dilluns, 14 de desembre de 2015






                   Cròniques Personals


32


Comença el pont del Pilar. M'havia passat pel cap anar-me'n de viatge...a Saragossa i visitar els amícs. Tanmateix, no pot ser, no em sent amb forces. Els anys passen factura, tem que quan arribe el moment ja no ho podré fer. Potser vaja malbarant la meua vida... tot i això he de renunciar, la resta són fantasies.

Aquets quatre dies pense passar-los ací, a casa, llegint, menjant i dormint, activitats que m'encisen...encara que em sent molt i molt cansada. Cóm em deixen les tensions del treball...

"Memoria y deseo" , bellíssima pel·lícula, les llàgrimes em lliscaven sense a penes adonar-me'n. Aquesta m'ha fet recordat la meua pròpia història, sols que jo no l'estimava, i ell a mi de segur que poc o res, perquè quan s'estima hi ha gestos de tendresa, de consideració..., hi ha complicitats... Perquè quan s'estima hi ha gestos, súbtils, inesperats, una mirada, una caricia sobtada, un gest amable...No sé si sóc massa crítica. El meu ésser ara és una barreja de renúncia i resignació. No sé si sóc massa dura però mai no he pogut perdonar-m'ho del tot.

Llavors em trobava sobre una fina línia divisòria. La balança podia inclinar-se per un indret o per l'altre, tan sols els sentiment i la seua expressió podien decidir-ho. Després, massa tart, vaig comprendre que els narcisistes no saben què és estimar.
Quan recorde aquella etapa no trobe enlloc el sentiment i la seua expressió, sinó l'àrida calima del deset. Tant se'm va assecar el cor que durant anys no he pogut plorar. Crec que ni les llàgrimes bastaven per expressar tanta desolació.

Tinc por d'escriure, ho reconec. Com que sé que hauria de penetrar a les velles estances del dolor...tem quedar-me atrapada de nou entre el crit i el silenci. Així que mai no acabe de decidir-me, no sé si sóc capaç de reviure la història sense ensulsiar-me. Prou que he hagut de passar per recuperar la precaria salut que gaudeix, per superar l'imsomni, per lliurar-me de la tremolor de les mans i de la veu, per sentir-me conformada en aquesta solitut que defense tan fermament...

Aquesta decisió la he de prendre a soles, tot i sabent que puc enganyar-me de nou i sofrir les conseqüències. No fa un any, vaig donar per acabat l'anàlisi i he perdur tot interès relacionat amb la terapèutica. Sembla que ja he mirat prou cap endins i ara m'interessa més el que succeix enfora. Experimente un gran interès per la Història, sí, ja sé que és un altra manera de contextualitzar el "jo" i el "nosaltres" per compendre; amb tot note una gran resistència per tornar a investigar a dintre meu.

Així doncs, cóm podria escriure sense implicar-me, sense extraure personatges a través de les pròpies vivències. El fet d'aprendre a calibrar el perill em fa més prudent, més sensata, sí, però també més eclèctica, i això per mi seria incompatible amb la creació literària.

I per altra banda torne a experimentar el plaer d'eixe estat amb el que tot flueix i vessa i omple...i es compon i es forma; quanta enyorança d'aquells moments d'íntima plenitut creativa, modesta i sense pretencions, iniciada i acabada dins el pròpi acte, sense voluntat de transcedència.


Publica un comentari a l'entrada