dimarts, 16 de febrer de 2016





                   



Cròniques Personals original de Llum Sánchez


60


"Han passat tants anys
han passat tantes coses..."

en paraules del nostre poeta Vicenç Andrés Estellés.

I ara torne a retrobar-me amb l'antiga ideología anarquista i m'hi veig integrada amb totes les meus mancances i salvant les distàncies del temps i l'espai. Caldria reflexionar sobre el llarg periple que m'ha portat al punt de partida, però més que res al fet de tornar justament a les idees que em van fer vibrar d'emoció fa anys, i hui plorar el sentiment de pena, de ràbia i d'impotència.

Qué malament hem aprofitat el sacrifici i la lluita generosa d'aquesta gent. Qui ha romàs? Han romàs els vividors, els que saben nedar i desar la roba, els/les oportunistes, el polítics afeccionats o titolats, els feixistes per suposat; les esquerres no acaben de trobar el seu lloc; els comunistes van minvant, minvant... I...On haurà anat a raure el "Movimiento Libertario"?, deu ser una cosa així com "l'esperant", aquel idioma únic que havia d'unir a tota l'humanitat... una relíquia, una possibilitat somiada, una idea tan bella com irrealitzable. Sí, hui en sent particularment derrotista; una glòria.

Tanmateix el fragment que he transcrit és tot una declaració de principis. No sé quin serà el proper pas; em deixaré portar i el camí em menarà a algun punt de l'horitzó. No em preocupa ni m'angoixa.Tot té el seu moment. M'adone que vaig avançant, que incorpore nous elements, molt significatius per cert, al meu procès de creixement i amb bon ritme. Només he de recordar, fa només uns anys, com i què era jo llavors, qué pensava, què féia?

Així, pas a pas aniré descobrint les properes fites, tot està per fer. I encara he tingut la sort de viure aquest moment.









Cròniques Personals original de Llum Sánchez


61


La serra d'Enguera està en flames. No han obert la biblioteca. A la plaça he vist gent, més de la que sol haver-hi. He parat l'orella. Crec que estan evaqüant algunes contrades. Ahir, venint de València, vaig veure una fumaguera densa al costat dret, prop d'aquí, eixia per darrere d'unes muntanyoles.

Em trobe a gust quan torne a casa, pense, a la ciutat. A la balconada, voltada de la bugambilla que s'enllaça pel seu compte representant autèntiques garlandes d'edra, que ja s'enfila fins al sostre; el polp i d'altres plantes ben fines, i amb la tranquil·litat que es respira, atés que gran part dels veïns fan vacances...és un paradís. Els "tropis" han començat a canviar les plometes, se'ls veu tant bonics, tan joganers...se'ls veu feliços.

Aquesta experiència d'estigüejar a un poble no ha resultat encertada. Aquí, a l'entrepis, fa una calor insuportable. El control del veïnat és exhaustiu. I a més no em fan gràcia. No em sent a gust. Ahir vaig trobar forces per anar a la Font, on estigüegen dues col·legues... a escoltar romanços escolars, ja veus!.

Malgrat els meus esforços per retrobar el ritme normal, no sóc capaç de dormir bé, potser la calor, els sorolls, el meu malestar; l'accident em va trastornar l'ànim, i encara no m'he pogut refer.

Em note una zona de la cara com endormida. Des de la caiguda que no sóc jo; en trobe susceptible i tem que les conseqüencies de l'accident siguen més serioses del que sembla. Me'n hauré de tornar a casa abans del que pensava. M'he pres uns dies per decidir-ho. Sí el proper dilluns segueix igual, me'n hauré d'anar precís, el millor en aquest casos serà acudir al metge.

Aquest estiu tan sec i calorós s'em fa insuportable. Sort que no vaig prendre la decisió de venir-hi a viure. Ací em sent enclaustrada, malgrat la bellesa del poble i del paisatge. Crec que l'error va consistir en llogar sense conéixer les condicions reals de l'immoble. M'hagués vingut més bé una caseta terrera, a un carrer ben tranquil i sense veïns damunt.

Ara tinc intenció d'anar-me'n a passar fora el pont del Pilar i en tornar preparar-me amb temps unes bones vacances al Nadal. M'han recomanat una agència. No sé com solucionar el tema de aloixament, però pense que no pot se tan difícil. No m'atreu la idea de tornar a les Universitats d'estiu. L'última tentativa a la V.I.M.P. a València fou un fracàs estrepitós. No m'explique com un es pot matricular a una Universitat d'Estiu, i anar-hi a "bambar"...no m'explique la péssima educació del alumnat, semblaven nanos al pati de l'escola. Una vergoya. Aquesta experiència m'ha fet desistir de matricular-me de nou per assistir-hi. "Finito".

Els dissabtes aniré al mercat de Jesús. I després ho tindré tot a punt per anar-me'n a can Berenguer, banyar-me i dinar a "Ca la Rosa"; aquest restaurant és un lloc agradable i tenen bon servei. Per la vesprada en tornar, podré passar-la corregint i preparant...la programació setmanal. En tornar dormiré a la meua habitació, què bé!.

I quan em vaig despertar sentí quan amables poden a ser les coses quotidianes.

























Cròniques Personals original de LLum Sánchez



61


Va ser una sort que la Vicentina em toqués. La nostra vella amistat va rebortar com l'herba en sentir l'humitat de la pluja...

Me'n havia tornar de Maivent incapaç de suportar per més temps l'incordi de J. M. aquest ésser viscoç, amb un somriure cínic, que em va costar desxifrar. Aquella vesprada no vaig estar fina amb l'apreciació del lloc ni amb les primeres impressions que, deliberadament, em va causar família, que a més es feia passar per "caperola".

No vaig sospitar ni de bon troç que assistia a una representació, a una vella farsa polida per l'habitut de la seua reiteració. Per ells tot era fàcil, per ells tot era igual, només diferia amb els espectadors, futurs enganyats, als que reiteradament s'afanyaven en donar la impressió d'un lloc bucòlic, on regnava la pau i l'armonia, com a una nova Icaria, on els hostes es podien sentir com a casa seua. Que tot era pensat per a donar als visitants la impressió d'haver tingut la sort de trobar aquella familia camperola, senzilla i complaent...

Clar que no calien papers, com em van dir aquell subjecte quan vaig intentar obtindre un contracte d'arrendament, era millor que no restés constancia de les condicions; això era la part "crematística", la part que ells no tenien cap interès en desvellar. A més n'era clar que dels ingresos que treien fent de llogaters n'eren d'una netedat rutilant.

Amb tot i això ara s'havien donat a conéixer, ara podia fer-me una idea de l'avarícia que motivava la seua conducta, la seua representació de gent senzilla i caperola. Sí, ara anava quedant molt clar quina classe d'individus eren uns i d'altres, tots ells pertanyien al mateix clan.

I jo com una pava m'ho havia cregut tot; vaig haver de patir l'accident per identificar la classe de persones entre les que havia anat a raure. Els meus principis no tenien res a veure amb els d'ells. L'estança a Maivent havia esdingut un taller on s'impartia el cinisme, la manipulació, la incoherència, la falcedat...Qué més es podia demanar?

Vaig haver de visitar més llocs... quan vaig venir a llogar, tenia tot el temps que calia per comparar preus i qualitats, per veure d'altres opcions...Cert que no vaig qüestionar la seua sinceritat i recta intenció fins que van anar sogint les situacions adients per posar a prova les seues conductes. Per això vaig haver de tornar-me'n de Maivent, em sentia incapaç de suportar per més temps aquell malson.

En tornar a casa poc a poquet vaig anar retrobar la pau, l'equilibri interior, la son de nou em va cloure'm les parpelles, se'm normalitzaren els nivells de tensió. Tornava a reconèixe'm.

La Valentina i jo soliem baixar a banyar-nos a migjorn. Després dinàvem juntes. Hem parlat molt i molt aquest dies, potser ho necessitava. Ella ho té tot per fer i em sap greu no poder ajudar-la. Tot i això les nostres afinitats venen d'haver compartit la infantesa allà al nostre poble. N'erem veines i amigues. Això és tot un privilegi. La vida ens va reunir de nou despres d'anys de viure lluny una de l'altra. Hem parlat molt al llarg d'aquest dies, potser amdues necessitàvem refer els llaços amistat que ens van unir durant anys. Les dues manyagues que jugaven tothora, que feiem trastades, que ploravem els renegons de les mares, i que per dissort acabaren per prohibint-nos anar juntes... Aquesta si que va ser una venjança materna amb totes les de la llei per les nostre malifetes.

Tot i la benhaurança d'aquests dies d'estiu amb dues sabíem que el nostre retrobament no era definitiu, sinó un compàs d'espera mentre cadascuna reprenia la seua ruta; i que igual que la vida ens havia ajuntar, tornaria a distanciar-nos.

Hem parlat molt aquest dies, ens hem confessat moltes coses que ignoràvem. La comprenc i ho lamente. Sé que en qualsevol moment desaparixerà i passarà molt temps abans que ens retrobem de nou. Sempre ha estat així. Sempre. Potser vaig ser jo la primera que vaig desertar, quan els meus pares es separaren i a mi m'adjudicar al meu pare i al seu poble. Ella m'ho referí l'altre dia. Ni sabia per qué vaig dasaparéixer; no li ho digueren.

Les mares no podien suportar veure'ns plorar...La tristor, llavors, era molt mal vista i pitjor païda. Ara, quan a força de contindre'm ja no puc plorar, comence a sentir dir que plorar és bò, que neteja l'ànima....

L'ombra de la depressió ja planejava sobre mi.








Publica un comentari a l'entrada