dimecres, 13 de gener de 2016






                 Cròniques Personals originals de Llum Sánchez 

48


Cada dia ens porta una nova oportunitat de coneixença. Ahir, el forn del Raval, hiu els "rosegons", pastís de poma, demà i "almendraos", com diuen al poble. Un home, assegut a l'ombra prop del forn, m'ha saludat amb molta amabilitat. Em sent tímida, la meua persona crida l'atenció al poble...o m'ho sembla a mi; com que venim tan poca gent de fora...

Hui ja he gosat seure a les tauletes del restaurant de la piscina i encara que hi era sola, he escollit el lloc malament i tota l'estona he hagut de respirar els fums de la cuina. Pecatto!. Demà obriré l'ull!. I és que sovint peque de pànfila. Anit vaig canviar de llit, al petit em trobe més bé, no arriba tant de soroll. I el millor del dia, un llarg passeig per camins desconeguts, encara que també he estat a punt de caure, m'he salvat pels pèls...De tornada, una súbita arruixada; de la terra pujava un baf calent, a mi, però, el que més em preocupava era el llibre, l'hi he ficat a corre-cuita un plàstic que duia al cabasset del "tot a cent", però no, per dissort quatre gotes grosses i prou...

Els dies se'm fan tan curts!. No crec que enguany em porte la "bici" . Això no és gens plà i em puc pegar un bac ben gros. La iaia i jo sovint caminàvem pels camps propers al poble, a ella l'hi agradava molt caminar, fins i tot anava de poble a poble a peu... això quan era més jove...Es difícil imaginar d'on traia el seu cos tan menut i flac l'energia per fer tanta i tanta feina. Ella era una experta a la cuïna i per això la reclamaven de totes les contrades més o menys properes al poble. Guisava com "els ángels" déien. De vegades la velleta caminera i la neta encuriosida recorríem a peu les contrades del poble, on sovint els camperols tenien bones cases, algunes noves de trinca, els massos dispersos per les les terres de cultiu més o menys llunyanes, en recorde algunes com "els Canisios", "els Leros", "els Jovers" " el camp de Monover, "la serra de la Creu", la serra de les Penyes"... per aquell paratge hi havia una bassa de rec on ens banyàvem l'estiu...i"La font loca" ...Quan vaig preguntar al veïns per què s'anomenava així, em diguéren que era perquè, a vegades, duïa aigua i a d'altres vegades, no. Això, sí, la gent del camp agraïa les visites i sempre tenien aigua fresca al botijó, o un grapat d'ametlles i figues seques...o unes nous... de vegades massa velles.

Ara torne per primera vegada després de tants anys per aquells camins i contemple els paisatges, que em semblen bellíssims, el riu Canyoles, en alguns punts, rambla pedregosa plena de baladre; pins i hortes, i un cel tan blau com el manto de la Marededéu, que hi havia a l'esglèsia del poble. Diversos ocells creuaven el cel d'una blavor rutillant, i l'olor d'horta... em sembla tornar a sentir-la només d'evocar-ho. Mentre camine pense, projecte viatges...Per l'octubre, si tingués només uns milers de "peles", me'n aniria a I'Itàlia a la regió de la Toscana, quina preciositat! He vist a un llibre les fotos i m'he quedat corpresa de tanta bellesa...els caps cultivats com si fossen els jardins de Vessalles.

Després dels Nadals, no, perquè hauria de tornar a l'escola, és clar; tanmateix a la primavera, m'agradaria visitar els Països Baixos, Bélgica, Holanda...que dèien que són un somni, plens de flors i d'aigua corrent per tot, canals, no sèquies com era a la nostra terra..., i molins...Uf! Un somni. Cada vegada em sent més nòmada. La tia Marcel.la sempre dèia que m'agradava molt caminar, com a la iaia, i que sempre he sigut una "correntona". Crec que tenia raó... quan camine pels camps sempre em quede encuriosida pensant cóm viuràn les persones a d'altres terres...

Per fi podré acomplir el desig que ha trigat tants anys en perfilar-se..." que veinte años no es nada, que febril la mirada, errante en la sombra, te busca y te nombra...volver...", cantava el papa mentre mirava el carrer com si mirés la mar o les llunyanies que mai no va conèixer, el pobre, una infantesa confiscada per l'obligació precoç d'ajudar la família; hi posaren a treballar als nou anys, com era costum a l'època de "garrot i poca coca" com deia ell de vegades...El viatge de nuvis se'l botaren, sembla que no hi havia presupost. Després arribàrem les filles, les seues xiquetes; van haver de criar-nos i donar-nos escola i després, estudis, perquè no forem ignorants com ho van ser ells...era la seua màxima aspiració...Ell, el pare, durant la guerra va fer un amic molt estimat, i com que llavors no varen tenir temps, van quedar que passats els anys es retrobarien per viatjar... pero mai no va arribar el moment i a la que es va donar compte, es va veure vell i malalt, mentre treballava per pujar-nos a les filles, cantussejant cançons de Carlos Gardel...








Publica un comentari a l'entrada