Cròniques Personals
32
Comença
el pont del Pilar. M'havia passat pel cap anar-me'n de viatge...a
Saragossa i visitar els amícs. Tanmateix, no pot ser, no em sent amb
forces. Els anys passen factura, tem que quan arribe el moment ja no
ho podré fer. Potser vaja malbarant la meua vida... tot i això he
de renunciar, la resta són fantasies.
Aquets
quatre dies pense passar-los ací, a casa, llegint, menjant i
dormint, activitats que m'encisen...encara que em sent molt i molt cansada. Cóm em deixen les tensions del treball...
"Memoria
y deseo" , bellíssima pel·lícula, les llàgrimes em lliscaven
sense a penes adonar-me'n. Aquesta m'ha fet recordat la meua pròpia
història, sols que jo no l'estimava, i ell a mi de segur que poc o
res, perquè quan s'estima hi ha gestos de tendresa, de
consideració..., hi ha
complicitats... Perquè quan s'estima hi ha gestos,
súbtils, inesperats, una mirada, una caricia sobtada, un gest
amable...No sé si sóc massa
crítica. El meu ésser ara és una barreja de renúncia i
resignació. No sé si sóc massa dura però mai no he pogut
perdonar-m'ho del tot.
Llavors
em trobava sobre una fina línia divisòria. La balança podia
inclinar-se per un indret o per l'altre, tan sols els sentiment i la
seua expressió podien decidir-ho. Després, massa tart, vaig
comprendre que els narcisistes no saben què és estimar.
Quan
recorde aquella etapa no trobe enlloc el sentiment i la seua
expressió, sinó l'àrida calima del deset. Tant se'm va assecar el
cor que durant anys no he pogut plorar. Crec que ni les llàgrimes
bastaven per expressar tanta desolació.
Tinc
por d'escriure, ho reconec. Com que sé que hauria de penetrar a les
velles estances del dolor...tem quedar-me
atrapada de nou entre el crit i el silenci. Així que mai no acabe de
decidir-me, no sé si sóc capaç de reviure la història sense
ensulsiar-me. Prou que he hagut de passar per recuperar la precaria
salut que gaudeix, per superar l'imsomni, per lliurar-me de la
tremolor de les mans i de la veu, per sentir-me conformada en
aquesta solitut que defense tan fermament...
Aquesta
decisió la he de prendre a soles, tot i sabent que puc enganyar-me
de nou i sofrir les conseqüències. No fa un any, vaig donar per
acabat l'anàlisi i he perdur tot interès relacionat amb la
terapèutica. Sembla que ja he mirat prou cap endins i ara
m'interessa més el que succeix enfora. Experimente un gran interès
per la Història, sí, ja sé que és un altra manera de
contextualitzar el "jo" i el "nosaltres" per
compendre; amb tot note una gran resistència per tornar a investigar
a dintre meu.
Així
doncs, cóm podria escriure sense implicar-me, sense extraure
personatges a través de les pròpies vivències. El fet d'aprendre a
calibrar el perill em fa més prudent, més sensata, sí, però també
més eclèctica, i això per mi seria incompatible amb la creació
literària.
I
per altra banda torne a experimentar el plaer d'eixe estat amb el que
tot flueix i vessa i omple...i es compon i es forma; quanta enyorança
d'aquells moments d'íntima plenitut creativa, modesta i sense
pretencions, iniciada i acabada dins el pròpi acte, sense voluntat
de transcedència.
Comentaris