dilluns, 9 de novembre de 2015








Cròniques Personals

01

Aquest aniversari em regalaré una ploma estilogràfica, em fa goig, així que ha arribat el moment i el motiu. Sóc aquí, a la terrassa. Vespreja. Ara mateix atacaran frenètics els mosquits i ja no haurà qui aguante. Llàstima, ara s'hi està prou bé.

Fa dies que no parle amb l'Elena vull tocar-li però no trobe el moment. Hui vindràn a sopar Carla i Pere, no m'han dir a quina hora; és igual, no tinc pressa. He estat legint una bona estona asseguda al balancí. Com que és diumenge m'he prescrit descans. Demà, més.

La quotidianeitat és llefiscosa...Qué xocant que comence amb coses tan quotidianes... Sí, això també és la vida, el fluix assossegat del temps, els darrers dies de vacances...una pausa al ritme ordinari, un interval. Ha passat tan prompte...No, no em queixe. L'he aprofitat. Els "pipis" ja s'ha retirat a su lloc. Des de que, per descuit, vaig deixar oberta la porteta de la gàbia, se'm van anar més de la meitat. Els que resten estan tristos, ho sé, i prou que ho lamente. No vaig poder evitar-ho. Ara només un mascle resta fora del seu colòc, serà el pare, o l'avi, es rasca i sembla que vigila damunt el palet.

De Valèria vaig rebre carta l'altre dia. Ara tenen ella i la seua parella un "xaleto". Supose que prompte jugaràn en Borsa. Serà difícil, supose, alternar aquesta activitat amb la ceràmica, tot i que deu de fer-ho prou bé. Mai som qui creiem que som. Amb tot perceb que una part d'ella que m'és molt estimada, s'ha perdut pel camí. No vol que perdem el contacte, diu, i jo hi trobe superficial. Recorde que llavors em generava un sentiment estrany, contradictori, potser. En algun moment m'hagués agradat que fos una nina per esguellar-la i veure què tenia dins, com feia amb les meues de menuda.

Llum Sánchez






Publica un comentari a l'entrada