar tots aquests personatges...així es jugués la pell.




Publica un comentari a l'entrada