Cròniques Personals originals de Llum Sánchez
48
Cada
dia ens porta una nova oportunitat de coneixença. Ahir, el forn del
Raval, hiu els "rosegons", pastís de poma, demà i
"almendraos", com diuen al poble. Un home, assegut a
l'ombra prop del forn, m'ha saludat amb molta amabilitat. Em sent
tímida, la meua persona crida l'atenció al poble...o m'ho sembla a
mi; com que venim tan poca gent de fora...
Hui
ja he gosat seure a les tauletes del restaurant de la piscina i
encara que hi era sola, he escollit el lloc malament i tota l'estona
he hagut de respirar els fums de la cuina. Pecatto!. Demà obriré
l'ull!. I és que sovint peque de pànfila. Anit vaig canviar de llit,
al petit em trobe més bé, no arriba tant de soroll. I el millor del
dia, un llarg passeig per camins desconeguts, encara que també he
estat a punt de caure, m'he salvat pels pèls...De tornada, una
súbita arruixada; de la terra pujava un baf calent, a mi, però, el
que més em preocupava era el llibre, l'hi he ficat a corre-cuita un
plàstic que duia al cabasset del "tot a cent", però no,
per dissort quatre gotes grosses i prou...
Els
dies se'm fan tan curts!. No crec que enguany em porte la "bici"
. Això no és gens plà i em puc pegar un bac ben gros. La iaia i jo
sovint caminàvem pels camps propers al poble, a ella l'hi agradava
molt caminar, fins i tot anava de poble a poble a peu... això quan era
més jove...Es difícil imaginar d'on traia el seu cos tan menut i flac
l'energia per fer tanta i tanta feina. Ella era una experta a la
cuïna i per això la reclamaven de totes les contrades més o menys
properes al poble. Guisava com "els ángels" déien. De
vegades la velleta caminera i la neta encuriosida recorríem a peu
les contrades del poble, on sovint els camperols tenien bones cases,
algunes noves de trinca, els massos dispersos per les les terres de
cultiu més o menys llunyanes, en recorde algunes com "els
Canisios", "els Leros", "els Jovers" "
el camp de Monover, "la serra de la Creu", la serra de les
Penyes"... per aquell paratge hi havia una bassa de rec on ens
banyàvem l'estiu...i"La font loca" ...Quan vaig preguntar
al veïns per què s'anomenava així, em diguéren que era perquè, a
vegades, duïa aigua i a d'altres vegades, no. Això, sí, la gent
del camp agraïa les visites i sempre tenien aigua fresca al botijó,
o un grapat d'ametlles i figues seques...o unes nous... de vegades
massa velles.
Ara
torne per primera vegada després de tants anys per aquells camins i
contemple els paisatges, que em semblen bellíssims, el riu Canyoles,
en alguns punts, rambla pedregosa plena de baladre; pins i hortes, i
un cel tan blau com el manto de la Marededéu, que hi havia a
l'esglèsia del poble. Diversos ocells creuaven el cel d'una blavor
rutillant, i l'olor d'horta... em sembla tornar a sentir-la només
d'evocar-ho. Mentre camine pense, projecte viatges...Per l'octubre,
si tingués només uns milers de "peles", me'n aniria a
I'Itàlia a la regió de la Toscana, quina preciositat! He vist a un
llibre les fotos i m'he quedat corpresa de tanta bellesa...els caps
cultivats com si fossen els jardins de Vessalles.
Després
dels Nadals, no, perquè hauria de tornar a l'escola, és clar;
tanmateix a la primavera, m'agradaria visitar els Països Baixos,
Bélgica, Holanda...que dèien que són un somni, plens de flors i
d'aigua corrent per tot, canals, no sèquies com era a la nostra
terra..., i molins...Uf! Un somni. Cada vegada em sent més nòmada. La tia Marcel.la sempre dèia que m'agradava molt caminar, com a la
iaia, i que sempre he sigut una "correntona". Crec que
tenia raó... quan camine pels camps sempre em quede encuriosida
pensant cóm viuràn les persones a d'altres terres...
Per
fi podré acomplir el desig que ha trigat tants anys en
perfilar-se..." que veinte años no es nada, que febril la
mirada, errante en la sombra, te busca y te nombra...volver...",
cantava el papa mentre mirava el carrer com si mirés la mar o les
llunyanies que mai no va conèixer, el pobre, una infantesa
confiscada per l'obligació precoç d'ajudar la família; hi posaren
a treballar als nou anys, com era costum a l'època de "garrot i
poca coca" com deia ell de vegades...El viatge de nuvis se'l
botaren, sembla que no hi havia presupost. Després arribàrem les
filles, les seues xiquetes; van haver de criar-nos i donar-nos escola
i després, estudis, perquè no forem ignorants com ho van ser
ells...era la seua màxima aspiració...Ell, el pare, durant la
guerra va fer un amic molt estimat, i com que llavors no varen tenir
temps, van quedar que passats els anys es retrobarien per viatjar...
pero mai no va arribar el moment i a la que es va donar compte, es va
veure vell i malalt, mentre treballava per pujar-nos a les filles,
cantussejant cançons de Carlos Gardel...
Comentaris