dimecres, 16 de desembre de 2015





               Cròniques personals


34


Amb tot "Coses de xiquets" no és un conte de menuts, doncs un adult pot veure reflectida la seua pròpia infantesa, evocant-li vivències personals, i potser retrobant l'encís de tornar a eixe període de la vida, quan sense adonar-nos només vivíem per experimentar el plaer de viure, el goig per conèixer sense conciència moral encara; éssers primaris i purs, éssers intàctes, lliures de les deformitats que ens imposa la vida.

Aquest és el mèrit que puga tenir. Vist des de fora m'agradaria llegir un llibre aixì, inocent i amb certa picardia natural alhora. Sí, si que hi llegiria amb plaer. Em sembla que aquesta és una raó més que suficient per escriure'l. De moment no em plantejaré més exigències. Passar-lo a net i quan tinga acabades dues versions, decidiré. Després ja veure per on seguir, ara només em deixe portar pel batec del cor. Els problemes, a mesura que es presenten.

Ara, trobar un temps per incorporar aquesta activitat a la vida quotidiana, ja seria "tenir molta terra a l'Habana", per molt que proporcionés plaer i satisfaccions, la resta pot arribar, si arriba. Ara són les 12,25 de la nit, no em trobe cansada però he d'anar-me'n al llit. Aquests dies, ahir i hui dorm molt. Deu ser perquè vaig acusant el cansament a mesura que avança el curs.

La galta la tinc millor, uf! quina sort. "Temps al temps i massatge suau," va dir la metgessa, ara ja puc dormir d'aquest costat. Bò, demà, més.

Encara em resten dos dies de vacances, quin plaer!






















Cròniques personals


35




He de parlar amb Valèria, potser vaja a veure-la per "Tots Sants". Ara ja tinc més definida aquesta qüestió; potser m'hospedaré a una pensió o a un hotelet. Han hagut de passat molt anys i moltes coses per crèixer i ser capaç i autònoma. M'ha costat tant adonar-me...Per què les persones serem tan ambivalents, i ens farem tant de mal?, la falsa capa d'afectes encobrint les nostres misèries, atés que no som capaços d'estimar, ni encara de reconèixer-ho. Parla el sentiment d'amargor potser, però no hi fa, ja no compartiré més sopars fent d'arbitre de combats aliens...

Ocorre que encara han hagut de passar tots aquest anys per convence'm que sóc lliure i que ja no he d'esperar l'aprovació dels altres, qué tinc dret a viure la meua vida i a gaudir - la. Són obvietats, ja ho sé, encara que quan la raó va per un camí i el sentiments per l'altre, t'emboliques.

 Per fi el meu Ovidi ja m'ha dut l'ordinador amb tot el que cal...impressora inclosa; ara ja no tinc escusa per no escriure. Sols em manca aprendre a usar-lo. Elisa diu que m'ajudaria...però veig que no té temps, i jo tampoc en tinc tant. Ho tinc crú.

Durant aquest dies es projecta a ciutat la "Mostra del Cinema del Mediaterrani". Bò, he vist algunes pel·lícules molt bones: "Volare!", tota un encís; "Senso", de L. Visconti, encara que ja l'havia vista, és grandiosa; una francesa "Institut", curiosa i tendra; un reportatge sobre l'obra de Lucino Viscontti. Demà es clausura, a la millor també aniré. (Ara acabe d'assabentar-me que es pot traure un abonament ) L'any vinent ho faré; m'ho he passat molt i molt bé.)

Aquesta vesprada m'he fet donant a la Creu Roja. Una petita aportació per un programa especial d'ajuda a ciutat. Tal vegada siga més productiu que escriure. Hi ha molta vanitat al voltant de la Literatura...Excuses?. No aconseguix decidir-me. La vida és massa curta. Quan ho feia pensava que no tenia més remei, però era una estratègia de resistència. De poc em va servir perquè finalment vaig haver de prendre la decisió.

 Aleshores recorde que un dels motius que em va decidir, va ser adonar-me que no em sentia lliure per res, per escriure tampoc, evidenment. Després d'aquests anys d'ajornaments... (jo també tinc dret a expressar la meua creativitat...) obligacions, un munt de tasques domèstiques, el meu inconformisme...; llavors, "a banda de..." hi havien d'altres prioritats bàsiques  guisar, escurar, robes per planxar, compres, neteja...malalties, insomni, depressions, malenconia, teràpies..."tot un desficaci", com diu Francesca!. Vaig anar ajornant-ho. Senzillament, no podia ser ... ho havia d'acceptar i prou!; era dolorosament cert, com d'altres vegades ara em mancava la salut...

El temps passa, però, i un dia t'adones que ja no ho necessites i que una actitut escèptica ha descolorit la teua vida i res no et sembla precís, ni tan sols desitjable. Res.






Publica un comentari a l'entrada