Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
60
"Han
passat tants anys
han
passat tantes coses..."
en
paraules del nostre poeta Vicenç Andrés Estellés.
I
ara torne a retrobar-me amb l'antiga ideología anarquista i m'hi
veig integrada amb totes les meus mancances i salvant les distàncies
del temps i l'espai. Caldria reflexionar sobre el llarg periple que
m'ha portat al punt de partida, però més que res al fet de tornar
justament a les idees que em van fer vibrar d'emoció fa anys, i hui
plorar el sentiment de pena, de ràbia i d'impotència.
Qué
malament hem aprofitat el sacrifici i la lluita generosa d'aquesta
gent. Qui ha romàs? Han romàs els vividors, els que saben nedar i
desar la roba, els/les oportunistes, el polítics afeccionats o
titolats, els feixistes per suposat; les esquerres no acaben de
trobar el seu lloc; els comunistes van minvant, minvant... I...On
haurà anat a raure el "Movimiento Libertario"?, deu ser
una cosa així com "l'esperant", aquel idioma únic que
havia d'unir a tota l'humanitat... una relíquia, una possibilitat
somiada, una idea tan bella com irrealitzable. Sí, hui en sent
particularment derrotista; una glòria.
Tanmateix
el fragment que he transcrit és tot una declaració de principis. No
sé quin serà el proper pas; em deixaré portar i el camí em menarà
a algun punt de l'horitzó. No em preocupa ni m'angoixa.Tot té el
seu moment. M'adone que vaig avançant, que incorpore nous elements,
molt significatius per cert, al meu procès de creixement i amb bon
ritme. Només he de recordar, fa només uns anys, com i què era jo
llavors, qué pensava, què féia?
Així,
pas a pas aniré descobrint les properes fites, tot està per fer. I
encara he tingut la sort de viure aquest moment.
Cròniques
Personals original de Llum
Sánchez
61
La
serra d'Enguera està en flames. No han obert la biblioteca. A la
plaça he vist gent, més de la que sol haver-hi. He parat l'orella.
Crec que estan evaqüant algunes contrades. Ahir, venint de València,
vaig veure una fumaguera densa al costat dret, prop d'aquí, eixia
per darrere d'unes muntanyoles.
Em
trobe a gust quan torne a casa, pense, a la ciutat. A la balconada,
voltada de la bugambilla que s'enllaça pel seu compte representant
autèntiques garlandes d'edra, que ja s'enfila fins al sostre; el
polp i d'altres plantes ben fines, i amb la tranquil·litat que es
respira, atés que gran part dels veïns fan vacances...és un
paradís. Els "tropis" han començat a canviar les
plometes, se'ls veu tant bonics, tan joganers...se'ls veu feliços.
Aquesta
experiència d'estigüejar a un poble no ha resultat encertada. Aquí,
a l'entrepis, fa una calor insuportable. El control del veïnat és
exhaustiu. I a més no em fan gràcia. No em sent a gust. Ahir vaig
trobar forces per anar a la Font, on estigüegen dues col·legues...
a escoltar romanços escolars, ja veus!.
Malgrat
els meus esforços per retrobar el ritme normal, no sóc capaç de
dormir bé, potser la calor, els sorolls, el meu malestar; l'accident
em va trastornar l'ànim, i encara no m'he pogut refer.
Em
note una zona de la cara com endormida. Des de la caiguda que no sóc
jo; en trobe susceptible i tem que les conseqüencies de l'accident
siguen més serioses del que sembla. Me'n hauré de tornar a casa
abans del que pensava. M'he pres uns dies per decidir-ho. Sí el
proper dilluns segueix igual, me'n hauré d'anar precís, el millor
en aquest casos serà acudir al metge.
Aquest
estiu tan sec i calorós s'em fa insuportable. Sort que no vaig
prendre la decisió de venir-hi a viure. Ací em sent enclaustrada,
malgrat la bellesa del poble i del paisatge. Crec que l'error va
consistir en llogar sense conéixer les condicions reals de
l'immoble. M'hagués vingut més bé una caseta terrera, a un carrer
ben tranquil i sense veïns damunt.
Ara
tinc intenció d'anar-me'n a passar fora el pont del Pilar i en
tornar preparar-me amb temps unes bones vacances al Nadal. M'han
recomanat una agència. No sé com solucionar el tema de
aloixament, però pense que no pot se tan difícil. No m'atreu la
idea de tornar a les Universitats d'estiu. L'última tentativa a la
V.I.M.P. a València fou un fracàs estrepitós. No m'explique com un
es pot matricular a una Universitat d'Estiu, i anar-hi a
"bambar"...no m'explique la péssima educació del alumnat,
semblaven nanos al pati de l'escola. Una vergoya. Aquesta experiència
m'ha fet desistir de matricular-me de nou per assistir-hi. "Finito".
Els
dissabtes aniré al mercat de Jesús. I després ho tindré tot a
punt per anar-me'n a can Berenguer, banyar-me i dinar a "Ca la
Rosa"; aquest restaurant és un lloc agradable i tenen bon
servei. Per la vesprada en tornar, podré passar-la corregint i
preparant...la programació setmanal. En tornar dormiré a la meua
habitació, què bé!.
I
quan em vaig despertar sentí quan amables poden a ser les coses
quotidianes.
Cròniques
Personals original de LLum
Sánchez
61
Va
ser una sort que la Vicentina em toqués. La nostra vella amistat va
rebortar com l'herba en sentir l'humitat de la pluja...
Me'n
havia tornar de Maivent incapaç de suportar per més temps l'incordi
de J. M. aquest ésser viscoç, amb un somriure cínic, que em va
costar desxifrar. Aquella vesprada no vaig estar fina amb
l'apreciació del lloc ni amb les primeres impressions que,
deliberadament, em va causar família, que a més es feia passar per
"caperola".
No
vaig sospitar ni de bon troç que assistia a una representació, a
una vella farsa polida per l'habitut de la seua reiteració. Per ells
tot era fàcil, per ells tot era igual, només diferia amb els
espectadors, futurs enganyats, als que reiteradament s'afanyaven en
donar la impressió d'un lloc bucòlic, on regnava la pau i
l'armonia, com a una nova Icaria, on els hostes es podien sentir com
a casa seua. Que tot era pensat per a donar als visitants la
impressió d'haver tingut la sort de trobar aquella familia
camperola, senzilla i complaent...
Clar
que no calien papers, com em van dir aquell subjecte quan vaig
intentar obtindre un contracte d'arrendament, era millor que no
restés constancia de les condicions; això era la part
"crematística", la part que ells no tenien cap interès en
desvellar. A més n'era clar que dels ingresos que treien fent de
llogaters n'eren d'una netedat rutilant.
Amb
tot i això ara s'havien donat a conéixer, ara podia fer-me una idea
de l'avarícia que motivava la seua conducta, la seua representació
de gent senzilla i caperola. Sí, ara anava quedant molt clar quina
classe d'individus eren uns i d'altres, tots ells pertanyien al
mateix clan.
I
jo com una pava m'ho havia cregut tot; vaig haver de patir l'accident
per identificar la classe de persones entre les que havia anat a
raure. Els meus principis no tenien res a veure amb els d'ells.
L'estança a Maivent havia esdingut un taller on s'impartia el
cinisme, la manipulació, la incoherència, la falcedat...Qué més
es podia demanar?
Vaig
haver de visitar més llocs... quan vaig venir a llogar, tenia tot el
temps que calia per comparar preus i qualitats, per veure d'altres
opcions...Cert que no vaig qüestionar la seua sinceritat i recta
intenció fins que van anar sogint les situacions adients per posar a
prova les seues conductes. Per això vaig haver de tornar-me'n de
Maivent, em sentia incapaç de suportar per més temps aquell malson.
En
tornar a casa poc a poquet vaig anar retrobar la pau, l'equilibri
interior, la son de nou em va cloure'm les parpelles, se'm
normalitzaren els nivells de tensió. Tornava a reconèixe'm.
La
Valentina i jo soliem baixar a banyar-nos a migjorn. Després dinàvem
juntes. Hem parlat molt i molt aquest dies, potser ho necessitava.
Ella ho té tot per fer i em sap greu no poder ajudar-la. Tot i això
les nostres afinitats venen d'haver compartit la infantesa allà al
nostre poble. N'erem veines i amigues. Això és tot un privilegi. La
vida ens va reunir de nou despres d'anys de viure lluny una de
l'altra. Hem parlat molt al llarg d'aquest dies, potser amdues
necessitàvem refer els llaços amistat que ens van unir durant anys.
Les dues manyagues que jugaven tothora, que feiem trastades, que
ploravem els renegons de les mares, i que per dissort acabaren per
prohibint-nos anar juntes... Aquesta si que va ser una venjança
materna amb totes les de la llei per les nostre malifetes.
Tot
i la benhaurança d'aquests dies d'estiu amb dues sabíem que el
nostre retrobament no era definitiu, sinó un compàs d'espera mentre
cadascuna reprenia la seua ruta; i que igual que la vida ens havia
ajuntar, tornaria a distanciar-nos.
Hem
parlat molt aquest dies, ens hem confessat moltes coses que
ignoràvem. La comprenc i ho lamente. Sé que en qualsevol moment
desaparixerà i passarà molt temps abans que ens retrobem de nou.
Sempre ha estat així. Sempre. Potser vaig ser jo la primera que vaig
desertar, quan els meus pares es separaren i a mi m'adjudicar al meu
pare i al seu poble. Ella m'ho referí l'altre dia. Ni sabia per qué
vaig dasaparéixer; no li ho digueren.
Les
mares no podien suportar veure'ns plorar...La tristor, llavors, era
molt mal vista i pitjor païda. Ara, quan a força de contindre'm ja
no puc plorar, comence a sentir dir que plorar és bò, que neteja
l'ànima....
L'ombra
de la depressió ja planejava sobre mi.
Comentaris