diumenge, 10 de gener de 2016






                   Cróniques Personals


                    47


Per fi s'acabat el curs!. No em vaig acomiadar de ningú, perquè no em sent vinclada a eixe grup; quaranta–sis persones i tan pocs afectes...just tot el contrari l'allò que pretenia quan vaig arribar.

M'agrada aquest poble, em sent a gust. Demà haurà mercat. Per la vesprada l'Elisa i jo anirem a València. Aquí encara no conec més que aquesta família, ni tan sols els veïns de l'edifici...tot té el seu moment. Ja arribarà.

Ahir va ser el sant de Quim, vam dinar junts, després, com és costum, una llarguíssima sobretaula. A les nostres converses, anem acotant punts de vista. Ell viu i pensa amb total coherència, ara ho comprenc. Llança trons i rellampecs contra la societat com si fos el pare etern, mostra rebel·lia, hostilitat, resentiment...No s'avé, és un pensador, per ell certes concessión són innegociables. Faig per comprendre'l, em fa l'efecte però, que es mou més aviat al món de les idees, que no al món de la realitat. Aquesta actitut és autoagressiva, li vaig senyalar, s'han de flexibilitzar les actituts i les conductes encara que tan sols siga per instint de supervivència. Ara no ho veu, es creu carregat de raó, però, no actúa, tan sols es queixa per romandre passiu, i a mi això no em sembla prou.

El problema, l'hi senyale, rau en armonitzar les seues actituts com filòsof amb les exigències de vegades inneludibles, que ens imposa aquesta societat de la que som part, aquest món, que ens acull i aquest temps que és el que ens ha tocat viure; i això tan sols s'aconsegueix amb saviesa i aquesta només arriba amb els anys i l'experiència ben païda. Quan un es col·loca davant la vida amb una actitut humil i disposat per l'aprenentatge, a la revisió constant dels propis plantejaments, a llançar sense recança, tot allò que es considera suprerflu, obsolet o simplement innecessari, i ho fa; la vida va prenent altre color.

Sovint les coses ens lastren i no ens permeten avançar per camí de l'ésser, i a més també les idees, les conviccions, certs principis, els afectes...de vegades també són pessos morts, que ens creen difícultats; amb tot és evident que anem millorant com individus, i per això també milloren les nostres relacions, la qual cosa constitueix per mi una de les satisfaccions més grans de la vida, atés que aquest és un dels punts més conflictius.

Ara, sense perdre comba, me'n vaig a fer-me el carnet de la Biblioteca Municipal del poble, doncs ja he vist que té bons llibres.






Publica un comentari a l'entrada