Cròniques Personals original de Llum Sánchez
87
Un
vell estany.
Es
capbussa una granota:
remor
de l'aigua.
Basho
Havia
estat corregint una estona quan em vaig adonar de l'hora; me'n devía
anar al llit, demà començaria la setmana i calia d'estar a punt; a
més la setmana vinent me'n aniria volia deixar les coses
organitzades.
Aquest
dies passats havia estat actulitzant-me les camises; m'havien quedat
prou bé, per contra amb la jaqueta negra la vaig "pifiar".
Quede clar que no sóc la "Garberí", la famosa modista
dels anys quaranta, i mai no ho seré... Amb tot havia estat
reflexionant sobre la manera de vestir; i vaig acabar fent una bona
criba de les preferències. M'estime més la manera informal; els
alumnes diuen que semble una "quinzeanyera"...no crec que
arribe la sang al riu, cóm exageren els "paios"!, camises
i pantalons són la base, el "dia a dia", i com que se'm
presenten poques ocasions de vestir d'una manera formal, és prou
il·lògic desar roba als armaris, per si es presenta usar-la, mentre
es fa antiga. Errrrror!, això s'ha acabat, així com les jaquetes
d'entretemps i les d'estiu. Res, menys roba i més seleccionada en
base a les necessitats i la comoditat.
Ara
en tenia massa i tot de roba...tanmateix arrossegava la sensació de
carència d'altres temps...Aquesta malaltia la guareix el temps, en
la mesura que anem madurant, les coses trobem el seu lloc i la justa
mesura. Tampoc cal una preocupació estrema.
*
* *
Quan
vaig veure la tía Amanda al tanatòri em va sembla estranya...Era
realment la tía, la germana del pare, la gran figura de la nostra
infantesa...no tenia la semblança...Uns dies abans havia tingut un
somni premornitori. Hi vaig referir a les meues germanes i els digué
que volia anar a acomiadar-me. Tanmateix passaren els dies i una
vegada més vaig tornar a casa sense visitar-la. "No t'hagués
conegut" diguéren elles, havia perdut la memòria i a estones
se'n hi anava el cap. Sembla que va passar molt de temps malalta i
que va patir molt; quan la ingressaren, una setmana abans, anava
acabant-se.
Ha
desaparegut per dissort, la figura més controvertida de la família. Mai sabem
prou, com déia la mare. A força de preguntar-me per trobar
respostes, deixe la qüestió pendent; el temps em donarà
l'explicació. La tía Amanda, que tentava de ser ponderada, en
ocasions tenía certes excentricitats; eixa seguretat seua que
ratllava amb el fanatisme...quan el seu promès, el metge de La
Rondana, va morir assassinat en temps de la República, segons va dir la tía
Malena, per tres canalles del poble, la tia Amanda, durant vetlla, va
intentar suicidar-se.
No
ho aconseguí; el tòxic, però, va deixar-li seqüeles al sistema
nerviós i al cervell. Amb tot ella va denunciar els culpables. Els
assassins, culpables i convíctes van ser detinguts, jutjats i
condemnats a mort...tots tres foren executats.
No
puc precisar les dades; ella mateix va cremar totes les fotografies i
documents fa tota la vida. Sempre déia que "ningú havia
d'aprofitar-les per burlar-se". Mai no vaig entendre aquesta
reacció, potser llavors ja hagueren indícis de trastorn mental.
Només va conservar una foto d'ell; ampliada i enmarcada en fusta; ca
l'agüela va presidir tota la vida i després les diverses vivendes
que la tía va ocupar.
Sempre
he sentit la necessitat d'escriure aquesta història. Quan la tía
Amanda a l'estiu se'n venía a la casa del Camp a passar uns dies amb
nosaltres, on entre menjars, neteges i discusions manteníem llargues
converses. Llavors encara vivía Quim, el nostre veí, un anarquista i
una catòlica fanàtica, més una parella de depressius malavinguts i
dos fills que ocupaven el temps fent malifetes...
Malgrat
tantes i tantes calamitats, encara recorde aquests dies amb tendresa.
Allò era quan encara jugava a ser "la tia Felisa" de la
tele, és a dir, una mena de fada que ho volia fer tot bò fins al
punt de tentar de conciliar tots aquests personatges...així es jugués la pell.
Comentaris